L’ús de les pantalles entre els menors ha crescut exponencialment en els darrers anys. Foto: Pexels
A tots ens ha fet la sensació de perdre el temps davant la pantalla del mòbil més d’una vegada. El que havia de ser una ullada ràpida als missatges de WhatsApp s’acaba convertint en hores navegant per les xarxes socials, mirant vídeos a YouTube i publicacions de TikTok o, fins i tot, jugant un parell de partides als videojocs que ens ha recomanat Instagram mentre miràvem stories. En els darrers anys, aquest ús de les pantalles és cada cop més polèmic, i especialment als entorns educatius i sanitaris preocupen les conseqüències d’aquestes pràctiques entre els menors.
Des del 2016, el Centre Spott de la Diputació de Barcelona –un servei gratuït d’atenció a menors d’edat– ha atès un total de 207 nens i nenes amb “addicció a les pantalles”, cosa que equival a uns 25 casos l’any.
El perfil majoritari de les persones ateses és el d’un noi de quinze anys que abusa, principalment, dels videojocs, mentre que l’edat entre les noies se situa als catorze anys i elles utilitzen les xarxes socials en excés. Però què implica exactament parlar d’addicció a les pantalles?
“Angoixa, preocupació i enuig”
Actualment, no hi ha consens per referir-se al mal ús de les pantalles com una addicció en el sentit més tradicional. Iolanda Jordan, vocal del Col·legi de Metges de Barcelona i experta en Cures Intensives Pediàtriques i Malalties Infeccioses de l’Hospital Sant Joan de Déu, reconeix que existeixen elements comuns en aquesta problemàtica que impliquen “una disfunció en el comportament del menor” fins al punt d’observar “sensacions clíniques d’angoixa, preocupació i enuig si no té un dispositiu a la mà”.
Sigui com sigui, Andrés Chamarro, degà de la Facultat de Psicologia de la UAB i professor en Psicologia Bàsica, Evolutiva i Educació, considera que no es pot equiparar el terme tradicional d’addicció amb l’ús de les pantalles. I és que, segons Chamarro, per definir-ho com a tal “falta que s’acompleixin molts indicadors” que, avui dia, “encara no estan ben definits i evidenciats”, com ara el grau de severitat i el nombre de casos.
Ambdós experts, però, coincideixen que l’accés i l’ús de les tecnologies està en auge entre nens i joves –enquestes de l’INE conclouen que, l’any passat, gairebé un 70% dels nens d’entre 10 i 15 anys disposaven de mòbil– i que un ús sense regular comporta riscos com el sedentarisme, alteracions del son, afectacions de l’estat emocional o la substitució d’activitats socials com ara reunions familiars i activitats amb amics per un oci digital individualitzat.
Manca de regulació
“La tecnologia ha irromput en la societat de forma sobtada i molt accessible”, remarca Chamarro. Segons l’expert, això ha fet que ens trobem en un moment en què la societat encara està descobrint “com s’ha d’utilitzar de la millor manera” i, per tant, manquin regulacions sobre la seva utilització en contextos com a l’escola, a casa o durant l’aprenentatge. De fet, a Catalunya només hi ha recomanacions adreçades a familiars i mestres, com ara “regular el temps tecnològic i promoure i recuperar activitats extraescolars en grup”, relata Chamarro, així com “incrementar la interacció humana sense l’ús intermediari de la tecnologia”.
Jordan també insisteix en la necessitat de regulació, sobretot en les primeres etapes de la infància i l’adolescència. “Per sota dels tres anys el nen no hauria de tocar cap pantalla”, assegura la doctora. “És un element molt disruptiu amb un gran efecte estímul-resposta immediat, que afavoreix la secreció d’adrenalina i fa que s’hi enganxin ràpidament”, detalla. Pel que fa a edats més avançades, recomana vigilar els nens d’entre 10 i 12 anys, perquè és quan es tendeix a donar-los accés a dispositius mòbils per anar i tornar a casa, però “sense supervisió ni acompanyament en el seu ús”, fet que pot propiciar-ne l’abús sense límits a qualsevol hora del dia i especialment durant les nits.
Una responsabilitat social
Tant Chamarro com Jordan, però, no estan a favor de la demonització de les pantalles, sinó de combatre la manca d’equilibri que comporta la sobreexposició tan accelerada a aquests dispositius en els darrers anys. Lluny de la prohibició i el tancament en banda a qualsevol dispositiu electrònic, parlen de la importància de les solucions que impliquin la societat i les institucions en conjunt, on la formació i l’educació social tornin a compensar la balança amb la tecnologia.
