El nombre de dones que es dediquen a l’agricultura o a la ramaderia és ínfim. Foto: Nia Escolà/ACN
Associar oficis amb gèneres és un acte inherent per a la major part de la societat, fruit de la feminització o la masculinització de les feines. De la mateixa manera que, inconscientment, associem les tasques relacionades amb les cures amb les dones, també relacionem les més físiques, com la pagesia o la ramaderia, amb els homes. Tot i això, algunes poques dones s’obren pas en aquests sectors tradicionalment dominats per homes, per demostrar que les feines no tenen res a veure amb el gènere.
La Míriam Cassà, de Marata, i la Mercè Congost, de Sant Esteve de Palautordera, són dues d’elles. Formen part del 0,4% de les dones catalanes que es dediquen al sector primari, dins del qual les dones representen un 15,7% dels professionals, segons el dossier estadístic Les dones a Catalunya 2023 de l’Institut Català de les Dones. El mateix document situa els homes catalans que es dediquen al sector en un 2,1%, amb una representació del 84,3%.
Ser dona entre homes
Cassà va decidir que volia dedicar-se a l’ofici en acabar l’ESO i després d’haver mamat la professió de la seva família. “Des que era petita donava llet als vedells o ajudava el meu pare a munyir”, recorda. Per això, va decidir estudiar un mòdul d’agricultura ecològica i després de ramaderia.
Actualment, s’encarrega de la gestió de la granja familiar que té a Marata i de tota la part que té a veure amb la cura de les vaques. “En el meu dia a dia faig des de paperassa fins a maneig del bestiar i manteniment de les instal·lacions”, detalla.
Tot i el seu recorregut i experiència, reconeix que ser dona en un món d’homes no sempre és fàcil. “Potser més al principi que ara he sentit alguna actitud discriminatòria, perquè la gent d’abans era molt més reticent al fet que una dona fos pagesa”, assegura. “No és que estigués mal vist, però no ho veien compatible amb el fet de ser mare i, per tant, amb tenir uns objectius vitals diferents”, afegeix. En aquest sentit, Cassà diu que “és difícil gestionar fills i feina ramadera sent autònoma”, sobretot per al que espera la societat d’ella com a dona. “Se’ns exigeix que estiguem al capdavant de tot i és complicat compaginar tantes coses”, lamenta.
Per tot plegat, Cassà assegura que entén que hi hagi tan poques dones joves pageses. “De pageses més o menys joves i vallesanes només en conec dues, però seríem tres contant-me a mi, i una no s’hi dedica al 100%”, relata. “És bastant trist”, afegeix.
Sempre al darrere
Malgrat la poca representació que tenen les dones pageses dins del sector, aquestes sempre han estat al darrere de la tasca que històricament han fet els homes. “El meu marit és qui sempre ha fet la feina visible, la de llevar-se d’hora i anar-se’n al camp, mentre jo em quedava a la granja donant de menjar als animals, netejant i tenint cura de les instal·lacions”, assenyala Congost. “Això també són feines que fa qualsevol pagès, tot i que a nosaltres mai ens han considerat pageses per fer-les, ja que eren tasques que anaven lligades a les cures i a la casa i que, per tant, ens tocava fer a nosaltres pel fet de ser dones”, rebla.
Amb el pas del temps, però, Congost assegura que algunes coses han canviat gràcies al feminisme. “Tot i que siguem poques, ara com a mínim sí que hi ha un cert reconeixement de la nostra feina, també gràcies a la tasca feta des d’Unió de Pagesos en aquest sentit”, argumenta. “El principal problema és que ser pagesa és un ofici en extinció, sobretot perquè de dones grans cada vegada en quedem menys i perquè les dones joves es compten amb els dits d’una mà”, explica. Revertir la situació, a parer seu, “és complicat”.
