Alguna cosa em deu estar passant. Ja fa anys que vaig deixar Facebook, perquè simplement em carregaven les opinions indocumentades, la pressió d’haver de respondre persones tòxiques o la sensació que corria en cercles i que, malgrat tenir milers de seguidors, la realitat era que una idea o acció arribaven sempre a la mateixa gent. Aquest estiu, tret d’un reel del meu gos traient el cap per la finestra del cotxe, no he publicat res a Instagram. Una xarxa de la qual sincerament també he desconnectat mentalment –tot i que no formalment– perquè simplement m’ofereix continguts que en la majoria dels casos no m’interessen gens. M’importa poc si fas veure que la vida et somriu. M’importa menys que m’expliquis la teva supergestió tapant un forat. I em violenta veure continguts que no demano i que són només comercials o d’autobombo. No tinc TikTok (“el dimoni”, segons em va dir una noia adolescent), però anar veient gent fent tonteries no em compensa el contingut interessant que hi pugui haver. I finalment X, o Twitter, que és la xarxa que més utilitzo i que darrerament també se’m fa pesada, amb excepcions (comptes de paròdia o de contingut informatiu).
Escric tot això perquè l’alcalde Collboni m’hi ha fet pensar tornant de vacances, quan ha decidit deixar la xarxa. Ja se sap que la tornada de vacances és el moment de fer realitat els desitjos que reflexiones quan tens unes setmanes de calma: deixar de fumar, aprendre idiomes, anar al gimnàs, divorciar-te i/o deixar les xarxes socials.
És contracultural, però a mi m’agraden més els polítics que no necessiten sortir cada dia a explicar tot el que fan
Jo crec que l’alcalde fa bé. Ja sé que hi ha spin doctors que mai de la vida recomanarien això, però jo, que no en soc, puc dir que intueixo que aquesta xarxa –que ja operen en un 20% d’accions bots d’Elon Musk– no és la terra promesa que van oferir en el seu dia, sinó una mena de purgatori, de coliseu romà i no d’àgora, des d’on els uns esbudellen els altres, amb algunes excepcions que t’hi retenen perquè són realment divertides o rellevants pel seu contingut. Si, a més, hi afegeixes la personalitat i les idees del seu propietari, i la quantitat de merda que s’hi deixa surar, arribes a pensar què coi hi fas. I jo ho estic començant a pensar. Què coi hi faig? L’altre dia vaig fer servir una eina que amb IA t’avalua per les teves interaccions a la xarxa. Es diu twitter.wordware.ai i em va fer un retrat bastant acurat. Ja no opino tant com ho feia. Miro i retuito continguts més que no pas en creo. I no sembla que tingui un interès molt focalitzat, sinó que miro comptes ben diferents.
La veritat és que intento començar a aplicar-me allò de ser propietari dels silencis i no esclau de les paraules, i que, francament, no tinc gaires ganes que la xarxa em recordi coses que vaig poder dir i que avui ja no diria. I també que penso que és millor que les paraules se les emporti el vent que deixar que quedin al núvol d’un senyor que no conec però que, d’entrada, no m’entusiasma gaire. Un senyor, per cert, que Trump vol nomenar per dirigir les retallades al govern federal dels EUA quan encara plana la seva entrada a Twitter que va acabar amb el 80% de la plantilla al carrer.
Quant als polítics que deixen la xarxa, jo els diria que endavant. Twitter en massa casos els condiciona, els limita i els fa dir o fer coses que no els compensen la dedicació que hi tenen.
És contracultural, però a mi m’agraden més els polítics que no necessiten sortir cada dia a explicar tot el que fan, sinó que comuniquen acció de govern, parlen amb rigor, s’expressen per la via indirecta i imprescindible del periodisme ben fet, ho fan amb mesura i no es passen el dia mirant de ser el centre d’atenció d’uns usuaris que l’endemà no recorden res de tot allò que els ha passat per la pantalla mentre feien scroll.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
