La població migrant acostuma a fer una mena d’oci semblant al del clàssic ‘dominguero’. Foto: Alba Sud
Ja no se sent tant com abans, però el concepte dominguero, que va néixer el segle passat, va tenir dies d’autèntica glòria. Entre els anys 30 i 40 es va començar a utilitzar. Malgrat això, no va ser fins als 60 que es va fer popular. De fet, a Espanya, la festa el setè dia de la setmana s’havia institucionalitzat el 1904 amb la Ley del descanso dominical, que recuperava un dret medieval perdut durant el segle XIX: la prohibició de treballar el diumenge. De totes maneres, la fal·lera per marxar de la ciutat aquest dia, tot i la llei, va arribar més tard.
“A partir dels anys 60, gràcies al Seat 600 o les possibilitats del transport públic, les classes treballadores es van començar a moure per motius d’oci”, explica Ernest Cañada, del col·lectiu d’investigació i comunicació per al desenvolupament Alba Sud. Certament, el primer Seat 600 es va fabricar a la Zona Franca el 1957.
En un primer moment, els domingueros es movien als parcs propers a les ciutats, però de mica en mica van conquerir entorns més allunyats de la metròpoli. El també investigador d’Alba Sud Raül Valls apunta que es tractava d’una població amb “cotxe propi i temps alliberat”. “No podien permetre’s dormir fora, ni viatges de llarga distància, però sí fer un oci de proximitat a una o dues hores de distància del seu domicili”, explica.
Ho recorda la Montserrat, que ara té vora 90 anys. Amb el seu marit no tenien un cotxe, sinó una moto. Encara no havien nascut els seus fills, i quan ell tenia festa del taller mecànic on treballava anaven fins a la Costa Brava. “Hi havíem anat moltes vegades, ens encantava”, diu. “Fins que no ens vam comprar el sidecar, jo anava asseguda de costat a la moto fins a la platja”, relata. Amb el temps, però, van decidir comprar-se una casa en un poble de l’Empordà. Va ser ja arribada la democràcia.
Una qüestió metropolitana i popular
El dominguero va tenir el seu moment d’auge amb el desarrollismo durant la dictadura. “Teníem una àrea metropolitana molt densa i poblada i, per tant, emissora d’una gran quantitat de visitants de cap de setmana”, explica Valls. Es tractava, doncs, d’una figura associada al treballador que havia accedit a un cert poder adquisitiu i feia un oci assequible per a la seva butxaca. “La imatge típica era la de la cadira, la taula de càmping o el dinar en un bosc”, diu Valls.
La figura encara tindria més ressò quan el 76 va entrar en vigor la Ley de Relaciones Laborales, que regulava el cap de setmana sencer. S’introduïa l’obligatorietat del descans continuat durant la tarda de dissabte i la jornada completa de diumenge, en alguns sectors.
Estigmatització
L’oci fora de la residència no és un invent de les classes treballadores, òbviament. Les elits sempre han tingut aquests espais d’evasió en forma de balnearis, cases de camp o retirs fora muralles. Malgrat això, quan la immensa majoria va poder accedir a aquest privilegi, es va crear el concepte dominguero. “El classisme i l’elitisme dominant a la nostra societat va contribuir a estigmatitzar-lo i a ridiculitzar-lo”, afirma Valls. “Mentre les escapades les feien les classes privilegiades, aquesta activitat tenia prestigi i distinció, però, curiosament, quan es van democratitzar i van poder accedir-hi les classes treballadores, es van menystenir i el dominguero es va convertir en una mena de convidat molest, sobretot quan consumia poc i es movia molt”, afegeix.
Tanmateix, hi ha un altre fenomen aparellat al classisme que aprofundeix en l’estigmatització del dominguero. “Era una figura associada al radiocasset, la truita de patates… Es va generar una iconografia que d’alguna manera la menyspreava i estigmatitzava, perquè no podia ser controlada”, afirma Cañada. Segons l’investigador, el dominguero va crear una “cultura pròpia” que no era pautada pel mercat ni per la indústria, perquè era un oci “autoorganitzat”.
Val a dir, tal com els investigadors reconeixen, que el fenomen també tenia conseqüències negatives. Es refereixen a la massificació d’espais verds i als conflictes que això podia generar amb les persones que vivien en entorns rurals. Els pixapins, per exemple, són el revers d’aquesta cultura vista des dels pobles catalans.
La Garrotxa o la costa són indrets concorreguts pels ‘domingueros’. Foto: Alba Sud
Els nous ‘domingueros’
Encara que la indústria i l’estat hagin aconseguit regular l’oci dels domingueros, el model té els seus ecos avui dia. “Ara trobem dinàmiques molt semblants a les dels anys 60, en part en les persones migrants”, diu Cañada.
Aquesta situació es produeix sobretot a l’àrea metropolitana, perquè hi ha una important densitat de població que necessita espais recreatius que no té. “Sovint acaben marxant a indrets del Montseny, la costa o la Garrotxa”, assenyala Cañada.
Per a Valls, els nous domingueros són les “poblacions migrants que van al Parc del Mar o a platges del Poblenou, i que repliquen el que les classes populars feien fa poques dècades quan anaven als merenderos de les Planes, a Collserola”. “La pandèmia ha fet visible en termes polítics aquesta mena d’oci i la manca d’espais verds suficients”, afegeix Cañada.
Sovint aquesta població amb escassos recursos no pot permetre’s un oci de llarga distància i de més d’un dia. De fet, segons dades de l’Idescat, el descans i les vacances són una qüestió cada vegada més inaccessible. Un 31% de la ciutadania catalana no es pot permetre fer vacances com a mínim una setmana l’any. Alhora, la xifra ha augmentat gairebé quatre punts percentuals des del 2018.
En defensa del ‘dominguero’
La crisi climàtica cap a la qual es dirigeix el planeta farà canviar el model d’oci que tenim i provocarà que ens fem la següent pregunta: els domingueros podrien ser un model a valorar per repensar el lleure en clau de proximitat?
Aquesta és la idea que defensen des d’Alba Sud. “En termes climàtics i ecològics, aquest oci genera menys pressió que altres models de turisme basats en el transport aeri”, apunta Cañada.
“L’oci de proximitat és una alternativa responsable davant dels viatges de llarga distància, però també pot suposar danys col·laterals per la massificació i pressió sobre els espais naturals i rurals propers a les grans ciutats”, matisa Valls.
És per tot això que Cañada demana una política més activa en la creació d’infraestructures verdes per a les persones de rendes més baixes que viuen en zones urbanes. “Calen millores en el transport públic perquè la gent pugui accedir a espais naturals en millors condicions i, al mateix temps, polítiques de gestió de l’accés als recursos naturals que no es limitin a la contenció a través d’afavorir aquells sectors que poden pagar més”, considera. “Per exemple, es poden introduir mecanismes de gestió de l’accés a determinats espais a través de formes de sorteig”, conclou.
