Eddy Laverde va haver de marxar a Barcelona després que assassinessin el seu germà. Foto: Línia
La por està feta d’un material llefiscós que s’enganxa al cos i no l’abandona. L’Eddy Laverde ho sap, perquè durant molt de temps va sentir aquesta sensació de forma ininterrompuda. Fins i tot quan ja estava fora de perill, la por encara perdurava.
És colombiana i artista teatral, però viu exiliada en un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona que no vol que s’esmenti en aquestes línies. Va arribar fa gairebé tres anys, després d’haver patit durant mesos l’assetjament diari per haver denunciat l’assassinat del seu germà petit.
La seva història comença el 20 d’abril del 2021. Aleshores, treballava impartint tallers de teatre a infants en un barri humil de la ciutat de Bogotà, a través d’una associació cultural i comunitària. Aquell dia va desaparèixer el seu germà petit just un dia abans que Colòmbia visqués l’anomenat Estallido, és a dir, un cicle de protestes civils contra el govern d’Iván Duque que es va allargar durant mesos i va deixar milers de ferits, una vuitantena de morts i gairebé 130 persones desaparegudes.
L’Eddy és de la comunitat indígena muisca i fins aquell dia tenia una vida normal i corrent. “Des de l’art feia obres que parlaven de la situació del país o de les desaparicions forçades que es continuen vivint, tot i que sobre el paper hi ha hagut un acord de pau entre el govern colombià i les guerrilles armades”, explica en declaracions al Línia. Certament, reconeix, la seva era una feina sensible, perquè “històricament a Colòmbia els artistes que fan teatre social han estat perseguits”. Amb tot, va ser la desaparició del seu germà de 24 anys la que la va posar al punt de mira.
“El dia que va desaparèixer vaig decidir posar-me a buscar-lo immediatament”, diu tot assegurant que el fenomen de les desaparicions és freqüent a Colòmbia. Tres dies més tard el va trobar en un hospital completament destrossat. “Tenia el crani destruït”, recorda. El germà petit va morir arran de les ferides i l’Eddy i la seva família van engegar un procés de denúncia judicial.
Allò ho va canviar tot. “Van començar les trucades; l’assetjament que a Colòmbia té un sistema molt ben establert”, relata. “De sobte, et truca algú amb un número desconegut que no coneixes i et diu que està anant a casa teva o que has de marxar del país perquè és qüestió de temps que et passi alguna cosa”, detalla ella que ho va viure en primera persona.
L’assetjament va anar a més quan van començar a perseguir els seus alumnes. “Els trucaven preguntant per mi i això em va causar molta preocupació”, lamenta. Per això va decidir contactar amb una associació de drets humans, on li van recomanar que abandonés el país.
Malgrat tot, continua esperant que es faci justícia en el cas del seu germà. “Hi ha un grup armat, que per temes de seguretat no puc citar, que sembla que va cometre un error i va matar el meu germà”, relata. “Hem demanat a l’estat colombià un exercici de justícia, i això és el que ha fet que jo ara estigui fora del meu país, perquè allà pensar et porta a l’exili”, denuncia.
Fugida del país
L’Eddy va intentar resistir perquè ella “no volia marxar de Colòmbia”. Canviava de ciutat i dormia en cases d’amics per eludir els seus assetjadors, però sempre la trobaven. La por l’acompanyava. “El pànic i l’angoixa em perseguien. No podia estar sola i vaig deixar la feina”, explica.
El setembre, després d’enterrar el seu germà en un clima de revolució social, va acabar decidint que havia de marxar. “Tenia un dolor molt profund, però vaig arribar a la conclusió que no hi havia sortida”, diu. En avió va venir a Barcelona i, contra el que podria pensar-se, afirma que l’arribada va ser horrible. “Em vaig passar vint dies plorant moltíssim perquè no entenia res, tot era diferent, però afortunadament la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) em va posar una psicòloga que m’ha ajudat moltíssim”, assevera.
Se sentia com si estigués en un altre planeta. A poc a poc, però, va anar coneixent persones del municipi on ara viu i va aconseguir connectar amb un col·lectiu de dones feministes. “Ara que porto tres anys aquí ja són amigues, però a l’inici, no conèixer ningú va ser molt difícil”, recorda.
Recuperar la vida
També va ser durant aquesta època que va treballar pintant el terra dels carrers i com a cuidadora. No obstant això, amb el temps l’Eddy està començant a recuperar part de la seva vida. “Quan arribes a un nou país no ets ningú”, afirma.
Ha estat un procés llarg, perquè en un inici no podia tornar a ser artista, ja que, tal com reconeix, “no sabia català”, encara que l’està estudiant, ni entenia “el sistema cultural” del país. “Afortunadament, em van deixar un espai allà on visc, on em vaig tancar durant tres mesos i vaig construir Yuyay, que significa memòria en llengua quítxua i que és un monòleg que explica la meva història”, comenta per afegir que aquella experiència li va permetre fer un procés de certa sanació del seu passat. “L’espectacle que s’ha presentat a diversos llocs m’ha permès entendre que el més important és que estic viva”, diu.
A més, ara està fent el seu doctorat sobre la connexió entre el teatre català i el colombià investigant sobre la companyia La Calòrica.
La seva història pot semblar excepcional, però entronca amb la de milers de persones. La colombiana és la segona nacionalitat en nombre de sol·licitants d’asil a l’estat espanyol. Per darrere de Veneçuela, amb 60.534 sol·licitants, l’any 2023 es van registrar 53.564 demandes d’exiliats colombians. I avui, Dia Mundial dels Refugiats, el pensament és per a tots ells.
