L’aventura vital de Jana Serrano

“Mai m’hauria imaginat que a més de 10.000 quilòmetres de casa m’hi trobaria tan bé. Buenos Aires és un caos bonic, perfectament imperfecte, i una ciutat que no s’atura mai i que t’abraça. Els argentins i les argentines t’acullen sense prejudicis”, confessa, enèrgica, Jana Serrano (Santa Coloma de Gramenet, 2003), jugadora del Draft Gramenet.

L’entrevistada sembla d’aquelles persones que gaudeix dels moments i sobretot fa fotos amb els ulls. Des del primer instant es nota que li agrada compartir els seus aprenentatges i aquesta aventura vital n’és plena.

Com és normal, quan el 2 d’agost de 2023 va agafar l’avió rumb a la capital argentina amb una beca Erasmus per estudiar Psicologia a la UCA (Universidad Católica Argentina), a Puerto Madero, era un manat de nervis. Els primers dies a l’Argentina se sentia atrapada per l’enyorança i la incertesa perquè trobava molt a faltar l’escalf del barri, la família i les amistats. I si va superar aquesta emoció molt més de pressa, va ser perquè “en aquell país veuen la psicologia com a una eina molt lògica i li donen molta importància a la salut mental”.

El procés

“Molts argentins i argentines fan teràpia i, en general, no els costa parlar de com se senten i es troben. Allà he après que està bé no estar bé, i que quan passa això demanar ajuda és el més sa i humà que podem fer”, afegeix la colomenca. En un entorn així li va ser més fàcil obrir-se. A més, a la universitat va conèixer la Cata [Catalina] i la Mechi [Mercedes], dues companyes de classe que la van ajudar a adaptar-se a la ciutat. “Tot té un procés i gaudir del camí és gratificant. Em vaig sentir tan plena quan vaig començar a moure’m per Buenos Aires sense una brúixola com Google Maps…”, recorda.

Serrano compartia pis amb la Clara i l’Helena, dues estudiants barcelonines de Periodisme amb qui també va connectar de seguida, i amb qui, un cop acabats els exàmens, va visitar el Brasil, Bolivia i el Perú, juntament amb altres noves amistats com la Blanca, la Lucía o el Juan. “Vam ser turistes de motxilla, vam viatjar en bus i vam acomiadar el 2023 i rebre el 2024 a la platja de Copacabana. El Reveillon de Río de Janeiro és una festa molt divertida amb milers de persones i focs d’artifici. Tothom va vestit de blanc i comparteix begudes, hi ha escenaris i hi canten artistes…”, explica.

Una decisió difícil

Durant aquells mesos, la colomenca no va entrenar-se ni competir perquè volia esprémer al màxim l’experiència. “Va ser una decisió difícil perquè el bàsquet forma part de mi i se’m feia estrany i dur no botar una pilota, i, al mateix temps, també estava contenta dels aprenentatges que estava vivint fora de la pista, de com estava obrint els ulls i la ment, i cada cop era més autosuficient.

Sempre conservaré la motxilla vital que m’he endut d’un país que s’ha convertit en la meva segona casa”, relata, agraïda, aquesta estudiant de quart curs de Psicologia a la Universitat Abat Oliva CEU.

Una pel·lícula

Té molt present l’adrenalina que va sentir al cinema quan va veure Muchachos, la película de la gente, de Jesús Braceras, perquè la sala cridava, plorava i s’abraçava en funció del que veia a la pantalla. És una pel·lícula documental sobre el triomf de l’Argentina del Dibu Martínez, Ángel Di María o Leo Messi al Mundial de Qatar. A les botigues gairebé totes les samarretes eren de Messi.

Malgrat que a la Jana també li encanta el vuit cops Pilota d’Or, va preferir comprar-se la de Rodrigo De Paul, amb qui comparteix dorsal, el 7. De l’Argentina també se’n va endur un mate, un element molt social al país.

Mai va deixar d’estar pendent dels partits del Draft Gramenet, que solia veure al pis de Buenos Aires. “Patia i celebrava cada cistella i encert de les companyes, i continuava sentint molt a prop l’equip, amb qui no perdia el contacte”, confessa. Quan va tornar a Catalunya, ja s’havia disputat la primera volta de la Super Copa i va afrontar un paper “molt diferent”. Només s’exercitava amb el grup, no podia jugar. “Així que, encara que no fos fàcil, vaig animar i sumar des d’on fos. Va ser una experiència especial i diferent, i Néstor Oliva, el preparador físic, em va ajudar moltíssim”, exposa.

“El bàsquet m’ha esperat i jo també l’he esperat a ell, i ara estic immersa en el meu tercer any al Draft, en un bloc continuista i amb un entrenador, Víctor de Arana, que té les idees clares”, enraona. El 29 d’agost, en un amistós contra la UE Mataró, va tornar a sentir els nervis d’un debut, després de deixar enrere el seu segon parèntesi amb l’esport de la cistella. Ja ha plogut força des del primer, en què va estar un any i tres mesos fora de les pistes. Era cadet, jugava al Bàsquet Femení Sant Adrià i es va trencar els lligaments encreuats del genoll esquerre.

Aquell tràngol va fer que encara s’interessés més per la psicologia, que sempre li havia cridat l’atenció. “M’estava recuperant físicament i també volia fer-ho mentalment i no tenir por a la recaiguda”, rememora.

Els inicis

Somriu quan recorda els seus inicis al Gramenet Bàsquet Club, una altra entitat de la ciutat. “En aquells temps era una espècie de floreta a qui no li agradava gens el contacte físic al parquet. L’última temporada al club vaig canviar la mirada i, ja a Sant Adrià, vaig transformar-me com a jugadora. Ja volia lluitar cada pilota. El meu primer any de sènior va ser al CB Roser. En tinc un gran record i vaig aprendre molt de companyes veteranes com Mar Trabal o Serena Mirat”, desenvolupa.

Detallista i addicta a les sorpreses, Serrano no va voler tenir una rebuda convencional a l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat amb la seva gent. Malgrat que va comprar el bitllet de tornada per al 28 de gener, va anunciar a gairebé tothom que aterraria uns dies més tard. Només tres persones sabien la veritat: la seva germana Marina, Lara Sánchez, amiga i companya al Draft, i el pare, Jesús Serrano, que la va anar a buscar a la matinada i a qui va avisar poc abans de marxar de Buenos Aires.

“Va ser preciós sorprendre la mare, Eva Ges, que va cridar quan em va veure, i no oblidaré mai com es van emocionar també els avis, el Joan, la Rosa i la Gádor, les amigues…”, comenta. Li va costar uns dies superar el trastorn d’horari, deixar de referir-se al bus com a colectivo —encara fa una pregunta molt típica argentina, ¿qué onda?— i digerir l’experiència vital que havia viscut.

Després d’uns mesos d’absoluta llibertat, necessitava el seu espai més que mai. “Força gent em va comentar que em trobava més madura. Jo també m’hi veig així. T’agraeixo molt que hagis volgut escriure sobre aquest episodi tan especial de la meva vida”, s’acomiada Serrano.