Aquest any se celebren 40 anys de la creació del districte de Nou Barris, una realitat administrativa tan discutible com es vulgui, però que amb el temps ha generat un territori que s’autoreconeix i es reivindica amb incontestable passió. A diferència d’altres districtes de la ciutat, Nou Barris no té un centre històric (o un antic poble) sobre el qual s’hagi mantingut una identitat sòlida ni disposa d’aquells elements que relliguen el passat i el present amb realitats socials i culturals centenàries. No ens ha d’estranyar, per això, que alguns veïns ens recordin de manera habitual carrers i fins i tot barris sencers que havien estat part de Sant Andreu o d’Horta.
Nou Barris ha estat, en bona part, territori de migracions on l’autoconstrucció era un fet normalitzat i l’absència d’infraestructures i serveis públics una evidència clamorosa. Fa menys de 50 anys, la manca de clavegueram, carrers sense asfaltar i barris sencers sense transport públic convertien bona part del districte en una perifèria més propera als suburbis propis del subproletariat urbà que no pas en barris d’una ciutat moderna. L’exposició que es va presentar al MACBA, patrocinada pel Pla de Barris, el passat mes de maig ho reflectia perfectament, i ara l’estrena de la pel·lícula El 47 ens recorda les lluites veïnals, en aquest cas sota el lideratge de Manuel Vital, per aconseguir que l’autobús públic arribés a Torre Baró. Però més enllà d’aquests dos fets puntuals, el 40 aniversari de la creació del districte serveix per recordar les múltiples reivindicacions veïnals que, des de Roquetes, la Prosperitat, Ciutat Meridiana, Canyelles o Torre Baró, per citar només alguns dels 13 barris del districte, han permès una notabilíssima transformació de Nou Barris.
És cert que l’Ajuntament, aleshores presidit per l’alcalde Maragall i amb l’impuls de regidors com l’Antonio Santiburcio, va entendre el sentit d’aquelles reivindicacions i va emprendre polítiques de reequilibri territorial inusuals a la major part de les grans ciutats europees que encara avui són vigents amb programes concrets com el Pla de Barris. Que Barcelona és, malgrat les dificultats i les mancances existents, una de les ciutats territorialment més equilibrades del món és una evidència que es contrasta fàcilment per poc que un tingui l’oportunitat i la curiositat de viatjar a altres indrets amb una dimensió similar al nostre.
Barcelona és, malgrat les dificultats i les mancances existents, una de les ciutats territorialment més equilibrades del món
La celebració del 40 aniversari de la creació del districte és una bona oportunitat per repassar aquesta història de reivindicacions i complicitats. En absolut ha de servir per tancar cap etapa ni per considerar que estem davant d’una feina feta. Les mancances reals dels barris del districte encara existeixen i, sigui perquè les reivindiquen els veïns o perquè ja són a l’agenda de l’Ajuntament, cal afrontar-les amb decisió, malgrat que algunes vegades siguin objecte de polèmiques i debats en la mesura que competeixen amb demandes de similar intensitat en altres barris de la ciutat.
El reequilibri territorial, la dignificació dels barris i el diàleg amb associacions veïnals és un fet singular i altament positiu a Barcelona, però també ha generat una major desconnexió entre barris i districtes, i entre districtes i ciutat. Massa gent dels barris allunyats del centre no sent, per exemple, que les grans infraestructures culturals de la ciutat li pertanyin, i massa gent del centre de la ciutat no es reconeix a Horta, als barris del Besòs o a Nou Barris.
Més enllà de les inversions municipals ordinàries, que encara donen prioritat als barris allunyats del centre, per fer un nou salt qualitatiu en la millora de tota la ciutat cal que Barcelona es reconegui tota ella com una sola realitat. Davant de problemes de clavegueram, d’asfaltatge o de transport que ara estan més localitzats, les principals demandes tenen a veure amb serveis a les persones, problemàtiques de seguretat o la gestió del civisme, qüestions que compartim amb el conjunt de la ciutat, o d’accés a l’habitatge, dificultat igualment compartida amb tots els municipis de l’àrea metropolitana.
Certament, Nou Barris necessita un tracte i una atenció singular, però cal que l’afrontem de manera diferent de com es va fer als anys 80 del segle passat. No podem mirar de reüll la resta de la ciutat, perquè afortunadament les diferències s’han escurçat. Ara el debat és més sofisticat, i a la millora d’infraestructures cal afegir-hi solucions educatives, inversions empresarials i dinàmiques de treball. No és una tasca fàcil, però ben segur que és el que necessiten i reclamen les noves generacions que viuen al districte.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
