Relegada als textos de les constitucions, la llibertat no és més que un principi.
Però la llibertat sorgeix quan els individus se n’apropien, es reuneixen en nom seu i decideixen apartar-se de l’ordre existent. És emancipació quan el poder d’actuar de cada individu pel bé de tots es fa accessible. La PAH de Barcelona n’és un exemple.
En general, la llibertat s’enfronta als privilegis dels homes i les dones que pretenen tenir les claus del futur, i la seva supervivència és una lluita constant.
A principis del segle XX va renéixer l’esperança de recuperar la llibertat, de manera menys individualista i més col·lectiva. “Lluitar junts” va ser la consigna del segle. Però les ideologies socialista i comunista es van desvincular de l’experiència concreta, i la ideologia alliberadora es va tornar ossificada, coercitiva i tan restrictiva com allò contra què combatia. Mentrestant, la ideologia liberal, al servei del capitalisme, reforçava el seu poder. La situació va empitjorar amb la inoculació de la idea d’irreversibilitat. “És el que hi ha” va contribuir a afeblir la resistència al neoliberalisme, en impedir-nos projectar un futur no determinat pels interessos dels lobbies financers. El progrés tècnic abans que el progrés de les persones. La destrucció de la natura i del medi ambient. L’oblit de les necessitats bàsiques, com l’accés a l’habitatge, que s’ha convertit en una mercaderia, és a dir, en especulació, com tantes altres.
Citant Walter Benjamin (1892-1940), direm que “és necessari repensar el desenvolupament teòric basat en l’experiència social”. Amb aquesta idea experimental al cap es va crear la PAH el 2009. La van construir homes i dones que havien trencat amb l’ordre establert de la societat i que, d’acord amb la seva visió concreta de la democràcia, van imaginar un altre món possible a la seva pròpia escala. Dissenyat per ells i elles com a resposta a les dramàtiques conseqüències immobiliàries de la crisi del 2008, és a dir, per ajudar i empoderar milers de persones que ja no podien pagar la seva hipoteca, van construir espais imaginatius i singularment vius com les Assemblees d’Acolliment-Benvinguda i Coordinació. L’acrònim PAH significa Plataforma, Afectats i Hipoteca, encara que amb el pas del temps i l’evolució negativa i catastròfica dels problemes d’habitatge per a una gran part de la població la plataforma porta l’assessorament a inquilins i a gent en situació d’ocupació. Aquestes assemblees se celebren tots els dilluns i dimarts a les 17h i 18h, respectivament, des de fa 15 anys.
Aquest procés és lliure, obert a tots i totes, apartidista, gratuït i pacífic, i consisteix a reivindicar i a obtenir, no només drets enfront de lobbies financers de tota mena, sinó també el poder d’exercir-los gràcies a lleis com la 24/2015 –l’origen de la qual, no ho oblidem, és una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que va recollir més de 150.000 signatures. Un espai gestionat per voluntaris, sovint antics afectats, i autofinançat per activitats externes i donacions. Basat en l’assessorament col·lectiu i l’apoderament dels i les afectades, aquest projecte d’autoempoderament col·lectiu, considerat excessiu per part d’alguns partits polítics, està rebent el suport diari de la població civil. Una demostració sense precedents que ha impulsat la creació de relacions socials radicalment diferents, destinades a obrir un altre camí. La PAH ha generat fins a 250 nodes a tota Espanya i està en l’origen de moltes iniciatives similars, tant aquí com a la resta del món, especialment al continent americà. El lema Cap casa sense gent, i cap gent sense casa ha fet la volta al món, i no és estrany llegir-lo en tots els idiomes.
És necessari reconstruir la llibertat col·lectiva associada durant tant de temps a l’organització partidista
Per comprendre el context que ha conduït a aquesta situació cal recordar que, el segle passat, la idea de sobirania compartida va donar pas a la unitat del poder en mans d’una minoria privilegiada. Una societat de no dominació basada en la progressió de l’esperit humà hauria conduït a la creació d’un món igualitari en el qual la felicitat comuna hauria estat l’objectiu. Una perspectiva conscientment descartada pels vencedors a favor d’una societat basada en l’estat de dret, jerarquitzada i posada al servei dels poders econòmics.
