Estrès, insomni i incertesa: la dura tasca d’estudiar unes oposicions

Es diu que els funcionaris no fan res, que cobren molt, que els joves ja no volen emprendre ni treballar en l’àmbit privat perquè prefereixen la seguretat del sector públic… Hi ha molts mites al voltant de la funció pública i de les oposicions.

Una quarta part dels joves que comencen estudis universitaris tenen pensat fer oposicions. Això s’explica perquè hi ha carreres laborals que, en gran part, necessiten les oposicions per poder-se exercir, com per exemple la dels docents.

Per altra banda, si el jovent vol treballar a la funció pública, no hauríem de posar-nos les mans al cap, ja que segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els funcionaris cobren gairebé un 33% més que les persones que treballen en el sector privat. De fet, un de cada cinc treballadors públics guanya 3.400 euros mensuals, una xifra inimaginable per a molts que es dediquen a l’àmbit privat. El sou públic mitjà és de 2.654 euros bruts al mes, mentre que en el sector privat és de 1.772 euros.

Sigui com sigui, el cert és que dedicar-se a estudiar per obtenir una plaça pública no és plat de bon gust per a ningú. Parlem amb dues persones que estan estudiant oposicions i una que fa uns mesos va aprovar l’examen per entendre què significa ser opositor.

Quatre anys de muntanya russa

El cas de l’Elisabet mostra a la perfecció fins a quin punt unes oposicions poden ser una creu. Ella va estudiar durant quatre anys mentre treballava com a interina a la Generalitat. Feia cinc anys que ocupava una plaça al Departament de Justícia, però volia fer carrera a l’administració. “Els dos primers anys estudiava de dilluns a divendres tres hores a la tarda, i els dos últims anys unes sis hores al dia, caps de setmana inclosos, només descansant un dia”, recorda ara que ja és funcionària amb 30 anys.

No tots els quatre anys que va estudiar van ser iguals. “Passes per moltes fases en l’àmbit emocional: la primera és de mentalitzar-se, després hi ha una fase intermèdia en què has de ser pacient, i al final has de ser conscient que has d’anar a mort i establir l’examen com a prioritat número u”, explica.

Tot i que ella estava molt mentalitzada, no va poder escapar de la frustració, i tot el procés la va afectar emocionalment. “Hi va haver un punt d’inflexió en què vaig necessitar ajuda i teràpia per controlar les emocions”, diu. “Tens molt estrès, crisis d’ansietat, nervis, desconfiança sobre si hi arribaràs o no…”, reconeix. “Entres en un estadi de crisi personal, dorms malament i renuncies a moltes coses”, afirma. Ella defineix tota aquella època com una “muntanya russa”. “Estar molt eufòric o desanimat no hi ajuda”, assevera.

Afortunadament, l’Elisabet va aconseguir la plaça i ara pot visualitzar aquell temps amb una mirada no tan fosca. “Em va sorprendre la capacitat de constància i sacrifici que vaig tenir durant tants mesos”, sentencia.

Estudiar sense certeses

La Georgina actualment treballa en una escola de l’àrea metropolitana com a professora de Secundària. Fa relativament poc que és mestra i no té gaires punts d’experiència. És per això que en les pròximes oposicions haurà de treure una nota quasi perfecta per tenir alguna possibilitat de ser funcionària. Amb tot, ha decidit presentar-se a l’examen, que encara no se sap quan serà. “No puc entendre per què triguen tant a donar la informació… Tot el que sabem és en referència a les anteriors convocatòries, i desconeixem quin temari hi entra i, fins i tot, quina mena de bolígrafs es poden portar a l’examen”, es queixa.

Opositar no és senzill, i milers de persones no acaben tenint plaça. Quantes hores de formació invertides no acaben enlloc? Potser el pitjor per als opositors no és això, però, sinó el desgast emocional per aconseguir una plaça. “Em sento molt desorientada, sola, perquè el model competitiu fa que hi hagi molt poca solidaritat”, diu la Georgina. “Dormo molt malament, estic amb estrès i quan estudio penso ‘quina mandra’, mentre que quan no estic estudiant penso que hauria d’estar-ho fent”, relata.

“No sé si té sentit el procés d’oposició per aconseguir la plaça i si queden garantits els mèrits de qui l’obté… En principi és molt rigorós, però després no és així”, conclou. De fet, entre les tasques que s’ha autoimposat durant l’estudi hi ha la d’escriure a mà durant molta estona sense que se li cansi el canell. Tot per preparar-se per ser mestra funcionària.

Per la seva banda, l’Emma treballa a la Generalitat com a periodista. Actualment, el Govern català està fora de llei, ja que té més del 8% dels seus treballadors com a interins. De fet, en el cas dels docents aquesta xifra arriba al 35%. És per aquest motiu que la plaça de l’Emma està afectada per la nova convocatòria per regularitzar aquesta situació. Dit d’una altra manera, un error de l’administració fa que la seva feina perilli i hagi de presentar-se a un examen d’oposicions.

Amb tot, abans que es convoqui l’oposició general hi ha l’anomenat concurs de mèrits, que té com a objectiu regularitzar la feina de persones que acumulen molts anys a l’administració, donant-los prioritat. No obstant això, les possibilitats de l’Emma d’accedir a una plaça mitjançant aquesta opció, quan només fa cinc anys que treballa a la Generalitat, són gairebé nul·les.

“Provaré sort, però estic segura que no tindré plaça”, explica. “Hi ha gent que té molts més punts que jo, encara que en els darrers mesos m’he tret el C2 de català i cursos d’informàtica per millorar les meves possibilitats”, explica. Sigui com sigui, d’ençà que es va anunciar el procés d’estabilització ha passat quasi un any. Un any sense saber si es quedaria sense feina o quan passaria això. “La informació sempre ha estat molt escassa”, conclou.