Analitzant els residus metropolitans: on van i com es gestionen

Què passa quan llencem el cor d’una poma al contenidor de la brossa orgànica? I quan dipositem el cartó de l’envàs dels ous al contenidor blau? On van els plàstics del iogurt? Semblen preguntes senzilles perquè es tracta d’accions que fem cada setmana de manera habitual. Accions que milions de persones duen a terme a la metròpoli. Malgrat això, entendre el sistema de recollida de residus del territori no és gens senzill. Qui fa la recollida? On va la brossa? Qui la gestiona? No és fàcil entendre-ho i, alhora, segons algunes veus, és un tema que té punts foscos.

Com funciona?

Cada any, els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona generen gairebé 1,5 milions de tones de residus. Això vol dir que cada habitant llença 445 quilos de brossa anualment, que són 1,22 quilos diaris per persona. Aquest enorme volum de residus es diferencia entre aquella brossa que es llença als contenidors de vidre, plàstic i cartó i aquella que no passa un procés de recollida selectiva i, per tant, no es recicla: l’anomenada resta.

Segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, a l’àrea metropolitana, el 2021 el 38% de tots els residus municipals es van recollir de forma selectiva. És a dir, van anar a parar als contenidors de colors i no pas al contenidor gris. La xifra suposa un augment del 2% en un any, però està lluny de la que registra el conjunt de Catalunya, que se situa en el 47%, o la de comarques com la Conca de Barberà, que s’enfila fins al 80%.

Els ajuntaments són els organismes públics que s’encarreguen d’establir com es recullen els residus. Cada municipi, per tant, decideix si el seu poble o ciutat té contenidors a peu de carrer, soterrats o un sistema de recollida porta a porta. Decideixen també quines empreses faran aquesta feina o si el servei de recollida serà públic. “Hi ha municipis que ho fan bé, sobretot els petits, i altres que ho fan malament, com per exemple Badalona o l’Hospitalet”, afirma l’expert en el tema i membre d’Ecologistes en Acció Joan Pons. Segons el seu parer, no es pot dir que Barcelona estigui ni en el primer grup ni en el segon.

En el cas metropolità, la gestió final que es fa dels residus, però, no és responsabilitat municipal, ja que se n’encarrega l’AMB, que al seu torn externalitza molts dels serveis de tractament de residus.

En el cas del territori, els residus que no van a plantes de reciclatge, és a dir, el 62% de la brossa que genera la ciutadania, viatgen fins a diversos punts de la regió. “Per una banda, hi ha la incineradora del Besòs i, per l’altra, l’abocador d’Hostalets de Pierola”, explica l’ambientòleg i investigador Marc Cerdà. “En el cas dels residus orgànics també van a cimenteres per generar energia”, afegeix.

En termes numèrics, segons explica Pons, “un 15% dels residus van a la incineradora i un 50% als abocadors”. “Des del tancament del Garraf, pràcticament tots van a Hostalets”, detalla.

Per a Cerdà, tots aquests mètodes de tractar els residus comporten impactes mediambientals negatius. Pel que fa a la incineradora, es genera emissions de C02, i pel que fa als abocadors, poden arribar a generar filtracions com passa en el ja clausurat abocador del Garraf. Certament, aquestes infraestructures són polèmiques i han fet sorgir molta discòrdia entre el veïnat dels indrets en els quals s’instal·len. A Sant Adrià de Besòs ja fa temps que la plataforma Airenet lluita contra la incineradora i a Hostalets hi ha la plataforma Tanquem Can Mata, tot i que el municipi, en referèndum, va aprovar-ne el funcionament durant 8 anys.

És per tots aquests motius que Cerdà i Pons defensen el sistema del porta a porta com a mesura per incentivar el reciclatge. “És el sistema que millor funciona i s’ha demostrat que, als municipis en els quals s’ha implementat, la recollida selectiva ha augmentat molt i en poc temps”, diu Cerdà, que considera que a Barcelona “no s’ha fet com s’hauria d’haver fet i per això ha anat malament”.

Malgrat tot, el mateix Cerdà afirma que el veritable problema no és reciclar més o menys. “S’incentiva el reciclatge, però no la reducció de residus en origen”, explica. Segons el seu punt de vista, això té a veure amb la pressió que els lobbies del reciclatge exerceixen sobre les administracions. “Hi ha molts diners en joc i sovint es posa la responsabilitat en els ciutadans en lloc d’assumir polítiques de reducció de residus en origen”, argumenta.

El trànsit de residus

Incineradora, abocadors, plantes de reciclatge… No són les úniques vies per desfer-se dels residus. Hi ha deixalles que viatgen des de països rics cap al sud global. El passat 5 de juny, per exemple, la Guàrdia Civil i l’Europol van donar a conèixer que estaven investigant diverses empreses europees per haver enviat 5.700 tones de deixalles de forma il·legal a Tailàndia, el Marroc, Malàisia i Hong Kong.

Des del Línia hem preguntat a Ecologistes en Acció si això també passa a l’àrea metropolitana de Barcelona. “No ho podem saber”, afirma Pons. “És impossible controlar tots els camions amb contenidors que passen pel port per saber si porten residus o no”, afegeix. Les dades que ofereix l’Agència de Residus de Catalunya no se segmenten pel lloc on van els residus ni tampoc s’hi indica si n’hi ha alguns que viatgin a l’estranger.

En canvi, el moviment de residus dins del territori és conegut i “legal”, assevera Pons. Posa l’exemple d’un abocador del Baix Empordà que es va clausurar. “La Generalitat va voler enviar els residus a Lloret, però la població s’hi va negar”, explica. Finalment, es van acabar enviant les deixalles a Vacarisses. “Això suposa contaminació extra pels camions”, lamenta el d’Ecologistes en Acció.

Aquest exemple demostra la lògica de centre-perifèria que, en una escala molt menor, també es produeix a Catalunya. “Barcelona no es queda els seus residus perquè els envia fora de la ciutat o a zones amb rendes baixes”, afirma Cerdà. Hostalets no forma part del territori metropolità i Sant Adrià de Besòs és un dels municipis més pobres de Catalunya.