En una entrevista recent (La contra de La Vanguardia, 5 d’abril del 2024), Joan R. Laporte, catedràtic de Farmacologia i autor de Crònica d’una societat intoxicada, diu: “El quintil més pobre de catalans pren set vegades més antidepressius que el més ric; les dones, més del doble que els homes; els majors de seixanta-cinc anys, set vegades més que els menors de 65; els aturats, quatre vegades més que els que treballen; i els que no tenen habitatges en prenen sis vegades més que la resta”.
El que ens detalla Laporte és que un seguit de condicions socials expliquen el malestar que ens entestem a medicalitzar. Els sociòlegs, d’aquestes condicions en diem estructures: pautes de relacions socials que ens condicionen la vida. L’exemple més fefaent: l’estructura de la desigualtat social a Catalunya no s’explica a causa de les males o bones decisions que individus particulars hagin pres, sinó pel sistema d’organització econòmica, que predetermina la desigualtat, i per les capacitats predistributives i redistributives de les polítiques públiques. És clar que hi ha un marge d’elecció personal en la sort o dissort de cadascú, però en termes agregats els efectes de les eleccions individuals en aquesta matèria són gairebé espuris. Ens ho mostren les estadístiques. No obstant això, les estructures es poden canviar per la via de l’acció política. Per exemple, impulsant una política pública d’habitatge que, d’entrada, aboqui al mercat immobiliari els 100.000 habitatges de protecció oficial que actualment es requereixen per absorbir la demanda acreditada al respecte a les llistes d’espera. Per tant, la hipòtesi és que a més capacitat d’intervenir en les condicions que envolten la vida social a fi de procurar prosperitat, menys malestars individuals es produiran i, conseqüentment, haurà de disminuir notablement la prescripció de psicofàrmacs, ja que, per a aquesta mena de situacions, resulta evident que no són cap mena de solució.
Un seguit de condicions socials expliquen el malestar que ens entestem a medicalitzar
D’altra banda, és normal sentir a dir que entre els infants i els adolescents la salut mental ha empitjorat d’ençà de la pandèmia. Segons sembla, la xifra de menors de divuit anys que prenen psicofàrmacs a Catalunya ha passat dels 10.000 el 2019 als 21.000 el 2023. La qüestió és que acostumem a parlar d’un abans i un després de la pandèmia sense saber gaire per què. Ara, el que sabem per experiència és que als nostres nanos els demanem que tinguin èxit a construir-se una vida pròpia i, alhora, mirem de no alterar-los gaire amb l’esforç que això requereix. A més, com insisteix a explicar-nos la sociòloga i educadora Alba Castellví, el procés de socialització dels nostres infants i adolescents es troba fortament intercedit per l’accés il·limitat a les informacions, les desinformacions, les oportunitats i els riscos de l’univers digital. On abans la família, l’escola i el grup d’iguals marcaven la pauta del creixement personal, ara un mar de desorientació irromp disruptivament en el procés de socialització. La disbauxa d’informacions i la debilitat de les normes socials bàsiques estronquen la necessària pauta incremental del creixement personal dels nostres nois i noies. Però en comptes d’enfocar aquestes problemàtiques en un sentit estructural i, per tant, polític, ens hem anat centrant a oferir tallers de gestió emocional, a expandir les especialitzacions en psicologia (que diagnostiquen més que no pas resolen) i a prescriure psicofàrmacs de la manera més elàstica. Si el nen és belluguet, és que té un TDAH. Si la nena passa per dubtes sobre la seva identitat sexogenèrica, és que té disfòria de gènere.
Les malures associades a l’estat mental són un fet gairebé pandèmic. Això és cert. Una altra cosa és com interpretem i tractem aquest fenomen social, que és un indicador del malestar col·lectiu de la nostra època. En aquest sentit, em sembla molt limitador que ens centrem tant en la persona i no tant en les condicions que ho determinen. Perquè un individu sol és només algú en particular. Com se sent o quina salut té és una dada interessant, sobretot per a ell o ella, però poc explicativa en termes socials. A La imaginació sociològica, el sociòleg Charles Wright Mills ens explicava el que hauria de ser una obvietat: que a les biografies personals s’encreuen les condicions estructurals i històriques amb les pròpies decisions individuals; que el coneixement de les primeres ens ha de permetre ajustar amb més precisió les nostres eleccions; i que, qüestió important, el coneixement sociològic de les pautes de relació social constitueix un element cabdal per actuar en política i afavorir els canvis estructurals en pro de la millora de les condicions de vida de tothom. Considerem-ho: la nostra aspiració ha de ser més coneixement, més política normativament orientada, més política pública amb capacitat contrastada de canvi social i, per tant, menys psicologització del malestar i molta menys prescripció de psicofàrmacs.
