Les institucions religioses sempre han estat contràries al col·lectiu LGTBI. Foto: Gemma Sánchez/ACN
Les institucions religioses majoritàries no han estat mai gaire amigues de la diversitat d’orientació sexual. Quan no era un bisbe com el de Màlaga dient que el matrimoni entre persones del mateix sexe és semblant a la unió entre un home i un gos era el de Solsona dient que l’homosexualitat tenia a veure amb l’absència de la figura paterna durant la infància. Quan no era un pastor evangèlic fent apologia de les anomenades teràpies de reconversió era un imam utilitzant la medicina islàmica per treure el dimoni de l’homosexualitat a un fidel.
Per sort, cada cop són més els exemples d’obertura i els creients que reconeixen sense complexos la seva condició sexual no heterosexual. És el cas de Jordi Valls, consiliari de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL), que assegura que no hi hauria d’haver problemes entre fe i sexualitat. “Els meus 65 anys m’han ajudat a veure-ho amb perspectiva, perquè a l’adolescència ho passava molt malament per ser gai i cristià”, explica. “Després vaig aprofundir en el món de la fe i vaig veure que no hi ha contradicció entre la meva religió i la meva orientació sexual”, afegeix.
Com ell, també hi ha casos en les altres religions majoritàries. Persones que creuen que no hi ha incongruència entre creure en Al·là, Jahvè o Crist i ser lesbiana, gai, transsexual, bisexual o intersexual.
La postura oficial
Malgrat els aires d’obertura, l’actitud de les institucions religioses no deixa gaire espai al dubte. “Hi ha casos de monitors que han estat apartats de colònies religioses quan han dit que eren homosexuals o mestres d’escoles que eren lesbianes que quan s’han casat no els han deixat agafar els 15 dies de vacances”, declara Valls. Ell mateix ha viscut aquesta discriminació en la seva pròpia pell quan algú li va dir que no podia adoptar sent gai perquè era una aberració.
A això cal sumar la posició de les instàncies més altes de l’Església catòlica, que mai han fet un pas definitiu en aquest tema, ni en el d’incloure les dones als serveis eclesiàstics. “El que diuen alguns bisbes és duríssim, però no són els meus bisbes… Aquests senyors carcamals amb cucurutxos al cap me la bufen”, assevera Valls.
Així mateix, la jerarquia vaticana, tot i certes obertures amb el Papa Francesc, sempre s’ha mostrat molt contrària a les persones LGTBI. “Venim de dos papes dictatorials i tancats, i els capellans vivien amb por”, explica Valls. És per tots aquests motius que des del seu punt de vista s’entén a la perfecció que moltes persones creients del col·lectiu LGTBI acabin abandonant l’Església.
Què diu la Bíblia?
“No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable”. “Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció abominable. Seran condemnats a mort”. Aquestes dues sentències aparegudes al Levític són emprades pels creients més conservadors quan volen atacar qualsevol forma d’orientació sexual que se surti de l’heterosexualitat.
Malgrat això, segons apunta Valls, “la Comissió Bíblica diu que les citacions contra els col·lectius LGTBI que apareixen als textos del cristianisme no són suficients per condemnar-nos”. “Al mateix Levític també hi ha passatges on es diu que si menges gambes o et talles els cabells t’apedregaran”, afegeix el d’ACGIL.
A l’altra banda
És freqüent veure què diuen les institucions religioses sobre els col·lectius LGTBI. De totes maneres, malgrat excepcions com la de l’ACGIL, no sempre comptem amb l’altra veu. Com incorporen les entitats feministes o LGTBI la qüestió religiosa? Aquest és el marc de l’estudi elaborat pel centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) de la UAB.
Finançat amb fons de la Direcció General d’Assumptes Religiosos, l’equip de treball s’ha preguntat com les entitats feministes, LGTBI i d’acollida a la migració de Santa Coloma de Gramenet, Vic i Lleida tracten el fet religiós. “Pel que hem vist, no hi ha un abordatge de la qüestió religiosa, i fins i tot hi ha una negació del fet religiós”, afirma Víctor Albert Blanco, un dels investigadors.
En aquest sentit, la manera més freqüent de gestionar la tensió entre aquests dos àmbits és el silenci. En el context actual, en què moltes persones han migrat cap a Catalunya i, a més de pertànyer al col·lectiu LGTBI, tenen una fe molt marcada pel seu país d’origen, es fa necessari buscar punts de contacte entre fe i sexualitat. “Hem vist que les entitats han d’integrar la perspectiva religiosa a la seva feina i també hem vist que moltes d’elles estan formades només per persones blanques”, afegeixen des de l’estudi.
A les entitats els costa integrar el fet religiós, en gran part, pels segles de persecució que gais, lesbianes o transsexuals han viscut per part de les religions majoritàries. Per això, no costa d’entendre el que explica Valls de la primera vegada que l’associació a la qual pertany va entrar en contacte amb altres entitats LGTBI. “Al principi, ens miraven amb reticència i ens deien les maricristis, però un cop ens van conèixer la seva forma de veure’ns va canviar”, afirma.
