“Em pensava que el crim organitzat se m’enduria al meu país per matar-me”

La història d’en Gary encara s’ha de relatar amb discreció. Així ens ho demana. Aquest home hondureny de 41 anys no vol detallar els motius exactes que van fer-lo abandonar el seu país i venir a Barcelona per sol·licitar l’asil. “Em perseguia el crim organitzat per la meva professió d’advocat”, explica.

A la seva pàtria tenia un bufet jurídic i mai havia pensat que un dia viuria a la capital catalana. Hondures, per darrere de Jamaica, les Illes Verges, Sud-àfrica i Santa Lucía és el quart país del món en el qual es registren més assassinats per cada 100.000 habitants. Concretament, 38. Exactament, 7.921 el 2021, el doble que a la guerra de Síria el mateix any. “A Hondures, el crim organitzat no ens deixa treballar honradament”, relata en Gary. “Vaig rebutjar les seves propostes, i quan vaig voler-ho denunciar, com que la policia nacional està infiltrada en el crim organitzat, no em van fer cas”, afegeix.

És per tot això que van començar a perseguir-lo i va haver de prendre una decisió. El passat mes d’agost va fugir d’Hondures. Ho va fer sol, deixant enrere la seva dona i les seves dues filles. “Vaig arribar a Madrid, però em van aconsellar que vingués a Barcelona perquè era més segura”, diu. El cert és que algunes de les organitzacions criminals que operen al seu país també tenen sucursal a l’estat espanyol, i fins i tot lluny d’Hondures no se sentia segur. “Em pensava que, en qualsevol moment, el crim organitzat m’agafaria i se m’enduria al meu país per matar-me”, afirma.

Aquesta sensació va créixer quan després de poc temps d’haver iniciat el seu exili els mateixos que el buscaven van començar a assetjar la seva família. “La meva dona em deia que, com que jo no hi era, el crim organitzat les buscava a ella i a les nostres filles”, explica. Ell, per la seva banda, a Barcelona no es relacionava amb conciutadans per protegir la seva família. “Em vaig enfonsar i vaig pensar que, tot i no tenir l’asil, havia de buscar una solució”, relata. Finalment, va decidir que la seva família també marxés d’Hondures.

De matinada, la seva dona i les seves filles van agafar un avió amb rumb a l’estat espanyol. Ho van fer amb nocturnitat perquè sabien que les estaven vigilant. Elles van arribar a Barcelona a l’octubre, però el calvari per a tota la família va continuar un bon grapat de mesos.

Laberint burocràtic

Fins a l’abril passat, els sol·licitants d’asil havien d’inscriure’s al programa d’acollida del govern espanyol a través d’una pàgina web. Va ser aleshores quan es va modificar el sistema, i ara aquestes persones han de demanar cita trucant per telèfon. El canvi es va fer per evitar les màfies que hi havia per demanar cita prèvia. Segons afirmen des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR), alguns locutoris podien arribar a demanar fins a 250 euros per una cita que havien aconseguit mitjançant tècniques de pirateig informàtic.

En Gary explica que el servei web del govern només estava actiu dilluns i divendres de vuit del matí a dotze del migdia. Així mateix, afirma que cada dia es donaven només entre 20 i 50 cites prèvies per formalitzar el document de Protecció Internacional amb la Policia Nacional. “La meva dona i jo ens passàvem hores i dies a la biblioteca de l’Hospitalet intentant aconseguir una cita prèvia, però no teníem èxit i ens desesperàvem”, recorda.

La seva única i exclusiva feina era aconseguir una cita. Malgrat això, l’esforç no donava fruits. Fins i tot quan ho van intentar a través dels locutoris tampoc van obtenir cita. “La meva dona em va dir que tornéssim, perquè no sobreviuríem, però si tornàvem, hi anàvem per morir”, diu en Gary. “Les meves filles estaven sotmeses a molt estrès, tot em col·lapsava i vaig arribar a pensar que el meu destí era tornar a Hondures per morir”, afegeix.

El 28 d’abril passat, per fi, van aconseguir la cita per demanar el que és un dret reconegut internacionalment. Com? En Gary encara no sap ben bé per què aquell dia va funcionar el web. Sí que diu, però, que “la por va marxant”. “Ara podem anar a la platja tranquils i tota la família estem estudiant català”, explica. Encara no pot treballar i la seva sol·licitud està en tràmit, és per això que no vol donar gaires detalls de tot el que ha viscut.

Actualment, el servei de cita prèvia es fa telefònicament. No obstant això, segons denuncien des de la CCAR, “amb el sistema és pràcticament impossible obtenir cita per a l’entrevista de sol·licitud de Protecció Internacional”. Els refugiats han d’estar trucant tot el dia i moltes vegades no tenen resposta. A més, no hi ha cap mena de registre de la trucada.

Això deixa les persones refugiades en una situació d’indefensió absoluta. “Atès que fins a la realització de l’entrevista no es considera formalitzada la sol·licitud d’asil, tot el temps que aquestes persones passen fins a aconseguir la cita es troben en situació d’irregularitat administrativa i, per tant, no poden treballar, no poden llogar un habitatge, no poden obrir un compte bancari o no poden rebre prestacions de la seguretat social”, afirma l’organització.

La situació general dels refugiats

Cada any hi ha més persones que es veuen forçades a marxar de casa seva. El 2022 van augmentar un 15% i ja sumen 104 milions a tot el planeta. Aquestes són les dades que va donar a conèixer la CCAR en una roda de premsa celebrada aquest dilluns en el marc del Dia mundial de les persones refugiades.

Majoritàriament, han de quedar-se al país d’origen, però al voltant de 32 milions de persones travessen les seves fronteres. En gran part, són ciutadans de cinc països: Síria, amb 6,8 milions, Veneçuela, amb 5,6, Ucraïna, amb 5,4, l’Afganistan, amb 2,8, i el Sudan del Sud, amb 2,4.

A Europa, tota aquesta problemàtica, tot i que des d’alguns sectors s’intenti exagerar, no té un pes rellevant. De fet, la Unió Europea va rebre 962.160 sol·licituds de Protecció Internacional el 2022.

L’estat espanyol és el tercer país d’Europa que més sol·licituds d’asil rep, però el tercer per la cua que en dona menys. En gran part, es tracta de persones vingudes de Veneçuela, Colòmbia, el Perú, el Marroc i Hondures. “L’estat espanyol no reconeix gairebé cap persona refugiada”, afirmen des de la CCAR.

Catalunya, amb 10.396 sol·licituds, és per darrere de Madrid i Andalusia el tercer territori estatal amb més peticions. D’aquestes, el 70% es registren a la demarcació de Barcelona.