Marí et convida a decidir-te

Hi ha persones especials que et conviden a una reflexió contínua i a càmera lenta, i et regalen tanta pau que sembla que tornis a ser un infant que es menja un gelat mentre veu els seus dibuixos animats favorits. Les més de dues hores amb el psicòleg esportiu Pep Marí (Girona, 1964), a la sala Pioners del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, passen volant. El professor del màster de Comunicació Esportiva de la Blanquerna (Ramon Llull) és un pou de saviesa amb un discurs endreçat i enèrgic, i desprèn i contagia unes ganes infinites de créixer. “No decideixis només per encertar. Fes-ho també per aprendre”, ens aconsella a Decisiones vitales, editat per Plataforma Editorial.

El sisè i últim llibre de Marí és el més personal. És l’obra en què s’obre més perquè hi comparteix les seves decisions vitals, aquelles tan transcendents que marquen el nostre destí. “Mai prenguis una decisió si no pots assumir la seva pitjor conseqüència si la cosa no surt bé”, adverteix, just abans d’il·lustrar la frase amb un exemple de primera mà.

L’entrevistat viatja al moment en què va tancar l’etapa de 28 anys al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on va ser cap del Departament de Psicologia durant 15 temporades. “Marxar no va ser una decisió tan valenta perquè, malgrat que no havia lligat encara cap altra feina, no tenia una família i podia assumir quedar-me uns mesos a l’atur i encetar el canvi d’aires que necessitava”, confessa Marí, que fa xerrades i conferències, i assessora esportistes i equips directius.

Darrere les seves idees, pulcres i espontànies, hi ha un gran treball de síntesi, la seva bandera, i que és fruit d’un continu assaig-error perquè els missatges s’entenguin el millor possible. Si pot destriar com s’entén un concepte és, en part, gràcies a l’experiència al CAR, on al llarg del dia podia parlar amb cinc, sis, set o vuit esportistes. Després de cada sessió en resumia les idees clau.

L’entrevistat és un “esportista d’elit frustrat” que va voler triomfar en el tennis de taula fins que va veure que no hi arribaria. “Si vam ser els setzens d’Espanya en categoria juvenil, no va ser per mi, sinó pel company, que tenia un servei excel·lent. Així que em vaig proposar arribar al màxim nivell ajudant els esportistes a través de la psicologia”, comparteix. Va prendre aquesta decisió vital mentre estudiava segon curs de grau a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on després va assolir un mestratge de Psicologia de l’Esport.

Tres grups

Marí classifica les decisions en tres grups (intranscendents, importants i vitals) i utilitza un vaixell com a metàfora. Les decisions intranscendents són les automàtiques, aquelles que “ens permeten mantenir flotant l’embarcació”, com la tria de la roba per a l’endemà. Les decisions importants, en canvi, “impliquen un risc i marquen el rumb del vaixell”, com pot ser demanar un augment de sou a la feina. Mentre que les decisions vitals “marquen el nostre destí, com els estudis que cursem, i d’aquestes potser en prenem cinc o deu a la vida, i tenen molt risc”.

“Decidir és addictiu perquè sents que estàs exercint un cert control sobre la teva vida”, diu

No podem prendre una decisió vital a la lleugera, sense haver valorat i ordenat abans la informació que hem recollit o fer un inventari de les possibles conseqüències a curt, mitjà i llarg termini que se’n poden derivar. Ni tampoc sense repassar ni deixar reposar uns dies la llista exhaustiva de pros i contres, o compartir les reflexions amb “el nostre equip de gala”, format per persones de confiança i amb diferents punts de vista.

“Decidir és addictiu perquè sents que estàs exercint un cert control sobre la teva vida i no deixes que sigui ella qui triï per tu. Com més decideixis, menys et costarà fer-ho i més encertaràs. Sense oblidar que hi ha molts factors que podem controlar poc o gens”, enraona. També cal tenir present que el temps et confirmarà de quin tipus és una decisió, sobretot entre les importants i les vitals, perquè a vegades la línia pot ser força fina. De fet, també una decisió intranscendent pot arribar a convertir-se en important. “En tot cas, el teu millor criteri són els valors”, matisa aquest veí del Prat.

