Hitler va ser impulsat per les elits, i més tard se’l va votar. I des de la seva legitimitat democràtica va començar a posar en pràctica polítiques d’extermini contra la població jueva. Contra la població gitana. Contra les persones amb discapacitats. Contra les persones amb dissidència de gènere, especialment homosexuals, i contra altres dissidències polítiques i religioses. Entre 1933 i 1945, uns 7 milions d’assassinats. Va ser un genocidi atroç sota una ideologia de supremacia feixista al cor d’Europa. Amb rèpliques a Itàlia, amb Mussolini, i a Espanya, amb Franco. El feixisme mata, però a Pego els que fan proselitisme de Hitler campen lliures i són protegits per la policia, i els que van plantar cara als fanàtics de l’esvàstica són tractats de delinqüents i pateixen judici i amenaces de penes greus –per sort, al final no hauran d’entrar a la presó. L’extrema dreta que creix a Europa i que a l’estat espanyol mai ha deixat de dominar les estructures policials i judicials no sempre irromp amb cops d’estat. A Hitler se’l va votar, i aquest és el model que s’instaura a Europa en ple segle XXI. Són finançats per les elits i penetren als espais de decisió sota la legitimitat d’haver sigut votats. Ocupen els espais de difusió democràtica per promoure idees antidemocràtiques, odi i supremacisme. Es camuflen sota la pàtina de normalitat que atorga formar part de les institucions per apoderar-se’n, i des del poder atacar contra els drets humans i assassinar sense rubor, com està fent Netanyahu contra la població civil de Palestina: 15.000 criatures entre elles. Són un perill letal autèntic i actual, i aturar-los està a les nostres mans.
Quan va esclatar el moviment dels indignats, el 15M del 2011, sota el lema No som mercaderia ni titelles en mans dels polítics i dels banquers, i com a esmena al bipartidisme propi del règim del 78 encarnat pel PP i el PSOE i tot l’entramat de poder econòmic dominant, es va generar, a peu de carrer, un debat interessant sobre com superar el llenguatge polític clàssic de la divisió entre esquerres i dretes. Les assemblees que omplien places i acampades arreu de l’estat espanyol intentaven definir la realitat amb nous conceptes i es reclamava que la nova política havia de resoldre els problemes reals del 99% de la gent, entenent que només un 1% en quedava fora perquè és població privilegiada que viu d’explotar tota la resta. La idea d’una nova política que no camina per les definicions de tota la vida que es classifiquen en dreta i esquerra, centre i les seves derivades, però, no va quallar.
L’holocaust que formalment abominem parteix del mateix germen que les polítiques que permeten les morts al Mediterrani i a la tanca de Melilla
Perquè per al sentir general, i malgrat que la cultura política de la població sovint està mancada de precisió, el concepte esquerres i dretes continua sent el més clar; el que, a traç gruixut, situa les esquerres en la recerca del bé comú de tota la població majoritàriament treballadora i la defensa dels drets humans, i les dretes en la recerca de privilegis per a una minoria que viu d’explotar la resta i de trepitjar o negar els drets dels altres. Són conceptes que va bé refrescar ara que, després de les eleccions europees, es va dibuixant un mapa creixent de domini de les posicions més contràries als drets humans i més favorables a les classes privilegiades explotadores. La dreta i sobretot l’extrema dreta van apoderant-se dels mecanismes democràtics de presa de decisions que afectaran les nostres vides en el seu dia a dia. Retallada de drets i creixement de les desigualtats entre persones amb privilegis i persones espremudes. I ens preguntem com pot ser… Com és possible que pugi tant la representació d’aquests trinxavides?
Hi ha molts motius que expliquen el creixement de l’extrema dreta a Europa. Les elits reaccionen quan els seus privilegis estan en joc, i la seva potent maquinària propagandística troba el camp adobat en algunes de les febleses de la resistència democràtica. Una d’aquestes febleses és la laxitud amb què els mitjans de comunicació i les altres organitzacions polítiques compren i assumeixen part del seu marc i del seu discurs. La laxitud amb què es normalitza la seva participació i se la legitima com si fos una opció més en el ventall d’opcions democràtiques. Per això és tan fonamental la defensa radical i sense dubtar-ne dels principis en què s’han inspirat, i han inspirat alhora, els drets humans universals. El dret universal a tenir drets pel sol fet de néixer. L’investiment de dignitat humana sense cap mena d’exclusió. Perquè la supremacia que esdevé el principi assassí que permet decidir que unes vides importen més que unes altres, i que algú té el dret a trinxar vides segons el seu criteri, és un principi que es cova en lleis com la d’estrangeria o en polítiques de criminalització de la pobresa o de restricció a l’empadronament. Com a exemples. L’holocaust que formalment abominem parteix del mateix germen que les polítiques que permeten les morts al Mediterrani i a la tanca de Melilla, les que no frenen les desigualtats o les que abandonen els sensesostre posant-los en risc de mort.
