L’alcalde del Partit Popular que mantenim a Badalona té una alçada considerable, però, en canvi, no està a l’altura del que s’espera d’un batlle. Jugant precisament amb les alçàries, aquest vividor de la política populista –fa més de 30 anys que viu sense treballar de res més que d’ocupar càrrecs polítics– ha aconseguit captar l’atenció dels titulars mediàtics jugant a qui la té més grossa amb l’alcalde de Vigo, pagant el poble. La promesa de gastar-se una notable suma del pressupost municipal per tenir instal·lat a la ciutat un arbre nadalenc que desbanca el rècord que va aconseguir l’any passat el senyor Abel Caballero, del PSOE –un altre que juga a jocs testosterònics amb els diners del poble–, és una autèntica burla en una ciutat on no hi ha capacitat per obrir la Biblioteca Pública Central, on el patrimoni cau a trossos, els castellers no tenen local d’assaig, a les festes populars no se’ls pot subministrar cadires, els edificis escolars pendents segueixen sumant anys d’espera, cada dia són expulsades de les seves llars famílies amb criatures sense que la seva documentada vulnerabilitat faci reaccionar els serveis de protecció municipals i un llarg etcètera de mancances i despropòsits que fan passar molta vergonya als que sentim la política com una vocació de servei. I la vergonya es transforma en indignació quan, a més, comprovem que la ràdio pública catalana ha caigut al parany de fer-li la gara-gara i donar-li altaveu, riure-li les gràcies i normalitzar una situació tan lamentable sense cap mena de contrast amb la veu dels que ho analitzem amb mirada crítica.
I continuem amb els escàndols quan en plena setmana de la Mobilitat Sostenible l’alcalde l’ha tornat a fer de l’alçada d’un campanar, anunciant, d’una banda, la no aplicació dels controls per regular les emissions dels vehicles al seu pas per Badalona, desobeint així les normes europees per aturar el canvi climàtic, i, de l’altra, posant pals a les rodes a les obres d’allargament de l’L1 del metro.
L’alcalde del PP amb més alçada del país no està, doncs, a l’altura política que li pertoca a nivell local, però tampoc a nivell supralocal. El delaten fets com el silenci en un moment polític tan rellevant per les negociacions de la investidura al Congreso. És de tothom sabut –ell se’n vanta a cada pas i l’aritmètica ho demostra– que aquest alumne avantatjat de l’escola de Trump ha aconseguit la majoria absolutíssima a les eleccions municipals del 2023 gràcies, en bona part, al vot prestat tant del PSC i dels comuns com d’un independentisme d’ordre que no li ha tingut en compte com va celebrar ostentosament la violència contra els votants del primer d’octubre del 2017 ni la seva intensa acció política a favor de la repressió contra l’independentisme des dels escons de diputat i senador. És cert que ningú sap quin és el topall de les contradiccions que es poden empassar els prestadors de vot. Però l’excusa que el vot local és una altra cosa té els seus límits, i coneixedor com és de la fragilitat d’aquest préstec, l’alcalde ha optat per amagar el cap sota l’ala. Possiblement és una opció prudent, però aquest puntal de Feijóo s’ha fet molt petit políticament i ha quedat en evidència que no té l’altura política per afrontar amb valentia un moment com l’actual.
L’alcalde del PP amb més alçada del país no està a l’altura política que li pertoca
També ha fet silenci sobre la llengua, i això que estem en un moment en què es fa gairebé impossible seguir l’actualitat política i no posicionar-se. Pel debat de l’oficialitat a la Unió Europea i per l’ús de les llengües oficials de l’Estat al Congreso. I també per les destrosses que està ocasionant el partit de l’alcalde de Badalona, allà on toca poder gràcies a VOX, en relació amb la política lingüística arreu dels Països Catalans. Precisament, a Badalona, on conviuen més de 200 llengües i on no tenir accés a la catalana està directament relacionat amb la desigualtat d’oportunitats, la pobresa i l’exclusió, l’escaqueig de l’alcalde es converteix en alerta, en uns dies on també la mort sobtada de Junyent ha donat molta rellevància mediàtica al debat lingüístic.
Vaig conèixer la Maria Carme Junyent fa uns 20 anys, quan ella, amb el seu grup d’estudi de les llengües amenaçades, el GELA, feia conferències als Plans Educatius d’Entorn que programaven l’exposició Les llengües, un gran tresor. Sensibilitzant i fent conèixer la importància de la diversitat lingüística com una riquesa i no com un problema, i mostrant les conseqüències de la desaparició d’una llengua, aquesta exposició i la xerrada que l’acompanyava obrien la ment i les actituds que permeten incrementar la solidaritat sense caure en la submissió. Una de les grans virtuts d’aquesta dona sàvia i referent mundial –també controvertida– era la fortalesa de qui fa de vas comunicant continu entre els aprenentatges de la mirada alta amb els del trepitjar terra de proximitat. El seu comiat a Masquefa va ser nítid testimoni d’aquesta comunitat entre l’esfera intel·lectual, acadèmica i internacional i l’esfera íntima i propera de la família, el poble, la comarca, el país. Amb menys alçada, ella sí que va estar a l’altura.
