Fa uns dies, en una d’aquestes xarxes socials on s’aboquen hostilitats impúdiques a l’empara de l’anonimat i de no mirar als ulls de l’altre, algú va qüestionar la convocatòria de l’acte de record i homenatge a Virgínius –el veí sense sostre de Badalona recentment traspassat– adduint que no havia fet cap mèrit mereixedor d’aital tracte. Quan resulta que, per si no n’hi hagués prou amb els principals motius motor que impulsaven la trobada –l’afecte i la tristesa per la pèrdua, la indignació per les alarmants circumstàncies de desatenció sanitària i social que havia patit i la necessitat d’humanitzar i dignificar el record d’una persona a qui l’alcalde havia danyat l’honor fent públiques les seves intimitats mèdiques durant un Ple municipal–, existeix encara una quarta raó que desmenteix els que li volen restar mèrits honorables: Virgínius, amb la seva pròpia experiència de mort, ha destapat una flagrant falla del sistema d’atenció sanitària i sociosanitària, un buit letal, i, per tant, ha provocat el que serà una consegüent millora de protocols contra la deshumanització i a favor d’una millor atenció per a les persones sense llar, i de retruc per a tothom. Va passar amb la Rosa de Reus, que va morir en un incendi el novembre del 2016 destapant els riscos vitals de la perversitat de la pobresa energètica. I amb l’assassinat de la Sònia a Barcelona el 1991, destapant l’odi mortífer contra la transsexualitat. I amb tants altres noms propis travessats per tràgiques injustícies. Casos colpidors que es graven a la memòria dels temps perquè marquen un abans i un després en la consciència social i l’actuació des de la política i les administracions públiques. Virgínius és, serà, un d’aquests casos.
Virgínius, amb la seva pròpia experiència de mort, ha destapat una flagrant falla del sistema d’atenció sanitària i sociosanitària
Fa pocs mesos, a l’abril, mentre el govern del PP de Badalona imposava el tancament de l’únic recurs públic a la ciutat per a persones sense sostre de baixa exigència, Can Bofí Vell, i desemparava cap a una perillosa situació 45 persones fins llavors aixoplugades i ateses en programes d’emancipació, a l’altra banda del Besòs l’entitat referent en sensellarisme, Arrels Fundació, presentava les propostes del seu grup de treball sobre salut per a les persones afectades de sensellarisme. Una feina urgent si es té en compte que el sensellarisme és la forma més extrema d’exclusió i que posa en greu perill la salut i la vida de les persones, tal com ja va dictaminar l’estratègia europea per erradicar-lo l’any 2014. I doblement urgent si tenim en compte que el text legislatiu treballat al Parlament català per fer un gran avenç en la protecció dels drets de les persones en aquesta situació, la llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme, va decaure el 2024 en finalitzar la legislatura XIV sense haver estat debatut i aprovat al Ple. La necessitat d’elaborar polítiques públiques que tinguin en compte l’especificitat de les persones en situació de sensellarisme per exercir el seu dret a la salut deriva del fet que, malgrat que tinguem lleis que garanteixen l’accés universal a la salut (llei d’assistència sanitària 16/2003 modificada pel reial decret 7/2018, llei 41/2002 d’autonomia del pacient i llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no discriminació), l’experiència demostra que en molts casos aquests drets no es materialitzen. I Virgínius amplifica a la perfecció tota la cadena d’errors del sistema, i a més hi aporta la consideració de desatenció expressa. També documenta la sospita de l’existència d’aporofòbia dins del propi sistema públic de salut.
El cas Virgínius, doncs, obligarà a anar encara més enllà de l’encertada vintena de propostes que ha presentat Arrels Fundació, entre les quals la implementació d’una alerta sanitària preventiva per evitar que mai ningú es pugui trobar en un cúmul de desatencions flagrants i inacceptables com les que es van congregar en el cos d’aquell home d’entre quaranta i cinquanta anys aquest maig del 2024 al barri de Canyadó de Badalona i a la sala d’espera d’urgències de l’Hospital Municipal (BSA). El convenciment que si hagués rebut una atenció sanitària adequada, al primer avís, Virgínius ara seria viu i podria dur a terme aquell projectat viatge de retorn al seu país per visitar el seu pare no el dilueix saber que l’esperança de vida de les persones sense llar està al voltant de 30 anys per sota de la mitjana normal, i que el 52% de les morts es produeixen al carrer. Al contrari. Aquestes dades reforcen encara més la tesi que la situació de carrer mata, i que la desatenció expressa és una causa accelerant d’aquesta mort. Accelerant i negligent. Però fins i tot en el cas que la seva mort hagués sigut mèdicament inevitable, els nivells de deshumanització i inoperància discriminatòria que va mostrar el sistema en el cas Virgínius ens posen davant del mirall i ens ensenyen un monstre que cal combatre pel bé de totes les persones potencials usuàries de la sanitat pública. Perquè d’aquest cas el més indignant és que hi va haver alertes fetes en temps i forma, pel veïnat, trucades a la Guàrdia Urbana, al 061 i al SEM, als Mossos, a l’oficina del Districte, a la supervisió del BSA… I tots van posar una excusa per no atendre’l.
