Aquesta pintada antisemita de Barcelona va aparèixer durant les manifestacions contra les restriccions per la pandèmia, l’octubre del 2020. Foto: Marc Serra
Fa quatre anys, Robert Bowers va assassinar 11 persones en una sinagoga de Pittsburgh, als Estats Units. Un any després, Stephan Balliet matava a trets dues persones en un temple jueu d’Alemanya. Les dues matances, perpetrades per homes amb ideologies d’extrema dreta, són només la cara més mortífera de l’antisemitisme. Amb tot, en els darrers anys, la pandèmia i les teories de la conspiració, també a casa nostra, han donat ales a aquesta forma de racisme que ara fa 80 anys va desembocar en els camps de concentració i d’extermini nazis.
Ho veiem en grups residuals de xarxes socials com Telegram o en fòrums en línia, on s’acusa la comunitat jueva d’haver orquestrat l’anomenada “plandèmia” i de conspirar per controlar els governs europeus. Més enllà d’això, en els últims dos anys, segons comptabilitza l’Observatori d’Antisemitisme, a Barcelona han proliferat les pintades a la via pública amb missatges d’odi contra el poble jueu. També ho denuncien entitats com l’Amical de Mauthausen i el mateix Ajuntament de la ciutat, que l’octubre del 2020 va portar a la Fiscalia de delictes d’odi diverses pintades aparegudes en manifestacions contra les restriccions per la pandèmia. En una s’hi llegia “Fuck jewish” i a l’altra hi havia escrit “stop plandemia” i es relacionaven els jueus amb l’anomenat “Nou Ordre Mundial”.
En auge?
Laurent Cohen és integrant de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS i considera que actualment “no hi ha un increment del racisme cap a la gent jueva”. Cita les xifres d’un estudi del Centro Reina Sofía sobre prejudicis en l’adolescència i la joventut, en el qual es diu que el 25% del jovent es declara racista. “La primera víctima n’és la comunitat gitana i després els migrants, i la comunitat jueva n’està lluny”, afirma Cohen.
Certament, aquí el nombre d’agressions a persones jueves és molt inferior a les que reben els integrants d’altres col·lectius o a les que viu la comunitat jueva en altres indrets.
Per la seva banda, Marta Simó, del centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) de la UAB, assenyala que l’Estat espanyol té “unes característiques particulars”. “A Europa estem veient moltíssim antisemitisme, especialment a Hongria i a Alemanya, però també a França i a la Gran Bretanya”, comenta. Aquí, en canvi, la comunitat jueva és molt menor i això, d’alguna manera, explica per què els casos són menys. “Els jueus representen el 0,1% de la població i estan molt poc visibilitzats”, detalla. Aquest element es relaciona amb la manera com van haver d’amagar-se durant el franquisme. “Podem conèixer gent jueva, però potser ni tan sols sabem que ho són”, afirma Simó.
Tanmateix, la investigadora reconeix que, en termes generals, l’antisemitisme creix. “La pandèmia ha fet augmentar aquest odi”, explica. “Hem sentit a dir que el virus venia d’Israel i que per això allà s’havia creat la vacuna, o hem vist com es feia una banalització de l’holocaust”, apunta. Simó considera que les teories d’aquesta mena han sorgit, sobretot, des de la “dreta radical”.
Estereotips molt arrelats
Les agressions directes, per sort, no han augmentat a Catalunya. De totes maneres, la visió que altres cultures tenen cap a la jueva no és ni de bon tros positiva. “No ha augmentat l’antisemitisme perquè aquesta visió mai ha marxat”, assegura la integrant de l’ISOR. Un estudi de la Casa Sefarad assenyala que el 35% dels espanyols és desfavorable a la comunitat jueva. “Les enquestes al voltant de l’antisemitisme ens diuen, per exemple, que el nombre de persones que no voldrien tenir un jueu com a veí és molt elevat”, denuncia Simó.
Aquesta visió antisemita es concreta en una sèrie d’estereotips que estan molt arrelats i que sorgeixen des de l’odi. “El jueu és l’altre que de vegades és el poderós capitalista i l’usurer, però també la persona comunista, revolucionària o que no té pàtria”.
Laurent Cohen també ho expressa en termes similars quan diu que “hi ha una diferència entre els prejudicis i les polítiques actives de discriminació”. “En el primer cas parlem dels clàssics estereotips que diuen que els jueus tenen molts diners i dominen els governs”, assevera.
Antisemitisme o judeofòbia?
En el cas de l’odi cap a la comunitat jueva tot s’embolica quan hi posem pel mig l’Estat d’Israel. Laurent Cohen prefereix parlar de judeofòbia perquè, segons el seu parer, “l’antisemitisme és un concepte tergiversat per Israel”. “Es vol confondre qualsevol oposició al projecte polític d’Israel amb l’antisemitisme”, considera. D’aquesta manera, l’Estat israelià promou una visió en la qual titlla d’antisemitisme tot moviment en defensa de Palestina per “apaivagar la divergència”.
Tot i això, n’hi ha que confonen la crítica a un estat amb la crítica a la comunitat jueva. “Criticar l’Estat d’Israel no és ser antisemita, però si fent-ho critiquem tots els jueus, sí que ho és”, conclou Simó.
