El caràcter de Paula Carmona

“El meu caràcter és molt bo si el sé controlar. Quan era petita no ho feia, posava males cares i era molt egoista. Quan em veig a partits d’aquella època, sento que molts cops no aportava res, les rivals em treien del matx i potser no xocava les mans als entrenadors…”, confessa Paula Carmona (Barcelona, 2000), capitana del Basket Almeda. Una de les jugadores més altruistes i d’equip de la Lliga Femenina 2.

La santboiana ha canviat molt i ha sabut canalitzar el seu caràcter. Javi Torralba, que la va dirigir el seu segon any d’infantil i primer al club cornellanenc, li va fer canviar “totalment” el xip: “Em va ajudar a controlar-me força i a no perjudicar l’equip ni a mi mateixa a la pista, i també em vaig empipar molt amb ell”.

Hi ha, però, una data clau en la nova Paula Carmona: el 3 de febrer de 2016, quan es va trencar els lligaments creuats en l’última jugada d’un entrenament, intentant robar una pilota. Mai oblidarà com plorava quan, durant el procés de recuperació, no la deixaven fer més del que ella volia. Desitjava amb totes les seves ganes tornar com més aviat millor.

“No tinc un record dolent de la lesió perquè em va fer adonar que era més forta mentalment del que m’imaginava i, com que m’encantava el bàsquet, vaig aprendre a no ser tan egoista i a cuidar les meves companyes sense poder jugar”, comparteix Carmona, que, per molt frustrada que estigués, mai es perdia cap partit o entrenament de l’equip.

Amb el seu alè, energia i generositat, també va ser clau perquè el Basket Almeda guanyés el 2016 el Campionat de Catalunya Cadet i fos subcampió del d’Espanya amb Àlex Rodríguez com a director d’orquestra. “Si estàs lesionada pots sumar igual que qui és a la pista, i repetia a les meves companyes que gaudissin de l’experiència perquè passaria volant”, recorda.

Quan, 290 dies després, va tornar a les pistes, a casa, contra el Segle XXI i ja al Campionat de Catalunya Júnior Preferent, va sentir una “felicitat màxima” per rebre el premi a tant esforç i, és clar, per la victòria per 54-48. “Tens un foc interior que no t’ha aconseguit apagar ningú”, escriuria després al seu Instagram.

Segura i líder

Amb la seva veu d’actriu i, sobretot, amb els seus fets, Carmona transmet credibilitat i tranquil·litat: “Des de fora se’m veu una jugadora molt segura i líder. Puc i intento encomanar molta confiança al grup per fer pinya i que tothom estigui còmode”.

En defensa la santboiana és, literalment, una paparra. És un llampec –de fet, en té tatuat un, un corcó i l’ombra de qualsevol. “Si et defensa, és impossible no agafar-li mania perquè es pega per agafar la pilota”, reconeix Mar Pacheco, pivot del Club Joventut Badalona.

Carmona somriu quan li llegeixo el comentari de la seva excompanya. “Soc molt pesada i m’agrada ser pesada defensant perquè significa que estic fent alguna cosa bé”, intervé. És el paper que retrata la seva intensitat a la pista i on es veu molt segura. Tant que defensar li serveix com a teràpia i desconnexió: “Potser si tinc problemes o un mal dia, encara estic més intensa i passo pàgina”.

“No som un equip molt anotador i no podem fallar a darrere, que és el nostre gran poder”, afegeix l’entrevistada. Al Basket Almeda no hi pot jugar qualsevol jugadora. Qui no defensi molt bé i no senti que aquest és un esport col·lectiu no hi té lloc.

Malgrat els seus bons percentatges en tirs de dos, Carmona no assumeix gaires llançaments. No és que no cregui en ella: “Confio molt en les meves companyes i, si n’hi ha una de sola, li passaré la pilota”.

Estudiant de quart curs del grau d’Infermeria al Campus Docent Sant Joan de Déu, a Carmona l’omple ajudar, sobretot a les persones més vulnerables, i està fent pràctiques a Pediatria, al Parc Sanitari de Sant Boi. “M’encanta la canalla [també imparteix classes de repàs a nens i nenes] i allà estan estables i no a l’UCI. Quan aprenia a la planta de pal·liatius i oncologia, m’aguantava les llàgrimes a l’habitació perquè els familiars no veiessin que estava molt afectada. Veus històries molt dures”, exposa Carmona, molt agraïda pel tracte dels seus companys i companyes perquè la fan sentir una més de l’equip i no una aprenent.

De petita els seus genolls sempre eren liles i estaven plens de ferides, i destrossava pantalons, que acabaven, si era materialment possible, amb pedaços. “Per això ara ja porto genolleres”, exposa Carmona, que es passa gran part del partit llençant-se a terra per recuperar o no perdre pilotes.

Ho fa amb tanta determinació que no sorprèn que la majoria de les vegades tingui les idees molt clares i li costi molt que la facin canviar d’opinió: “Estic aprenent que hi ha altres punts de vista. A més, soc d’extrems, i parlo molt o escolto molt bé. He de trobar l’equilibri!”. Enraonar o simplement compartir una estona amb Sandra Teixidó, la seva mare, l’ajuda a trobar aquest punt mitjà i a tenir “molta estabilitat”, sobretot en els pitjors dies.

Carmona va començar a fer esport al seu col·legi, la Fundació Llor, que també és escola esportiva. Primer va provar amb la gimnàstica rítmica, fins que un dia va caure durant una actuació, “a davant de tothom”, i va decidir plegar. “Era i continuo sent molt maldestra. Mai he patinat ni esquiat perquè sé quin serà el resultat”, confessa, divertida. Després es va apuntar a pentatló. En aquella edat només corria i nedava, i hi tenia traça, però ho va deixar perquè es va atabalar amb el soroll del tir. L’esgrima i l’equitació són les altres modalitats.

Finalment, l’entrevistada va descobrir el bàsquet perquè les seves amigues el practicaven, i li va agradar. Després marxaria al CB Cornellà, on va jugar a mini de segon any i infantil de primer: “Va ser el meu primer salt perquè vaig canviar el col·legi per un club. Em van ajudar a desenvolupar-me com a jugadora donant-me molta confiança”.

Des que va arribar al Basket Almeda no s’ha imaginat amb una altra samarreta. “Sento que és el meu lloc i estic molt bé i segura amb tothom. Hi tinc la mateixa intimitat i tranquil·litat que a la meva habitació”, conclou, orgullosa, Carmona.