No poder pagar el rebut de l’aigua: la pobresa hídrica a l’àrea metropolitana

No tenir prou ingressos ni per pagar el rebut de l’aigua. Tot i que en els darrers temps s’ha parlat molt de la pobresa energètica, segurament no s’ha tractat tant l’altra pobresa domèstica, la que té a veure amb l’aigua. L’anomenada pobresa hídrica.

De què parlem quan ho fem d’aquest concepte? Segons expliquen des de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), la pobresa hídrica no és fàcil de definir ni de quantificar. “Mentre que l’accés universal a una aigua de bona qualitat en l’àmbit domèstic es dona per descomptat a través de la connexió a la xarxa de subministrament d’aigua potable, els principals problemes de les llars es trobarien a poder fer front al pagament del servei”, expliquen des de l’institut. Ho fan en contraposició als països del sud global, on hi ha veritables problemes per obtenir aigua potable. El cert és que, com indica l’organisme, la llei dicta que cap família vulnerable a Catalunya pot quedar-se sense aigua, a diferència del que passa en altres latituds del planeta.

D’aquesta manera, a casa nostra, la pobresa hídrica significa no poder pagar les factures de l’aigua, patir estrès quan es reben les comunicacions d’avisos de suspensió del subministrament o consumir menys aigua per no pagar tant en el rebut.

En referència a aquest darrer punt, des de l’IERMB assenyalen que “les estratègies de reducció del consum d’aigua d’algunes llars per reduir costos poden posar en perill l’acompliment del dret humà a l’aigua”. En aquest sentit, parlem d’utilitzar “l’aigua sanitària per a la higiene personal, per netejar la roba, per a la vaixella i, especialment, per cuinar”.

El consum d’aigua a la metròpoli

En el cas de l’àrea metropolitana, hi ha alguns determinants que cal tenir en compte abans de parlar de pobresa hídrica. En primer lloc, la del territori és una de les aigües amb les tarifes més cares de tot l’Estat, segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). A més, és una de les que més s’ha encarit en els darrers anys. Concretament, un 50% entre el 2010 i el 2020. A això s’ha de sumar el fet que la principal companyia que opera en l’àmbit metropolità, Aigües de Barcelona, ha anunciat en diverses ocasions que augmentarà els preus en el futur per aconseguir “l’equilibri econòmic financer de l’explotació”.

El segon dels fenòmens a tenir presents és el baix consum d’aigua que es registra a l’àrea metropolitana. “El consum d’aigua per persona és molt baix i s’apropa al consum proposat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que recomana un mínim d’entre 50 i 100 litres per persona i dia per garantir les necessitats bàsiques humanes”, afirmen des de l’IERMB.

Aquest fet sempre s’ha interpretat com un exemple exitós de transició cap a la sostenibilitat, però alguns estudis argumenten que en realitat té a veure amb una distribució desigual del consum d’aigua al territori. Així, en municipis com Begues, Sant Cugat o Tiana –els més rics de la metròpoli– se superen els 326 litres per llar al dia, mentre que al districte de Nou Barris de Barcelona o a Badia, per exemple, el consum està per sota dels 225 litres per casa.

La pobresa hídrica

Establir el límit a partir del qual podem començar a parlar de pobresa hídrica és complicat. L’IERMB determina que la despesa anual en aigua a l’àrea metropolitana se situa de mitjana en els 352 euros per llar a l’any. No és el mateix aquesta despesa quan algú cobra el sou mínim que si supera els 60.000 euros d’ingressos anuals. És per això que, quan el pagament de la tarifa de l’aigua representa més del 3% dels ingressos d’una família, l’IERMB considera que podem començar a parlar de pobresa hídrica. En aquest cas, quasi el 10% de les llars metropolitanes, més de 125.000, es troben en aquesta situació.

Però l’institut va més enllà en el seu intent d’afinar el concepte i defineix la pobresa hídrica com la situació d’aquelles llars que tenen deutes amb l’empresa subministradora d’aigua. En aquest cas són més de 16.000 llars a tot el territori.