Els metropolitans fets a si mateixos: dels orígens modestos al cim

Hi ha molta teoria sobre com fer-se ric. Llibres, conferències, manuals, tutorials… La literatura sobre com generar una gran fortuna és abundant. De fet, en els darrers temps han proliferat els youtubers que asseguren conèixer les claus per aconseguir viure en l’abundància.

El cas d’Amadeo Llados és paradigmàtic. Aquest creador de continguts que fa apologia de passar el màxim de temps possible al gimnàs cultivant el cos, i que utilitza com a principals insults les paraules panza i mileurista, ha estat denunciat a les xarxes en considerar-se que els seus vídeos tenen missatges similars als que utilitzen les sectes per captar fidels. Llados, que cobra fins a 1.000 euros per hora als assistents a les seves classes en línia, insta els joves a abandonar les seves famílies si aquestes no estan alineades amb les seves aspiracions. Els diu que per aconseguir els seus somnis de conduir Lamborghinis val més la pena vendre-s’ho tot i viure en un cotxe al carrer. Els seus vídeos han impactat, sobretot, en nois de classe obrera.

Malgrat tot això, les xifres no enganyen: la forma més ràpida de fer-se ric no implica participar en cursos o tenir grans idees. La manera més senzilla passa per tenir uns pares rics.

Segons dades de l’Atlas de Oportunidades, a l’estat espanyol el 12% dels fills de famílies pobres acaben entre el 20% de la població més rica, mentre que en el cas de les famílies riques, la xifra s’eleva fins al 33%.

Si mirem qui són els homes i dones més rics de Catalunya, veiem que, en gran part, venen de famílies riques. Víctor Grífols (amb una fortuna, segons Forbes, de 2.400 milions d’euros) és fill d’una dinastia de prohoms de la indústria farmacèutica. Sol Daurella (2.000 milions) forma part d’un clan que, gràcies a la Coca-Cola, ha fet fortuna. José María Serra (1.500 milions) és fill de Jesús Serra, l’industrial que va crear Catalana Occidente. Manuel Puig Rocha (1.200 milions) ve d’un llinatge d’empresaris dedicats a la perfumeria i la cosmètica.

La llista podria continuar amb la família Palatchi, de Pronovias, la Gallardo, d’Almirall, o la Puig, del Grup Puig. Tots ells són, d’alguna manera, part de la burgesia que Cristian Segura va definir al seu llibre Gent d’ordre i que, a ulls del periodista, està en declivi per l’arribada al país del capital financer internacional.

No obstant tot això, existeixen alguns casos excepcionals que demostren que l’ascensor social –o potser podríem dir-li el coet social– funciona. Són els homes fets a si mateixos de la metròpoli. Persones que sense tenir famílies adinerades s’han fet milionàries.

Del Barcelonès Nord

Si hi ha dos noms que sobresurten per damunt de la resta en aquest territori són el d’Enrique Tomàs i José Elías. Ambdós de Badalona, tenen una història similar.

Elías ocupa el lloc número 113 a la llista dels més rics que publica anualment El Mundo, amb una fortuna estimada de 550 milions d’euros. Aquest badaloní, nascut l’any 1976 en el si d’una família de classe obrera, sempre va tenir en el seu pare, de professió electricista, un referent. Potser per això es va formar com a enginyer tècnic industrial i, després d’iniciar dues empreses i arruïnar-se, l’any 2000, amb la companyia Audax Renovables, va aconseguir convertir-se en un dels homes més rics de l’Estat.

A més de ser un dels avaladors de Joan Laporta a la presidència al Barça, és un dels màxims accionistes de La Sirena, i també ofereix cursos a internet sobre emprenedoria. De fet, com ha pogut comprovar el diari Línia a la seva pàgina web personal, hi ha una secció anomenada 10 minutos de èxito empresarial con José, on per 600 euros dona consells via Zoom a emprenedors.

