Amb les imatges d’embassaments sota mínims és impossible no mostrar certa preocupació per l’episodi de sequera que estem vivint. Recentment, l’Organització de les Nacions Unides va alertar que ens trobàvem davant d’una crisi mundial imminent de l’aigua amb un dels epicentres a la conca Mediterrània. Si bé és cert que a casa nostra les sequeres són habituals, amb l’actual escenari climàtic s’espera que aquestes siguin més freqüents i intenses.
Per tot això, resulta força sorprenent que la Cimera de l’Aigua que va convocar el Govern de la Generalitat de Catalunya quedés en no res. Amb la vista posada en les eleccions vinents, les reticències polítiques entre Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i el Partit dels Socialistes de Catalunya van pesar, malauradament, més que la situació d’excepcionalitat que vivim.
També resulta desconcertant que passessin més de trenta mesos de sequera meteorològica abans que el Govern de la Generalitat activés els mecanismes per fer front a l’escassetat hídrica. Davant d’un problema de sobreconsum d’aigua, la recepta aplicada per l’executiu català és la d’augmentar l’oferta i no la de reduir la demanda d’aigua. Una estratègia que es va demostrar errònia l’any 2008, durant la darrera sequera.
De fet, en les darreres dècades, el consum d’aigua no ha parat de créixer. I, tot i que en aquests anys s’han posat en marxa noves dessaladores i plans de gestió de les conques, un cop més s’ha demostrat que no ha estat suficient. Això s’explica perquè l’increment de la disponibilitat de recursos hídrics estimula el consum, que alhora retroalimenta, un cop més, la demanda. Un cercle viciós perillós en la gestió de recursos naturals.
Els esforços s’haurien d’encaminar a fer un ús més racional i amb perspectiva social de l’aigua
Per trencar aquesta dinàmica destructiva és necessari planificar, a llarg termini, la reducció del consum, per exemple, amb la millora de l’eficiència en l’ús de l’aigua en l’àmbit industrial, agrícola i domèstic o la reducció de fuites de la xarxa d’abastament. També és important ampliar la capacitat natural d’emmagatzematge de l’aigua, aplicant polítiques de protecció i conservació dels hàbitats fluvials i dels aqüífers.
A curt termini, és a dir, en la situació actual, tenim mala peça al teler. És urgent actuar immediatament i, així i tot, el Govern de la Generalitat juga a contemporitzar fins després de les eleccions municipals esperant un cop de sort en forma de pluja que reverteixi parcialment l’episodi de sequera. Per aquest motiu permetrà omplir a l’estiu les piscines comunitàries, en les quals s’inclouen les dels hotels. Un moviment per acontentar el sector turístic.
Ara bé, si el cop de sort no arriba, l’escenari a la tardor vinent pot ser molt més tràgic, sobretot després de l’arribada de milions de turistes a l’estiu. Amb unes reserves cada cop més exhaurides, comença a ser urgent posar sobre la taula la necessitat de planificar socialment l’ús dels recursos hídrics. A què volem i a què no destinar recursos. I fer-ho democràticament. Necessitem elaborar uns pressupostos socials de l’aigua que concretin el volum d’aigua màxim disponible per a cada sector econòmic.
Això ens portarà a preguntar-nos: estem d’acord que els turistes que s’allotgen en hotels consumeixin quatre vegades més aigua que un habitant de Catalunya? Que es reguin els camps de golf o s’omplin les piscines dels hotels? Que es continuïn organitzant grans esdeveniments, construint complexos turístics o ampliant l’aeroport, projectes que incrementarien la pressió sobre els recursos hídrics del país?
Comptat i debatut, amb un Govern de la Generalitat desconcertat i amb una campanya d’incendis molt crítica a l’horitzó, els esforços s’haurien d’encaminar a fer un ús més racional i amb perspectiva social de l’aigua. I els pressupostos socials de l’aigua poden ser una eina molt eficient. Al cap i a la fi, les mesures contra les sequeres s’han de planificar amb els embassaments plens. No fer-ho ens deixa al marge del penya-segat d’una crisi que pot esdevenir emergència en poc temps.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
