Hi ha qui diu que les vacances estan sobrevalorades, però atenuar per uns dies el ritme habitual del cap i les cames i trobar espais per dedicar-nos a activitats incompatibles amb el calendari laboral té el seu què. En el meu cas, la feliç combinació de deixar el cos en el màxim repòs possible i permetre a la ment que s’entretingui amb les notícies d’estiu em proporciona un enorme plaer.
I és que, en època de vacances, com que no abunden els fets rellevants, qualsevol titular crida l’atenció, com aquest de La Razón del 13 d’agost: “Beure cervesa és millor que l’aigua per a la salut, segons un estudi”. Oh, quina notícia més refrescant i alliberadora! Poder ingerir litres de birra sense cap indici de culpabilitat i delatar la sempre venerada aigua com la veritable amenaça per al nostre cos no té preu. És com la justícia poètica del Superman que passa d’heroi a malvat a Injustice.
A més, l’estudi elaborat per l’Institut d’Economia Laboral (IZA) de la Universitat de Bonn –amb doble garantia de rigor per la cèlebre pulcritud en el treball dels alemanys i pel seu coneixement profund del món cerveser– apunta quasi tants beneficis per a la salut com la medicina aiurvèdica, dels quals cal destacar que el consum (moderat) de cervesa podria estar associat amb una reducció del risc de desenvolupar malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer. És un alleujament pensar que, si beus cervesa, baixen les probabilitats que t’oblidis de comprar-ne quan vas al súper.
Seguint amb estudis de gran rellevància per a la comunitat científica anunciats en ple agost, un descobriment publicat a la revista Science Advances posava de manifest que els humans disposem d’una mena d’”interruptor” que desperta les ganes de fer exercici. Pel que es veu, tenim una proteïna addicta a l’esport que produeix el múscul, que circula per la sang fins a la cortesa motora del cervell i que estimula les ganes d’activitat física. És a dir, que quan practiques exercici t’entra una mena de mono que t’impulsa a continuar entrenant cada cop més, fins que t’acabes assemblant a Larry la Llagosta de Bob Esponja.
Una altra notícia, malauradament recurrent aquest estiu, ha estat la proliferació de ganivetades, un tipus d’agressió a l’alça que, amb casos d’alt voltatge mediàtic com el del pare del jugador Lamine Yamal greument ferit a Mataró i el del nen assassinat a Mocejón, estan provocant molta esgarrifança. Com s’ha vist en els recents apunyalaments múltiples en ciutats com Sigen, Solingen i Southport, la tendència d’anar punxant la gent és global, però a casa nostra no ens quedem enrere en l’apunyalòmetre: des de principis d’agost s’han produït una cinquantena d’agressions amb arma blanca a Catalunya, mentre que a Barcelona en un sol dia –el 16 d’agost– es van denunciar tres casos de ganivetades.
És com si haguéssim tornat als anys 80 del Vaquilla, però sense la banda sonora de Los Chichos. O a l’època de Curro Jiménez i aquelles navalles XXL que tant podien servir per tallar un meló com per esquarterar algú.
Deixar el cos en repòs i permetre a la ment que s’entretingui amb les notícies d’estiu em proporciona un enorme plaer
Entre baralles passionals i venjatives estil Bodas de sangre, atemptats gihadistes i guillats que emulen l’Assassin’s Creed en autobusos i camps de futbol, haurem de tornar a utilitzar cuirasses medievals si volem sortir al carrer sense acabar convertits en una broqueta humana. Una situació que abona la retòrica dels polítics que s’alimenten de la xenofòbia quan els implicats són immigrants i que pot representar una punyalada trapera per al flamant director general dels Mossos d’Esquadra a l’hora d’esgrimir la seva vàlua per disminuir la sensació d’inseguretat entre la població.
Ara, sense intenció de desmerèixer la transcendència de l’aparició d’un cocodril-manta a la platja de l’Hospitalet de l’Infant o de l’exercici d’escapisme houdinià de Carles Puigdemont –que donaria per a un crossover entre Ara em veus i Catch Me If You Can–, la notícia estrella d’aquest estiu ha estat descobrir el club de contactes en què es transforma el Mercadona de 19:00 a 20:00 hores.
Igual que succeeix als clubs swingers, hi ha codis secrets que només coneixen els seus membres. Són senyals per discernir entre qui va a comprar a darrera hora de la tarda perquè és quan el seu horari laboral li ho permet i qui és un viciós que busca tema entre productes Hacendado. Si no vas al Mercadona a última hora perquè vols aprofitar-te de les rebaixes last minute dels musclos a punt de caducar, sinó que el que cerques és una parella de llit sense haver d’aguantar el mal tràngol de compartir les teves intencions amb Carlos Sobera, llavors has de tenir clar que la peça clau és la pinya. No et capfiquis sobre si està verda o està madura, ni si ve del Brasil o de Paraguai. L’important és aconseguir una pinya i, compte, posar-la al carro de la compra a l’inrevés perquè els teus possibles pretendents sàpiguen que has vingut a jugar fort i no a fer sucs tropicals.
I aquí no acaba la cosa, perquè depèn de què més portis al carro optaràs a un tipus de match o a un altre. Si la pinya viatja al costat d’un pot de llenties, el que indica és que busques una relació seriosa i duradora fins a assolir l’edat de la iaia de Litoral. En canvi, si al carro portes enciam o pizza precuinada, és que pretens arribar i moldre.
En quin moment hem passat d’intentar lligar a la discoteca o de subscriure’ns al Tinder a anar pel súper xafardejant què porta la gent als carros? I les caixeres de l’hora feliç ens miraran amb aquella mena de condescendència que et dediquen els farmacèutics quan demanes preservatius? Al final, per menjar una simple pinya i no semblar un obsés sexual ens tocarà comprar-la a Amazon i que ens la portin a casa en un paquet discret.