Elías es defineix com un ric amb mentalitat de pobre. “Si fos ric, tindria una col·lecció de Ferraris al garatge, i només en tinc un que jo volia per a cada dia, per anar al Mercadona”, explicava en una entrevista a la revista Forbes en la qual afegia que dins del món empresarial el veuen com un “garrulo“.

La biografia d’Enrique Tomás també és de pel·lícula. El seu pare i la seva mare eren immigrants i tenien una lleteria a Santa Coloma de Gramenet. Tomás era el petit d’onze germans i ja amb 10 anys va començar a ajudar en el negoci familiar.

Als 15 anys va comprar al seu pare un establiment que tenia al mercat de la Salut de Badalona, una cansaladeria, que amb el temps va anar creixent. Així va començar l’imperi de la venda del pernil que actualment té aquest badaloní nascut l’any 1966 i que factura 167 milions d’euros anuals amb 150 establiments repartits per tot el món.

No obstant això, i com el mateix Tomás reconeix, part del seu èxit té a veure amb la seva col·laboració el 1988 amb Justo Molinero. En aquell moment, Radio TeleTaxi era una emissora de referència, i va ser des d’aquesta plataforma que els pernils d’Enrique Tomás es van donar a conèixer a l’àrea metropolitana.

En aquest sentit, Justo Molinero també es pot considerar un home metropolità fet a si mateix. Va néixer a Villanueva de Córdoba el 1949, però la seva família, l’any 1967 i “per fugir de la fam”, va migrar a Santa Coloma de Gramenet. Aquí, el locutor de ràdio va començar a treballar de mecànic i més endavant va aconseguir tenir el seu propi taxi. L’any 1982, en el marc del Mundial de futbol que es va celebrar a l’Estat, Molinero va pensar que seria bona idea crear una ràdio per recuperar objectes perduts als taxis, i tot i que en un principi el projecte va començar de forma “pirata”, aquella experiència va ser l’embrió d’una de les ràdios més importants del país.

Molinero, un emprenedor de cap a peus, confessava en una entrevista a La Vanguardia que quan encara no era ric el seu “somni” era tenir “un cotxe blanc i una novia rossa”.

L’home del joc de Terrassa

El 2017, Manuel Lao es va convertir en la desena persona més rica de l’estat espanyol i la primera de tota Catalunya. Aquest empresari de 80 anys nascut a la localitat de Doña María, a Almeria, va arribar a tenir una fortuna de 2.400 milions d’euros.

Actualment, Lao ocupa la posició número 47 i es comptabilitza que té 1.200 milions a les butxaques. En el seu cas, el mite fundacional comença l’any 1978 quan, juntament amb el seu germà Juan Lao, va començar a dissenyar i fabricar les seves pròpies màquines d’escurabutxaques des de Terrassa, ciutat a la qual havien arribat amb 12 anys. Aleshores van crear la companyia Internacional de Recreativos SA, que més tard es passaria a dir CIRSA.

La firma va anar creixent de forma exponencial i Lao va anar incorporant-se a altres sectors de negoci com l’immobiliari o l’hoteler. Abans, però, va comprar al seu germà la seva part de l’empresa el 1998 per 20.000 milions de pessetes (120 milions d’euros). Quan Lao va arribar a la seva màxima esplendor com a empresari el 2017 va ser gràcies a la venda de CIRSA al fons de capital risc Blackstone per valor de 2.000 milions d’euros. En part, aquesta gran fortuna és responsable que el municipi en el qual viu Lao sigui el segon amb més renda per càpita de tot l’estat espanyol. Matadepera, per darrere de Pozuelo de Alarcón (Madrid), té una renda neta per habitant de 27.167 euros.