Des del punt de vista del liberalisme polític, en el qual es basen les institucions actuals, hi ha un centre únic, responsable de tots i capaç d’aglutinar totes les classes socials, que aleshores es veuen suposadament unides entorn d’un mateix objectiu: el progrés de societats en les quals tothom pugui viure en pau. Però com a successor del liberalisme vuitcentista, el neoliberalisme garanteix que l’Estat suposadament democràtic quedi subjugat als interessos financers i econòmics de les classes privilegiades. En traçar una línia divisòria entre el que és social i polític, els defensors del liberalisme occidental han aconseguit fer-nos creure que la idea d’alliberament s’identifica amb els interessos de la burgesia, sense que ni tan sols ens n’adonem. Però, a poc a poc, les conseqüències nefastes són visibles a tots els sectors, i assistim a l’empobriment de les classes mitjanes, a l’enduriment de les condicions de treball, a la pujada desenfrenada dels preus i a l’apropiació de béns, com la propietat, en mans de fons especuladors nacionals i internacionals. El sacrosant Déu Diners ho regna tot i el perjudici és per a una població decebuda que ni tan sols creu en l’Estat democràtic en el qual viu. Fet confirmat per la disminució de la participació en les eleccions. El dia a dia és cada vegada més dur i opressiu. Les guerres interminables mantenen una alerta angoixant que afebleix la població, encara més prostrada i disposada a conformar-se amb “el que hi ha”.
Com ja hem vist, les ideologies alternatives han fracassat, i aquesta possibilitat ha passat a la història fent que, des dels anys 90, la ideologia liberal regni indivisa. No obstant això, la idea autèntica d’una societat diferent reneix en els quatre punts cardinals, cada vegada més sovint, lluny del món polític establert, tot i la preocupació d’aquest.
Des de les Armilles Grogues fins al Hirak algerià, ens estan demostrant que encara no existeix substitut que iguali la intensitat de pensar i actuar junts. És necessari reconstruir la llibertat col·lectiva associada durant tant de temps a l’organització partidista, i seria bo que cadascú reflexionés sobre com pot exercir realment la seva llibertat enfront dels desafiaments del present i les catàstrofes socials, com poden ser no tenir accés a un habitatge digne, però també la crisi ecològica mundial que, sens dubte, canviarà inexorablement l’equilibri global. És estimulant pensar que és possible canviar radicalment el funcionament de la nostra societat i el nostre futur. Una veritable democràcia ciutadana que se sustenti en la nostra diversitat (política, social, professional, d’edat, de gènere, d’origen…) ens permetria treballar junts, i gràcies a les nostres diferències, actuar col·lectivament cap a un objectiu comú, debatut i decidit per tots nosaltres.
La lluita ens transcendeix, però a la nostra societat, la vida quotidiana és una font d’aixafament moral: la feina, llargs trajectes, l’urbanisme mal pensat, els habitatges mal dissenyats, el menjar porqueria… Per als que són responsables d’una família, sols o en parella, no és un camí fàcil, quan a més cal protegir-se dels perills que suposaria la manipulació del moviment o de la seva veu difosa pels mitjans de comunicació. Sovint cal posar la vida i les necessitats en suspens per participar en les reunions i debats, que poden ser en si mateixos una font de dificultats. Però no importa. Tots els que s’han acostat a la flama de l’emancipació individual i col·lectiva, a la necessitat de desconstruir la vella dominació, han vist la necessitat de destil·lar els mètodes del debat col·lectiu en el si de la societat. Així, els nostres drets no només s’han de defensar dels atacs constants dels patrons i dels polítics a tots els nivells, sinó que també s’han d’ampliar per permetre l’adveniment d’una organització que afavoreixi el sorgiment d’una societat autènticament democràtica i realment impulsada per i per a tots i totes.
Amb les exigències de respostes ràpides a les emergències socials i ecològiques, la recerca d’una democràcia real és cada dia més forta. I com es diu a la PAH: sí que es pot!
Frédérique Brion, activista de la PAH de Barcelona
