Tot transcorria amb la normalitat diària habitual: 20 desnonaments ordenats a Barcelona i barricades humanes a les portes per impedir els de les persones que s’acosten als col·lectius d’habitatge a la recerca del suport i l’ajuda que no reben als canals oficials. Alguns es van executar, altres no.
L’estat de xoc, ràbia i indignació va aparèixer a la tarda de camí a l’assemblea de benvinguda setmanal de la PAH de Barcelona. N’hi va haver prou amb una notificació a Telegram per veure la notícia que ja començava a escampar-se com l’escuma per diversos diaris. La Núria, de 64 anys, i la seva germana, de 54, havien decidit suïcidar-se hores abans del seu desnonament al barri de Sant Andreu. Com era possible que això continués passant? Era la segona vegada en quatre mesos que passava una cosa així. La vegada anterior, el març, va ser l’Álex, veí de Sabadell de 70 anys que havia estat desallotjat del seu habitatge després de més de tres dècades vivint-hi.
Porto a la PAH des del 2011 i mai m’acostumaré a notícies com aquesta, que no són més que el resultat més dramàtic i aterridor del que fa quinze anys que denunciem. El meu cap comença a recordar velles històries oblidades excepte per als que seguim a primera línia. Vells memes i velles campanyes generades fa molt, quan res ens feia pensar que tres lustres després la situació s’hauria endurit més que quan vam començar.
Hi ha vides en joc no és només el títol d’aquest article; és una realitat que ens colpeja amb tota la seva cruesa cada dia, no només per les persones que la desesperació les porta a llevar-se la vida quan veuen el seu dret a un sostre totalment destrossat. Estan en joc les vides de la joventut que veu com se’ls nega on viure-les i de les persones estigmatitzades per no poder pagar el seu lloguer o la seva hipoteca, com si fossin les responsables de la seva misèria. Quan la PAH va començar, el problema estava centrat a haver-se quedat sense feina i, per tant, sense ingressos. Vam passar del miratge de la falsa classe mitjana a la realitat de la pobresa per culpa d’una crisi global que no buscàvem però que ens va condemnar a un futur incert; de segones oportunitats robades quan els bancs es quedaven les nostres cases i els nostres somnis, i nosaltres un deute per a tota la vida.
Això va ser el principi del genocidi financer que continua esbiaixant les nostres vides.
Lamentablement, encara que les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) marquen el creixent augment dels suïcidis, no hi ha dades disgregades sobre les seves causes, per la qual cosa no existeixen xifres fiables sobre el percentatge de suïcidis per desnonament sobre el total. Malgrat la falta de dades sobre el tema, sí que hi ha molts estudis que demostren que la pèrdua de l’habitatge habitual comporta canvis negatius per a la salut física i psicològica de les persones que la pateixen, agreujant-se en les fases més avançades del procés i associats a la seva durada. Els desnonaments constitueixen una font d’estrès crònica i aguda, derivada de sentiments d’inseguretat, culpa i vergonya, estigma, por i pèrdua de control sobre la pròpia vida i l’estatus social.
Davant d’aquesta desinformació, ens hem de quedar amb els que han tingut una certa difusió als mitjans de comunicació. Sempre seran menys, tenint en compte la realitat i les situacions que succeeixen en total invisibilitat. Així i tot, fent-ne cert seguiment, trobem més de mig centenar d’articles sobre persones que, desposseïdes del seu futur, s’han aferrat a la mort com a única sortida.
Les primeres notícies de suïcidis per desnonament daten del 2012. Vides esbiaixades com la del José Miguel (54 anys), que es va penjar a Granada hores abans de ser desnonat, o la de la Victoria (52 anys, Màlaga), que es va llançar des del balcó del seu apartament tres dies després de rebre una ordre de desnonament per impagament de la hipoteca.