De Turquia a Barcelona

El darrer home d’aquesta mena ens fa viatjar fins a Istanbul. Allà és on va néixer Isak Andic, un dels homes més rics de Catalunya i el fundador de Mango. Andic va arribar a Barcelona amb 16 anys amb la seva família. Tot i que va estudiar a la prestigiosa Escola Americana i no es pot dir que vingués de família pobra, sí que és cert que els seus inicis empresarials estan trufats del mite de l’home fet a si mateix.

El 1972, Andic va vendre unes bruses brodades a mà a Turquia a una botiga anomenada Ibiza que hi havia a la Via Augusta de Barcelona. Així va seguir fins que va obrir el seu propi establiment de moda i, finalment, apadrinat per l’empresari Enric Casi, el 1984 va poder muntar la seva pròpia marca, Mango. Avui dia, Andic és la fortuna número 57 de l’estat espanyol, però el 2010 va arribar a ser la segona amb més de 3.500 milions d’euros.

Una dona entre homes

A la llista Forbes, les dones són minoria i amb prou feines superen el 13% del total. A més, la dona més rica del món, Françoise Bettencourt Meyers, de L’Oréal, acumula una fortuna de 99.000 milions de dòlars, mentre que els 10 homes més rics del planeta tenen, tots ells, més de 114.000 milions.

Al rànquing dels més rics de Catalunya i a la nostra particular llista de les persones fetes a si mateixes a la metròpoli, les dones també són minoria. Malgrat això, hi ha un cas que cal esmentar: el de Carmen Thyssen-Bornemisza. Tot i que rep el nom de baronessa després de casar-se amb el baró Hans Heinrich von Thyssen, aquesta empresària del món de la cultura i l’art va créixer en un ambient familiar modest, a Sitges. Els seus pares es van separar quan tenia cinc anys i ella va viure amb la seva mare, que sempre va voler que la filla, que havia nascut el 1943, tingués una educació en centres d’elit de Barcelona i Londres.

El 1961 va guanyar el certamen Miss Espanya com a Miss Catalunya i això li va permetre viatjar als Estats Units, on es disputava aquesta competició a escala mundial. Allà va entrar en contacte amb Hollywood i més tard va poder conèixer artistes com Frank Sinatra. El 1965 es va casar amb l’actor Lex Barker, famós per les seves aparicions a les pel·lícules de Tarzan, després de conèixer-se en un vol a Zúric, quan ella li va demanar un autògraf.

El 1972, Barker va morir d’un infart a Nova York i Thyssen va heretar la seva fortuna. Més tard es casaria amb l’actor Espartaco Santoni, de qui acabaria divorciant-se. Els anys 80 va participar en diverses pel·lícules espanyoles i el 1981 va conèixer el seu tercer marit, el multimilionari baró Hans Heinrich von Thyssen, de qui el 2002, quan va morir, va heretar la fortuna després de forts litigis amb els seus fills.

Actualment, Thyssen ocupa la posició 73 en el rànquing dels més rics de l’estat espanyol i acumula una fortuna de 1.400 milions d’euros.

El mite de l’home fet a si mateix

Sortir de baix i arribar al cim està molt ben vist socialment. D’aquí neix l’expressió de l’home fet a si mateix. Malgrat això, d’on sorgeix aquest concepte?

La investigadora Teresa Requena Pelegrí, de la Universitat de Barcelona, explica en un article a la revista Idees que la idea de l’home fet a si mateix, com a model de masculinitat, va néixer el 1832 als Estats Units, en un context de consolidació del capitalisme i de forta precarietat.

En aquell temps, els homes havien de moure’s sovint per buscar feina i es valorava la competitivitat i l’agressivitat en els negocis. Succeïa, a més, en un indret en el qual la càrrega dels títols hereditaris era absent i, per tant, les possibilitats de mobilitat social eren molt altes.

Alhora, el concepte té certa càrrega sexista perquè, a ulls de Requena, aprofundeix en la divisió entre homes i dones, en tant que l’home passa a ocupar un espai fortament separat de l’esfera domèstica.