Barcelona és una de les ciutats que més migrants interns rep. Foto: Marta Vidal/ACN
Barcelona es va construir amb les migracions internes espanyoles dels anys cinquanta i seixanta del segle XX i amb els moviments demogràfics de finals del segle XIX i principis del XX. A partir de 1970, com a la majoria de ciutats dels països amb ingressos alts i d’Europa, va deixar d’experimentar aquesta mena de migracions.
Malgrat això, tant Barcelona com la resta de l’Estat representen una anomalia en aquest camp, ja que a partir dels anys noranta, segons explica l’investigador Miguel González en un article a la revista d’economia 5cèntims, les vies migratòries interterritorial de l’Estat es van reactivar. “Les taxes de mobilitat interregional dels joves espanyols s’han multiplicat per 2,5 des de la dècada de 1990”, afirma el González. “És un fenomen singular entre els països de les economies més riques”, afegeix.
Per què s’està produint aquesta situació? Darrere de les migracions internes hi ha la fuga de cervells de territoris com Castella i Lleó, Extremadura o Castella-la Manxa cap a les grans ciutats del país i les regions amb més dinamisme econòmic. En altres paraules, això vol dir que regions com Madrid, Catalunya o les Illes Balears, actualment, veuen arribar gent d’entre 25 i 39 anys d’altres latituds peninsulars.
Segons apunta González, “Madrid va registrar un fort augment de les entrades, especialment a la dècada de 2010, amb una taxa de migració neta positiva”. Les Illes Balears van registrar el seu pic migratori el 1997-2001 i Catalunya va presentar una taxa d’entrades a partir del 2014, que va donar lloc a una taxa de migració neta positiva del 2,9‰.
És per això que en els darrers anys, les capitals provincials de Castella i Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa han registrat unes pèrdues de població per migració de l’11‰, el 9,9‰ i el 9,7‰.
L’atractiu de Barcelona
Més enllà de les regions, són els nuclis urbans on s’ha viscut una major arribada de persones joves en les últimes dues dècades. “S’observa un creixement del saldo positiu a les capitals catalanes, principalment a conseqüència de l’atractiu creixent de Barcelona per als adults i joves d’altres parts d’Espanya”, afirma González. Passa el mateix a Madrid o a les capitals de província del País Basc.
En aquest sentit, cal posar el focus en el nivell educatiu de les persones que arriben a aquestes ciutats. El grau d’estudis de la població que abandona la seva regió de naixement “és superior a l’observat per a la població nadiua a la majoria de les regions”. Dit d’una altra manera, mentre les persones que es queden a viure, per exemple, a les Castelles, no tenen estudis, els que abandonen aquestes dues comunitats autònomes acostumen a tenir un alt grau de formació.
“L’emigració selectiva acostuma a anar acompanyada d’una bretxa important en el nivell educatiu entre els individus que surten de la regió i els que hi arriben”, diu l’investigador.
Aquesta tendència és generalitzada a tot l’Estat a excepció de Barcelona, Madrid, el País Basc i les Illes Balears.
