L’anomenada perifèria no descriu un territori de segona per si mateix, sinó la relació de subordinació que un indret té en una mirada determinada. Perifèria en relació a quin centre? A partir de quins criteris o, millor dit, a partir de quines quotes de poder i d’influència definim el que va primer o segon? No és ni neutral ni objectiu. A qui descriu la perifèria, per tant? Potser ens diu més coses del desconeixement o dels prejudicis de la persona que l’empra que de la realitat que vol explicar.
Santa Coloma o Badalona són perifèria? Sí i no. Ho són en la mesura que se situen massa sovint al marge del relat principal i que la manera com són explicats és esquemàtica o estigmatitzadora, però no ho són en relació al seu pes o interès en la realitat d’un país.
Per sort, cada vegada és més difícil adduir desconeixement de la realitat diversa i potent del projecte col·lectiu en moviment que som. I sembla evident, perquè així ens hi convida la realitat quan parem uns segons per observar-la, que el que hi ha són altres centralitats possibles. Que tot és una qüestió de punts de vista, i com més calidoscòpica sigui la nostra mirada, més ric el que hi veiem.
Tres bones notícies recents, en aquest exercici (perquè és un exercici) de treure’ns mandra i llocs comuns per mirar d’una altra manera la realitat que ens envolta.
La primera té a veure amb el mitjà on llegeixen aquest article; aquest Línia que a principis d’estiu impulsava Cultura B amb l’ànim de seguir i compartir totes les tendències culturals en clau metropolitana. Que no és que no passin coses, sinó que de vegades no sabem on veure-les. Benvinguda aquesta iniciativa tan necessària.
El que hi ha són altres centralitats possibles; tot és una qüestió de punts de vista
La segona té a veure amb dos productes audiovisuals. Comencem pel Sense Ficció que recentment va portar la recuperació de la biodiversitat del riu Besòs al prime time de la televisió nacional. Un documental excel·lent (el podeu recuperar aquí) que descriu una transformació extraordinària que va resignificar un espai degradat en refugi de biodiversitat. El Besòs com a exemple d’una aposta tenaç a llarg termini en què es combina voluntat política, pressió cívica i veïnal i acompanyament de la ciència i la cultura.
Continuem amb l’estrena de la pel·lícula El 47, dirigida per Marcel Barrena i que explica la història de Manolo Vital, que el 1978 va demostrar que la línia de bus sí que podia pujar als estrets i costeruts carrers de Torre Baró, una gesta que va tenir rèpliques com les del grup de dones de Badalona que, uns anys més tard, van segrestar un autobús per fer-lo pujar a l’aleshores aïllat barri de Pomar, on vivien. Un Sense Ficció del 2017 (disponible en aquest enllaç) se centrava en aquella lluita (també d’empoderament femení) i moltes altres que sovint no han tingut un lloc destacat ni a les notícies ni als llibres d’història.
El reportatge, per cert, agafava el fil d’una proposta una mica anterior, promoguda per Òmnium Cultural i les seves Lluites compartides. Un exercici molt valuós per remirar i reexplicar-se el país, que ha tingut continuïtat en projectes com el Re(voltes) i que posa al dia, amb poca condescendència i molta curiositat, part del llegat (i la mirada) de Paco Candel, incorporat des d’aleshores com un dels referents inspiradors d’una de les principals associacions culturals i cíviques europees en nombre de socis i influència.
I, finalment, el Manifesta, la quinzena edició de la Biennal Nòmada Europea. Un esdeveniment cultural que és comparable a la Biennal de Venècia i Sao Paulo i que durant 12 setmanes porta activitats culturals a 12 ciutats de la regió metropolitana, entre les quals Sant Adrià de Besòs (amb les imponents Tres Xemeneies), Badalona i Santa Coloma. El títol del capítol que tindrà lloc a la nostra zona convida a un cert optimisme: Imaginant futurs.
La interpretació metropolitana del Manifesta és històrica i arriba enmig de grans expectatives (que no sempre porten a una fàcil digestió). Sabem segur que grans espais metropolitans es convertiran per uns dies en fabulosos (i espectaculars) aparadors, però més important que el Manifesta és el seu endemà. Què en quedarà? Els veïns de la comarca n’hauran estat mers espectadors o hauran aconseguit ser-ne, també, protagonistes?
En realitat, la resposta a aquestes preguntes va més enllà del Manifesta, a qui no podem demanar que ho solucioni tot. Ens impliquen a tots en la feina d’entrenar la mirada i parar bé l’orella. I és per això que aquest article acaba, excepcionalment, amb un continuarà.