Ramón Bayés

Ha tingut molts bons professors, però “només” un mestre, Ramon Bayés, que li va transmetre la passió per la psicologia i la importància de partir de models teòrics per trobar respostes quan passa alguna cosa a la realitat que ens desconcerta. Mestre i alumne avantatjat —ara també mestre— comparteixen la devoció pel procés. “Desconfia d’allò que no sigui ni impliqui un procés, ja que no és ni rigorós ni científic. Qui no tingui estudis ni formació específica sobre psicologia i vulgui treure’n profit et parlarà de màgia. Per més pressa que tinguis i per més que estudiïs, no pots aprendre anglès en una setmana. Necessites temps”, exposa. Un discurs lògic que en una societat amb tants estímuls i tantes presses potser sembla fins i tot exòtic.

Així, per consolidar un aprenentatge cal cobrir tres fases prèvies: m’esforço i no em surt (primera fase), m’esforço i em surt (segona fase), i no m’esforço i em surt (tercera fase). Això sí, em cal continuar practicant l’aprenentatge per no oblidar-lo. “Si no completes els tres estadis, no completaràs l’aprenentatge, i, per tant, les conclusions que treguis seran molt errònies i perjudicials per a la teva autoestima. T’estaràs complicant la vida. Ah, i molt important, el fracàs forma part de l’aprenentatge i ens cal continuar creixent i no refugiar-nos ni buscar excuses”, adverteix Marí.

“Les decisions vitals marquen el nostre destí, com els estudis que cursem”, exposa

Quan escriu, riu sovint, i s’ho passa genial amb el tecno del discjòquei Boris Brejcha de fons. “En Boris ha creat una nova manera de punxar, el high-tech minimal, el minimalista, com a mi m’agrada, amb les mínimes notes possibles. Les seves sessions m’encanten i ja és un ritual que m’acompanyin mentre escric. Potser m’ajuden a fer-ho millor”, planteja. En Pep és un enamorat del tecno gràcies al seu germà, Francesc Xavier Marí, cinc anys més petit que ell.

Primer d’EGB

Pep Marí va ser un nen “terriblement introvertit”. No recorda cap episodi d’assetjament escolar, però sí que no ho passava bé. Tenia asma i a casa van entendre que l’havien de cuidar molt i el van sobreprotegir massa. Així que el petitó gairebé no va anar a classe a primer d’EGB, al col·legi Garbí, de Palafrugell. Quan el mestre els va preguntar als pares si el passaven de curs o no, la resposta de Maria Dolors Cortés i Pepe Marí va ser una pregunta “boníssima”: “El nostre fill ha assimilat els continguts del curs?”. “Us he de dir que no”, va assegurar el docent.

“I per això els pares van voler que repetís i mai els ho podré agrairé prou”, reconeix. El marrec es va espavilar i es va convertir en un bon estudiant. També va ser clau que, amb el temps, es fes monitor d’esplai. Potser, perquè no ho recorda, va ser perquè li agradava una nena que també era monitora. “El cas és que vaig passar de ser algú a qui li costava mantenir relacions socials a ser algú sociable, divertit i optimista”, afegeix.

S’emociona recordant el primer cop que va veure Aprender de los campeones, el seu primer llibre, en una llibreria. En concret a Girona i a l’aparador de la Geli, fusionada ara amb el Grup 22 i que en aquell moment era la seva llibreria de capçalera. Sa mare, la Maria Dolors, li va explicar un dia que comprava els seus llibres a la Geli per regalar-los a la família, i li va preguntar si volia acompanyar-la. “Em va omplir veure allà el meu llibre i, sobretot, l’alegria de la meva estimada mare, a qui trobo tant a faltar. Ara, i també ho fan per iniciativa pròpia, són les meves cosines les que han agafat el relleu de la Maria Dolors. Si venc tants llibres, és perquè la família els compra per regalar-los”, tanca, divertit, Marí, amb el seu somriure característic.