El pas dels atletes metropolitans pels Jocs Paralímpics: “Cada cop hi ha més nivell”

Josefa Benítez (Pepi, per als amics) és una de les atletes de la metròpoli que ha competit als Jocs Paralímpics de París, una edició formada per 150 esportistes, 29 dels quals catalans –la gran majoria, de la regió metropolitana–, i que aquest cap de setmana ha arribat al seu final. L’esportista de Barcelona ho ha fet en la modalitat de rem amb discapacitat visual, i aquesta és la quarta vegada que competeix als Jocs: dos cops en ciclisme a Londres i Rio i dos cops més en rem a Tòquio i París.

A l’altra banda del telèfon, la Pepi reconeix que la tornada d’uns Jocs Paralímpics sempre és emocionant, tot i tenir una sensació agredolça. “Estic contenta perquè després d’un mes i mig torno a veure la meva família, que ha estat seguint la competició des del principi”, explica, “però també m’entristeix sentir que he deixat una part important de mi allà, de tot el que he patit per arribar fins a la competició”. I és que l’arribada de Benítez al món el rem no ha estat un camí gens fàcil ni esperat.

L’any 2012 es va estrenar als Jocs Paralímpics en ciclisme quan, acompanyada de Mayalen Noriega com a guia, van aconseguir la gran fita de convertir-se en el primer tàndem femení espanyol a guanyar la plata. Quatre anys més tard i dos bronzes mundials pel mig, també va participar a Rio. Però en ple pic de la seva carrera, l’any 2017 una greu caiguda va aixafar-li dues vèrtebres, obligant-la a deixar l’esport sense cap garantia de retorn.

“Vaig estar un any aturada i vaig haver de renunciar a tot”, recorda l’atleta. “No podia fer ni tres passes seguides, estava apàtica i no sabia si em podria recuperar”, afegeix. Després de dues temporades sense competir, un metge de l’Hospital de Sant Pau li va recomanar una operació que, finalment, la va ajudar a recuperar la mobilitat i a reduir considerablement el dolor.

El problema, però, és que tot i retornar al món del ciclisme guanyant el campionat de Salamanca l’any 2019, els seleccionadors ja no comptaven amb ella per competir als Jocs Paralímpics de Tòquio. Tot i això, decidida a entrar a la competició, va adherir-se al nou projecte de la Federació espanyola per potenciar la modalitat de rem als Jocs. Durant tot un any no només va entrenar diàriament per aprendre aquest esport des de zero, sinó que també va aconseguir classificar-se tant per a Tòquio el 2020 com per a París l’any 2024.

“Intens i dur”

Marian Polo, nedadora amb discapacitat visual de Sabadell, també ha estat una de les competidores metropolitanes a París. És la segona vegada que participava en uns Jocs, i enguany ha estat en quatre finals i s’ha quedat a les portes del bronze només per quatre centèsimes. Això, però, no li ha impedit gaudir de la cita. “La veritat és que no m’esperava ni arribar a la final, i tampoc pensava que podria fer tan bona marca tenint en compte que als rànquings anava onzena”, relata Polo. “Estic molt contenta amb els resultats”, resumeix.

La sabadellenca també descriu els Jocs Paralímpics com una experiència “molt intensa i dura”, alhora que “única i increïble”. I és que Polo insisteix que la pressió és inevitable en un context en què t’ho jugues tot en pocs segons, especialment després d’anys d’entrenaments dedicats únicament a millorar les marques. A més, la nedadora també ha observat que a les competicions “cada cop hi ha més nivell”, un fet que destaca perquè significa “que cada vegada hi ha més gent amb discapacitat que pot dedicar-se a entrenar” i això eleva l’esport paralímpic.

Manca d’ajuts directes a Catalunya

Tot i l’evolució del moviment paralímpic, però, Polo afirma que queda molt camí per recórrer en aspectes clau com ara els ajuts que s’ofereixen als atletes. “Les beques que rebem provenen del Comitè Paralímpic Espanyol i dels patrocinadors, i aquestes depenen directament dels nostres resultats”, detalla la sabadellenca.

Això implica que, els anys en què els esportistes no passen les marques, deixen de cobrar els ajuts del Plan de Apoyo al Deporte Paralímpico (ADOP) i es veuen obligats a deixar de competir per no poder compaginar l’estil de vida d’un atleta d’elit amb una feina estable. “La gent que ens dediquem a això ho fem perquè ens apassiona”, afirma Polo, “però arriba una edat que, si no tens ajut econòmic, no pots dedicar-te a entrenar i millorar les marques perquè t’has de pagar el pis, el menjar, el transport…”.

En aquest sentit, Polo remarca la manca d’ajuts directes als atletes catalans. “A diferència d’altres comunitats autònomes, Catalunya no dona cap ajut directe als esportistes”, lamenta. “No hi ha beques de serveis ni suport econòmic per a entrenadors, psicòlegs o per desplaçar-se a la competició”, enumera per concloure que “això només ho fa tot més difícil”.