Ja ho sabíem, que el resultat de les eleccions autonòmiques del passat 12 de maig sacsejaria el taulell polític català, però potser no ens imaginàvem fins a quin punt. La caiguda del bloc independentista, amb la davallada d’Esquerra Republicana i de la CUP, ha facilitat el desplaçament cap a la dreta de l’arc parlamentari en un clima d’alta abstenció electoral. A més, aquests resultats deixen un Parlament amb molts menys diputats netament ecologistes que l’anterior legislatura. Un fet que és particularment desconcertant si, com apunta el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el canvi climàtic és una de les principals preocupacions dels catalans.
Primer, el que és evident: el suport social a l’ecologisme no retrocedeix. La pèrdua dels escons a Tarragona i Lleida per part de la CUP i de Comuns Sumar, que han liderat l’oposició al Hard Rock i als Jocs Olímpics d’hivern, no es pot interpretar, com s’està intentant fer, com un vot favorable de l’electorat a aquest model de desenvolupament. Seria massa ingenu plantejar-ho d’aquesta manera, principalment perquè no podem obviar que hi ha moltes variables que poden influir en el resultat final del vot. El que és clar és que part de l’electorat ecologista ha escollit o no anar a votar o ha decidit el seu vot basant-se en altres criteris.
Segon, el vot de càstig ecologista també existeix. Esquerra Republicana n’és el principal perjudicat. Pere Aragonès va creure que sacrificar els ideals ambientals d’Esquerra Republicana, com el rebuig al Quart Cinturó o al Hard Rock, era necessari per garantir l’estabilitat política del Govern. No obstant això, els votants no han comprat aquesta narrativa. Ho vam veure a les municipals i ho tornem a veure ara. Tampoc hi ha ajudat l’aposta fallida pels Jocs Olímpics d’hivern ni la gestió de la sequera, amb les seves repercussions en la pagesia mentre es mantenia oberta l’aixeta al turisme.
Aquestes eleccions han obert una esquerda important en la representació parlamentària del moviment ecologista
Tercer, el centralisme ecologista de Comuns Sumar amb epicentre a Barcelona no convenç. Una bona mostra d’això ha estat el paper marginal d’aquesta candidatura fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, on no ha obtingut cap diputat. En un país de realitats duals, amb comarques urbanes hiperdensificades i comarques rurals despoblades, una perspectiva excessivament centrada en l’àmbit urbà és un obstacle per a qualsevol proposta política ambiental i climàtica que pretengui satisfer les necessitats d’un país que no és monolític.
Quart, en un context de desconfiança de part de l’electorat ecologista, la CUP tampoc ha sabut mobilitzar el vot. No hi ha dubte que, a diferència d’Esquerra i dels comuns, la CUP ha presentat un projecte de transició ecosocial amb una visió àmplia i transversal. Així i tot, no ha estat suficient. D’una banda, perquè no ha estat capaç de marcar l’agenda política situant al centre la crisi ecològica i climàtica. I, d’altra banda, perquè, a parer meu, s’ha constatat la dificultat de saber explicar un projecte de transició ecosocial complex, de manera que la població, especialment de zones rurals, el vegi com una opció real de millora de les seves condicions de vida.
I cinquè, el taulell de joc ha començat a canviar i no sembla que els partits ecologistes ho estiguin llegint correctament. En els darrers anys, l’auge de les posicions negacionistes ha penetrat en la població, especialment entre els més joves a través de les xarxes socials. Discursos que fomenten la desinformació de manera subtil, els quals ja no neguen l’existència del canvi climàtic, sinó que sostenen que s’està exagerant. Tot això amb l’objectiu d’endarrerir l’aplicació de les polítiques per fer front a la crisi climàtica i ecològica. La consolidació d’aquest discurs amenaça amb un canvi de la percepció de l’electorat respecte de les polítiques ambientals, fet que debilitarà encara més la presència del relat ecologista a les institucions públiques.
Siguin els que siguin els motius i el sentit del càstig de l’electorat, aquestes eleccions han obert una esquerda important en la representació parlamentària del moviment ecologista. Els partits que pretenen donar veu a aquest moviment tenen pendent una reflexió profunda. Confiar-ho tot a una sèrie de propostes tècniques de difícil comprensió per afrontar la crisi climàtica i ecològica és un error que aplana el camí a l’immobilisme negacionista. Només amb un nou enfocament en el discurs i les estratègies comunicatives es pot evitar caure en una espiral reaccionària que amenaça d’arrossegar-nos a totes pel pedregar climàtic.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
