Fa uns dies, un amic em comentava que no vol vacunar-se. A diferència d’altres saludats, coneguts o amics que no ho volen fer, la seva postura em va fer pensar. “Com que no et vacunaràs! Però si estem parlant d’una mesura que té com a objectiu preservar la salut col·lectiva!”, li vaig dir.
L’amic en qüestió està lluny de les postures negacionistes i no coqueteja amb teories de la conspiració. “No les tinc totes, no em convenç”, em va dir primer de tot per seguidament començar una llarga exposició argumental: “No podem confiar en unes empreses farmacèutiques que han fet negoci amb el patiment humà; no té sentit que a Catalunya estiguem pensant en la tercera dosi en el marc d’un planeta on els països rics acaparen més de la meitat de les vacunes; no és lícit que es pretengui limitar al màxim la vida quotidiana de qui decideix no vacunar-se; no és just que es titlli tothom que no es vol vacunar de monstre insensible…”.
Alguns dels seus arguments em van convèncer, d’altres no tant. Amb tot, vaig intentar rebatre la seva posició: “Si no et poses la vacuna, pots ser responsable de contagiar un ancià; per molt malvades que siguin les farmacèutiques, fins i tot elles necessiten que els seus productes siguin efectius; les limitacions que tant et molesten no semblen preocupar-te quan parlem de persones migrants a les quals s’ha anorreat qualsevol dret…”.
Més tard, vaig dir-li que, tot i que m’he vacunat, podria subscriure alguns dels seus arguments. Vaig acabar per reconèixer que, certament, el debat sobre la vacunació s’ha tornat maniqueu: no fer-ho és de malvat i fer-ho és de sentit comú. Qui es vacuna és realista i qui no ho fa creu que la terra és plana, que Bill Gates està darrere del coronavirus o que la CIA va fer caure les torres bessones.
La població menys vacunada és la que va néixer en una societat que pràcticament havia erradicat –amb vacunes– malalties tan mortals com el tètanus, la pòlio o l’hepatitis
A la regió metropolitana, el 28% de la població més gran de 12 anys no està vacunada. Sorprenen algunes franges d’edat, com la que va dels 20 als 34 anys, en la qual la xifra de no vacunats arriba quasi al 40%. Sorprèn perquè el 72% de les persones de 35 a 39 anys i de les de 16 a 19 sí que ho estan. La població menys vacunada és la que va néixer en una societat que pràcticament havia erradicat –amb vacunes– malalties tan mortals com el tètanus, la pòlio o l’hepatitis.
Fa una setmana, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, demanava a països com Croàcia, on la població no vacunada supera el 40%, que intensifiquessin la seva campanya per immunitzar la ciutadania. “Ens hem d’assegurar que exemples com aquest no donin peu a una pandèmia dels no vacunats”, deia la política europea. Titllar qui no vol vacunar-se de “pandèmia” no sembla que sigui la millor estratègia de màrqueting per aconseguir que es vacuni. Així no convencerem el meu amic.
Dubto que la majoria siguin conspiranoics, egoistes o una “pandèmia”. És impossible que el 20% de la població catalana ho sigui, i és ben segur que dins d’aquest grup hi ha persones bellíssimes amb qui podem no compartir els motius per no vacunar-se, però a qui és necessari entendre.
Per tot això, mesures com les que últimament s’estan començant a plantejar, tot i que poden ser efectives haurien de generar-nos, com a mínim, dubtes. A Itàlia s’ha fet obligatori el passaport verd per a tots els treballadors –és a dir, estar vacunat o sotmetre’s a una prova diagnòstica cada dos dies, això últim inviable a la pràctica–, a França és necessari el passaport Covid per entrar a qualsevol restaurant o bar –cosa que, de facto, com en el cas italià força a la vacunació–, una sentència del Tribunal Suprem espanyol avala exigir aquest mateix passaport per entrar a bars i discoteques a Galícia… A casa nostra, des de fa temps els empresaris reclamen que aquest document sigui necessari per poder entrar a qualsevol establiment d’oci, i recentment el Govern català ha obert la porta a fer-lo obligatori per a aquelles activitats que encara tinguin restriccions –pràcticament totes–.
No estic d’acord amb qui no vol vacunar-se, però no crec en un sistema que es plantegi obligar-lo a posar-se una vacuna si vol treballar, un dret fonamental
Són mesures que acabaran amb el virus, però potser pel camí haurem debilitat certs fonaments bàsics d’una democràcia ja de per si imperfecta. Perquè es pot veure tocat un sistema en què la majoria ha de garantir el dret de les minories, per molt execrables que ens semblin aquestes minories. No estic d’acord amb qui no vol vacunar-se, però no crec en un sistema que es plantegi obligar-lo a posar-se una vacuna si vol treballar, un dret fonamental.
A més, les normes que ara ens semblen necessàries, coherents i justes, en les mans equivocades podrien derivar en un malson autoritari. Quan obrim la porta a l’obligatorietat hem de pensar què farien els amants del jou i les fletxes amb aquest enorme poder si governessin. No és una qüestió menor. Costa molt aconseguir els drets fonamentals –imperfectes, repeteixo–, però perdre’ls és qüestió de segons.
Certament, en el cas de la pandèmia no estem parlant només de drets sinó de salut. En gran part, si no es vacuna la majoria de la població, l’efecte del virus seguirà sent letal. Per tant, d’alguna manera el dret a la salut de qui es vacuna queda minimitzat pel que no ho fa. És un debat molt complex i per això no el podem ventilar a la lleugera. Encara menys quan no ens hem formulat les preguntes adequades: què està per sobre, aconseguir una immunitat ‘ràpida’ o preservar la llibertat d’una minoria? La meva llibertat com a vacunat queda anul·lada per la llibertat del no vacunat? En el pitjor dels escenaris, què podria passar si fem que la vacuna sigui obligatòria? Es beneficia l’extrema dreta amb la imposició de la vacuna? Mesures com la italiana són una imposició encoberta de la vacuna?
Estem davant d’un debat ètic que s’ha d’afrontar amb transparència i des de molts vessants. L’opinió de la restauració és important, però la de la sanitat, la psicologia, l’educació o la política, també. És comprensible que vulguem tornar a les nostres vides d’abans com més ràpidament millor, però cal tenir el cap fred. Al final, si no ho fem així, el meu amic segurament acabarà vacunant-se, potser sí. L’haurem vençut, però no l’haurem convençut.
