20 anys de l’arribada de l’euro: tres exemples de com t’ha canviat la vida

Després de dos anys de convivència, l’1 de març del 2002 l’euro passava a substituir definitivament la pesseta. La moneda comunitària es convertia en la divisa de 12 països, entre els quals hi havia l’Estat espanyol.

Aquest 2022 s’han complert 20 anys de l’efemèride, i dues dècades després ja es pot començar a analitzar si el canvi ha estat positiu o negatiu. Tal com remarca David Palomera, integrant del col·lectiu de reflexió sobre economia Espai Zero Vuit i membre de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), quan es va adoptar l’euro “Espanya va perdre instruments de política monetària, com la seva capacitat de devaluar la moneda i, per tant, va perdre part de la seva sobirania”. Alhora, el canvi de moneda va millorar la capacitat dels estats per finançar-se, i per a països com Espanya va suposar competir amb una moneda forta en l’àmbit internacional.

Tanmateix, Palomera considera que “l’euro va ser un error i una oportunitat perduda”. Segons aquest expert, quan es va crear el Banc Central Europeu l’objectiu va ser “evitar que la inflació no superés el 2%, però no pas evitar l’atur”. És a dir, es va crear una administració bancària que volia evitar que els preus es disparessin, però a la qual no li importava si milions de persones anaven a l’atur. Així, el d’Espai Zero Vuit considera que la moneda hauria estat una bona opció si també s’hagués creat “un sistema fiscal unitari o polítiques laborals conjuntes”.

Més enllà de les anàlisis macroeconòmiques, però, l’euro també ha tingut un impacte en la vida quotidiana.

El preu de la vida

Hem sentit molt a parlar sobre com el 2002 els cafès van passar de valdre 100 pessetes a costar 1 euro. Realment han augmentat els preus, però? La resposta és afirmativa.

A la demarcació de Barcelona, l’Índex de Preus de Consum (IPC) s’ha duplicat en dues dècades. Dit d’una altra manera, els productes valen avui dia un 60% més del que valien el 2002.

En aquest sentit, resulta impactant veure com ha evolucionat el preu del lloguer a la capital catalana, que si bé té relació amb l’euro també s’explica per altres motius. Sigui com sigui, llogar un pis el 2000 tenia un preu de 408 euros al mes, mentre que amb l’arribada de la moneda única aquesta despesa va augmentar en més de 120 euros el 2002. Els preus mitjans del lloguer d’aleshores no són ni de bon tros com els que avui registra Barcelona. Ara, arrendar un pis a la capital catalana costa de mitjana 934 euros.

Pel que fa al mercat de l’habitatge de compra, la dinàmica canvia. Abans de l’establiment de l’euro, el metre quadrat de compra se situava en 2.010 euros. A finals del 2005 va arribar al seu màxim històric, quan estava a 4.709 euros. Avui dia, comprar un pis de 50 metres quadrats a Barcelona costa gairebé 200.000 euros, el doble que fa 20 anys.

En un altre camp molt diferent com el del transport, els preus també s’han disparat des de principis del mil·lenni. El 2001 un bitllet senzill d’una zona costava 0,96 euros i el 2002, amb el canvi definitiu de moneda, es va establir el preu en 1 euro. Avui, per cada viatge, la ciutadania paga 2,40 euros, molt més del doble que fa 20 anys. El mateix ha passat amb l’actual T-Casual –l’antiga T-10–, que ha passat de costar 5,32 euros a valdre’n 11,35.

Els salaris

L’augment de preus no hauria estat negatiu si els salaris a la capital catalana i a la seva rodalia haguessin crescut de manera similar. No ha estat així.

Segons l’Institut Català d’Estadística (Idescat), el salari brut anual a Catalunya l’any 2004 era de 19.750 euros, mentre que el 2019 se situava en els 25.000 euros. Això significa que els sous han augmentat un 25%, lluny del 46% d’augment de l’IPC en el mateix període de temps.

Per la seva banda, a Barcelona, on l’Ajuntament només ofereix dades des del 2010, en la darrera dècada els salaris només han augmentat un 7%. El cost de la vida ha crescut un 20% en els darrers 12 anys.

“A nivell social, l’entrada de l’euro ha estat diferent per a cada professió”, afirma Palomera. “Per a la gent que es pot moure, que està connectada al món financer o a multinacionals, Europa ha estat molt positiva, mentre que per a la gent que treballava en altres sectors, com el totxo o la manufactura, avui dia hi ha poques perspectives de sortir de l’atur i les condicions laborals són molt precàries”, afegeix.

Certament, hi ha sectors que han viscut una millora salarial, mentre que altres han perdut capacitat adquisitiva. El sector de la construcció i el de l’hostaleria abans de la covid només han vist augmentar el seu salari un 7% des del 2010. En altres àmbits com el del transport no hi ha hagut creixement del sou en l’última dècada, i en l’activitat artística només ha crescut un 3%. Passa el mateix en la sanitat, ja que el salari ha augmentat només un 6%.

Per contra, al sector immobiliari (20%), a la indústria (11%) o a l’educació (23%), l’increment salarial a Barcelona ha estat més semblant a la pujada dels preus dels productes. D’altra banda, al món de les finances, tot i que l’increment només ha estat del 7%, actualment els sous se situen gairebé en els 60.000 euros anuals.

L’especialització

Entrar en un marc econòmic comú va fer que Europa funcionés com un mateix territori. “La integració i la moneda única van facilitar els intercanvis comercials dins d’Europa”, explica Palomera. “Els productes més competitius, com els alemanys, es venen a tota la regió i altres països no hi poden competir”, assenyala. Això ha fet que s’estableixi una “lògica d’especialització dels sectors” i Espanya ha passat a ser una regió “més dependent d’Europa”. La indústria de l’Estat ja no pot competir amb la de països del nord i el país s’ha especialitzat en el turisme i el totxo. “En certa manera, l’estructura productiva es va desmantellar i això va derivar en la despoblació i la desindustrialització d’algunes zones del territori”, critica Palomera.

A Barcelona, aquesta dinàmica és clara. Si el juliol del 2006 eren 48.000 els turistes que trepitjaven la ciutat, el mateix mes del 2019 n’eren 83.000. Si el 2005 hi havia 435 establiments turístics a la ciutat, el 2021 n’eren 870 i hi havia 9.397 habitatges destintats a aquest ús. El turisme i el totxo s’han imposat.