La pandèmia i el confinament van suposar un risc més gran de mutilació per a les nenes. Foto: Síndic de Greuges
A Catalunya, tot i que diumenge passat se celebrava el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, encara avui dia 1.575 nenes estan en risc de patir aquesta pràctica. A la demarcació de Barcelona en són 746 les que es troben en risc, segons dades del Ministeri d’Igualtat. Les xifres són contundents, però no expliquen una realitat d’allò més cruel.
Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional, assenyala que “la mutilació genital femenina constitueix una forma de tortura, de discriminació i de violència de gènere que pateixen fonamentalment les nenes”. En paraules d’Antoni Pérez, director de Save the Children a Catalunya, bàsicament hi ha tres tipus de mutilació. “La més freqüent és l’ablació del clítoris, però també es tallen els llavis vaginals i encara hi ha la mutilació més bèstia: l’extirpació dels llavis i del clítoris per recosir-ho tot i deixar només un petit forat per on surt l’orina i la sang de la menstruació”, explica Pérez.
Totes aquestes pràctiques, segons constata l’Organització Mundial de la Salut (OMS), poden generar dolor intens, hemorràgies, inflamació dels teixits genitals, febre, infeccions, problemes urinaris o, fins i tot, la mort. Tot això per no parlar de les conseqüències que la mutilació té a llarg termini, i que van des de les infeccions urinàries fins als problemes de salut mental vinculats a la depressió, l’ansietat o el trastorn d’estrès posttraumàtic.
Imaginem-nos, aleshores, una nena a la qual els seus pares decideixen extirpar-li el clítoris o tallar-li els llavis de la vagina. “La mutilació genital no té cap benefici per a la salut, i danya dones i nenes de moltes maneres”, afirma l’OMS.
Qui mutila?
Tal com denuncia Pérez, la mutilació és una pràctica molt obscura de la qual és difícil portar-ne el registre. En gran part, la pateixen nenes amb famílies d’origen migrant quan van de visita als països d’on provenen els seus pares. Si bé és cert que la majoria d’aquests indrets prohibeixen la mutilació, també ho és que està molt arrelada en certes comunitats ètniques. “No té a veure amb la religió o amb el fet racial, sinó que es presenta en moltes comunitats d’origen divers”, afirma Pérez.
D’aquesta manera, la mutilació és freqüent a “Egipte o al Sudan, on pràcticament el 100% de les dones estan mutilades”, diu Pérez. Amb tot, veiem que aquesta agressió es produeix sobretot a l’Àfrica Subsahariana, a països del món àrab, a països asiàtics com l’Índia o Indonèsia, a països europeus com Geòrgia o Rússia o, en menor mesura, a l’Amèrica Llatina.
Per què es mutila?
Cap motiu justifica la mutilació dels genitals femenins, encara que les motivacions de qui mutilen són moltes. Pérez parla de quatre raons. “Hi ha les motivacions psicosexuals, és a dir, quan els homes creuen que mutilar les dones fa que sentin menys plaer en l’acte sexual i els seran més fidels”, explica el director de Save the Children a Catalunya. A aquesta raó cal afegir-hi les de caràcter sociològic o cultural, les estètiques i les econòmiques. “Es mutila moltes nenes quan passen a l’edat adulta o abans de casar-se. També es mutila les nenes per poder-les casar i perquè la vagina és vista com un òrgan brut”, diu Pérez.
“En realitat, totes tenen a veure amb les desigualtats de gènere… És un simple càstig per ser dona”, sentencia el director de Save the Children a Catalunya.
Mutilar en pandèmia
La pandèmia i el confinament van suposar un augment del risc de mutilació. “La crisi sanitària i social per la pandèmia ha accentuat la inseguretat i la desprotecció que viuen moltes persones vulnerables i, per tant, moltes i molts menors”, expliquen des de Save the Children. “L’obligatorietat de romandre a les llars durant els primers mesos de la pandèmia va augmentar l’exposició de menors i adolescents a situacions de risc que ja es produïen a l’àmbit familiar”, diuen per afegir que “hi ha hagut més dificultats per controlar casos de dones ja mutilades que han tingut filles durant aquest temps, sobretot durant els primers mesos del 2020”.
És per aquest motiu que des d’Amnistia Internacional alerten dels impactes que pot tenir en moltes ocasions una mesura com la de tancar les escoles.
Mutilacions a la baixa
Malgrat tot això, des de la Generalitat afirmen que en els darrers anys els casos de dones mutilades a Catalunya han disminuït. “S’ha passat del pic de 36 casos registrat el 2011 i el 2013 a xifres significativament inferiors, com els 11 casos de 2019, els 8 de 2020 i els 5 de 2021”, expliquen. En gran part, el Govern atribueix aquesta reducció als protocols públics per detectar casos d’aquesta mena.
“Encara que el risc de mutilació d’una nena que ja hagi nascut a l’Estat espanyol s’ha reduït notablement a causa de l’activació de mecanismes de detecció als serveis sanitaris i en l’àmbit educatiu, encara es tracta d’un problema tabú i se’n desconeix l’abast real”, replica Pérez, de Save the Children.
Per la seva banda, Beltrán assenyala que, “tot i que el món suma avenços en l’erradicació d’aquesta pràctica i cada any la prohibeixen més països –els últims a fer-ho han estat Oman, el Sudan o Sierra Leone–, l’actual crisi podria estar provocant-ne un augment”.
Una mutilació molt pròpia
Quan parlem de mutilació és freqüent creure que es tracta d’una pràctica que es produeix fora de les fronteres espanyoles, en països que professen altres regions i on viuen altres ètnies. Amb tot, a casa nostra, tal com considera Unicef, la mutilació està socialment acceptada en els parts.
Marta Busquets, advocada i presidenta del col·lectiu de denúncies Dona Llum, afirma que, “en molts parts, per tal de fer sortir la criatura, es fa un tall a la vulva. És el que s’anomena episiotomia, i pot produir incontinència fecal i urinària”. “Hi ha el mite que les vulves no es poden expandir el que fa falta per parir”, conclou.