Res ens feia pensar que tres lustres després la situació s’hauria endurit més que quan vam començar
Prèviament a aquestes tràgiques notícies, a la PAH ja vam passar de la denúncia a l’acció presentant propostes per acabar amb els desnonaments i els deutes per a tota la vida, i garantir una legislació que salvés vides. Durant el període 2010-2013 va arribar la ILP Hipotecària, impulsada per la PAH i secundada per una majoria social i política amb més d’un milió i mig de signatures. Davant de la sospita que el PP pretenia utilitzar la seva majoria absoluta per votar-hi en contra, va començar la campanya d’escarnis Hi ha vides en joc. No obstant això, el succés que va provocar un viratge dels esdeveniments va ser el tràgic suïcidi ocorregut a Calvià, a Mallorca, d’una parella d’ancians que temien ser desnonats el mateix dia de la votació a tràmit de la ILP. La gran pressió mediàtica i digital no va deixar més opció al PP que acceptar el tràmit, encara que això no va impedir que la llei no avancés i acabés desvirtuada per De Guindos, convertida en un codi de bones pràctiques que amb prou feines minimitzaria les execucions hipotecàries.
El 2013, des de Psicòlegs sense Fronteres afirmaven que “a l’Estat el molesta molt que els suïcidis s’hagin fet públics, però ja és hora que assumeixi que a la població hi ha un nou grup de risc: el de les persones amenaçades de ser desnonades i que només veuen la mort com a sortida”.
Amb una mitjana de 80 desnonaments diaris i una bombolla del lloguer a l’alça, en el període 2015-2018 la PAH ho vam tornar a intentar portant una nova llei molt més completa al Congrés, que va ser admesa a tràmit però va veure finalitzar el seu recorregut amb la moció de censura a Mariano Rajoy. Quan una llei no s’aprova en una legislatura perd tota opció de continuar amb el següent govern. Pel camí, els efectes en les persones continuaven sent devastadors, però semblava que això era igual.
Va arribar la pandèmia i els desnonaments van tornar a ser protagonistes, encara que mai van cessar. El 2019 vam tornar-hi amb una altra nova proposta adaptada als nous temps, millorant la llei d’habitatge de la PAH i secundada per centenars de col·lectius, entitats i sindicats laborals de tot el país. Es va registrar al Congrés el setembre del 2020, però l’abstenció de Podem i el no del PSOE no van permetre l’avanç d’aquesta iniciativa pel dret a l’habitatge. Pel camí, dilluns 14 de juny del 2021, el Segundo, veí del barri de Sants de Barcelona, després de perdre la seva feina i tota mena de prestació es tirava per la finestra davant la comitiva judicial. Divendres de la mateixa setmana, a Puerto del Rosario, a Fuerteventura, un home de 48 anys es penjava de la barana del soterrani de l’edifici on residia després de ser-ne desnonat per no poder pagar el lloguer.
El maig del 2023 s’aprovava la llei d’habitatge del PSOE, la primera llei d’habitatge en quaranta anys de democràcia; una llei descafeïnada, que no soluciona el problema estructural i, per descomptat, que no salva vides.
En una societat que tendeix a la culpa individual, cal anar més enllà i assenyalar els culpables que se van de rositas davant de tants suïcidis o, el que realment són, assassinats provocats per un sistema corrupte. Polítics, banquers, jutges, administracions públiques, fons d’inversió, especuladors, policies, comitives judicials… Tots, amb la seva connivència, en són culpables.
A Espanya poden portar-te a perdre la vida, però no passa res perquè són formes legals d’actuar. La justícia no n’investigarà les causes perquè el que passa és legal. No importa que sigui una legislació criminal que atempta contra la Declaració dels Drets Humans o contra la Constitució, aquesta que diu que qualsevol espanyol té dret a un habitatge digne i que seran els poders públics els que vetllaran i desenvoluparan les mesures necessàries per evitar l’especulació. La mateixa Constitució que també parla de l’expropiació forçosa de la propietat privada per causa justificada d’utilitat pública o interès social.
L’article 143 del Codi Penal tracta sobre el delicte de la inducció i auxili al suïcidi. El dia que després d’un suïcidi per desnonament se n’investiguin les causes i s’asseguin davant dels tribunals els principals responsables de tantes morts evitables podrem parlar de justícia i, amb una mica de sort, aquest país començarà a canviar.
Mentrestant, l’única manera que tenim de salvar vides és col·lectivitzar els problemes i implicar-nos en espais comuns com els generats pels moviments socials. Espais que, des del suport mutu i la força col·lectiva, contraresten la desesperació i la impotència davant de tanta desolació.
Juanjo Ramón, portaveu de la PAH a Catalunya
