Enguany, més d’una vintena d’organitzacions acomiaden 69 persones sense llar. Foto: Arrels
A principis de gener del 2021 hi va haver una onada de fred a Barcelona. Durant aquells dies, dues persones sense llar van morir a la intempèrie per culpa de les baixes temperatures. Eren l’Amine, de 28 anys, i el Mohamed, de 37. El primer va morir a la Ciutadella i el segon a la Barceloneta. És difícil imaginar què vol dir morir sol. Veure com el fred va apagant el cos. De fet, és impossible per a la majoria de persones que tenen una casa.
L’Amine i el Moahmed són dues de les tres persones sense sostre que han mort pel fred aquest any. Dues de les 17 que han mort soles a la intempèrie i dues de les 69 persones sense llar que han mort el 2021 i que diverses organitzacions van homenatjar aquest dimecres a la plaça de la Catedral de Barcelona.
Treure-les de l’oblit
No tenir llar no hauria de voler dir perdre el dret a la memòria pòstuma. L’acte impulsat per la Fundació Arrels, en el qual participaven 21 organitzacions més, va servir per trencar una dinàmica massa freqüent. “Volíem recordar de forma especial les persones sense llar que moren”, explica el mateix director d’Arrels, Ferran Busquets.
Des del 2016, l’organització va començar a fer de forma pública aquesta mena d’actes per evitar l’oblit de qui mor en situació de carrer. A partir d’aquella data, les xifres de difunts han anat a l’alça. 36 van ser els morts comptabilitzats el 2016, 57 el 2017, 59 el 2018, 56 el 2019 i 70 el 2020. 349 en sis anys. “Que cada any hi hagi més morts no vol dir que mori més gent, sinó que cada cop tenim més dades, perquè són més les organitzacions que s’uneixen a l’esdeveniment”, aclareix Busquets.
Sigui com sigui, les xifres no deixen de ser contundents. “Durant els darrers dotze mesos ens hem acomiadat d’una persona sense llar a Barcelona cada cinc dies”, explica la Fundació. Segons les dades d’Arrels, el 35% de les 69 persones mortes vivia al carrer, el 25% va morir allà i un 41% ho va fer a l’hospital o a un centre sociosanitari amb un estat de salut fràgil.
27 anys menys
El director de la Fundació denuncia que amb el pas dels anys s’està veient com la mitjana d’edat de les persones que moren al carrer és cada vegada més baixa.
Així, si el 2018 tenien 58 anys, enguany els difunts en tenen 55. “Són 27 menys que la resta de la població”, afirma. Això vol dir que cada cop hi ha més distància entre la qualitat de vida de qui té llar i de qui no en té. D’altra banda, la majoria de morts són homes. Dels 69 difunts, només 10 eren dones.
De què moren?
Saber quin és el motiu de defunció de les persones sense llar és difícil. “Des de les organitzacions socials no podem accedir a la informació perquè no som familiars”, es queixa Busquets. Aquest fet no és menor, ja que significa que fundacions com Arrels no poden analitzar amb profunditat les causes per les quals es produeixen les defuncions. Amb tot, normalment parlem de morts que tenen diverses explicacions. “Hi ha patologies cròniques com la diabetis, les malalties del cor o la hipertensió arterial”, expliquen des de la Fundació. A aquestes patologies s’hi suma el consum de tòxics i sobretot d’alcohol.
A això cal sumar-hi altres complicacions que comporta la vida al carrer i que escurcen la vida de les persones que hi viuen. N’és exemple el nivell de violència que reben: un 46% ha patit agressions, segons dades de la Fundació.
Dret a tenir un enterrament digne
La mort es viu de maneres tan diferents com individus hi ha. És per aquest motiu que des d’Arrels també miren d’acompanyar les persones sense llar que viuen en recursos més estables durant els seus últims instants de vida i fins i tot quan han mort. És la feina que fa la Comissió Caronte, una iniciativa que es va crear el 2009.
La Comissió Caronte organitza enterraments de caritat. Foto: Arrels
“De la mateixa manera que acompanyem les persones quan són vives, les acompanyem quan moren”, explica l’educadora de suport Sheila Viñes. “Si les mesures sanitàries ho permeten, els donem un enterrament de caritat”, afegeix. En la majoria dels casos es tracta d’homes i dones que no tenen ingressos per assumir un ritual com aquest, i que han trencat amb molts llaços afectius i no tenen familiars propers o amics que els vetllin. “A aquests enterraments, que es fan normalment per a persones que estan en recursos més estables, hi va gent propera, de la Comissió i també altres usuaris”, diu Viñes.
Quan una persona que viu al carrer mor, no sempre és fàcil poder-li oferir un acte com aquest. No tothom pot ser acomiadat d’aquest món com caldria.
