La declaració institucional del 25N d’aquest any destaca la necessitat de crear espais lliures i segurs per a totes les dones i nenes, un objectiu que només es podrà aconseguir amb la implicació activa de tota la societat. En un context global en el qual la violència masclista continua amb total impunitat, fins i tot en grans conflictes armats, on assassinats i violacions són armes de guerra, és urgent abordar aquest fenomen des d’una perspectiva interseccional. Les dades són alarmants: una de cada tres dones ha patit alguna forma d’agressió física o sexual des dels 15 anys, segons l’Agència de Drets Fonamentals de la UE (FRA), i el 80% dels agressors són coneguts per les víctimes. Tanmateix, només una de cada tres dones denuncia els fets, i en el millor dels casos només un 10% d’aquests arriben a la policia.
Enguany, aquesta proclama posa l’atenció en la violència quotidiana que sovint es normalitza en espais públics com el transport, els carrers o els llocs d’oci. Mirades intimidatòries, comentaris grollers, invasions de l’espai personal o judicis sobre el físic que perpetuen una cultura de desigualtat. Per combatre-les cal un canvi cultural que ens impliqui a tots, ja que, així com s’aprenen, les violències es poden desaprendre. Només amb respecte, igualtat i l’empoderament de les dones podrem transformar aquests espais en indrets segurs per a tothom.
La declaració del 25N es compromet a abordar totes les formes de violència masclista i a garantir els drets de les dones, infants i adolescents. Això implica actuar amb diligència, millorar el treball en xarxa i oferir serveis com atenció psicològica i assessorament laboral i jurídic, així com prioritzar polítiques de prevenció i sensibilització, especialment pel que fa a la comunitat educativa, per fomentar una societat més igualitària.
Ens costa veure que la violència masclista també es manifesta en comentaris i actituds quotidianes: “Si vas vestida així a la feina, creus que et prendran seriosament?”, “si has begut i no saps què fas, és culpa teva”… Aquest tipus de comentaris perpetuen una cultura de culpabilització, vergonya i menyspreu, i s’acompanyen d’agressions més visibles, com el seguiment de dones pel carrer amb una mirada lasciva, els xiulets i les floretes inapropiades o traspassar línies al transport públic. Situacions d’aquesta índole generen incomoditat i temor, especialment quan una dona torna sola a casa a la nit. Són formes d’agressió, tot i no ser considerades sempre delictes greus, que cal identificar, rebutjar i combatre.
La Llei 5/2008, del 24 d’abril, reconeix les agressions i l’assetjament sexuals en espais públics com a formes de violència. El Codi Penal estableix diferents graus de gravetat en aquesta mena d’incompliments. El darrer de tots és l’assetjament (ni violació, ni agressió ni abús), que és un comportament que intimida i denigra la víctima. Es tracta d’una realitat freqüent tant a les escoles com a l’espai públic, i és el tema que desenvolupa aquest escrit. És cabdal abordar-lo, perquè perpetua un clima d’inseguretat i de vulnerabilitat que requereix una resposta clara i contundent.
El pas a l’acció esdevindrà quan les dones desaprenguin a veure’s com a víctimes en potència i aprenguin a convertir la impotència en autoritat
El dia a dia esdevé escenari d’agressions de vegades més invisibles i desapercebudes, però igualment inquietants, que ens passen per alt perquè estan naturalitzades. Des de petites, les nenes se socialitzen sabent que han de respectar uns límits per mantenir-se segures al carrer. Normes sobre com han de vestir-se, els horaris o les zones permeses transmeten la idea que l’espai públic no és completament seu. Aquestes limitacions condueixen a una percepció del món exterior com a lloc hostil. Així, moltes dones ajusten la seva conducta quotidiana, tot modificant horaris, recorreguts, vestimenta o fins i tot deixant de passar per davant de certes persones per minimitzar riscos.
Per revertir aquesta situació és fonamental trencar amb els missatges que restringeixen la llibertat de les nenes i transformar la socialització dels nois. Cal educar-los en valors com la cura cap a les persones, la cooperació i l’expressió saludable de les emocions. La coeducació, basada en el respecte i la igualtat, és clau per aconseguir aquesta fita, sense les pors imposades pel gènere.
Iniciatives com els observatoris contra l’assetjament sexista al Perú i a Xile, i les campanyes com Hollaback als EUA i No me llamo nena a Madrid, obren una escletxa a les dones per denunciar i combatre l’assetjament. A Montreal, els anys 90 es van organitzar marxes exploratòries per identificar els indrets insegurs, una pràctica també replicada recentment a Barcelona. Aquests esforços han incrementat la seguretat en diferents llocs mitjançant la visibilització, la millora de la il·luminació i la creació de recorreguts alternatius. Com acostuma a passar, les intervencions urbanístiques han de concebre’s des del seu planejament amb una visió holística, i la perspectiva de gènere no se n’ha d’escapar.
D’altra banda, també es fan passos endavant per qüestionar la masculinitat hegemònica, amb associacions com Homes igualitaris i Aliats del feminisme a Catalunya, que promouen noves maneres desvinculades de la violència i dels rols de gènere tradicionals, o la iniciativa Canviem-ho, impulsada, també, per l’Ajuntament de Barcelona.
El pas a l’acció esdevindrà quan les dones desaprenguin a veure’s com a víctimes en potència i aprenguin a convertir la impotència en autoritat. Una autoritat que comenci per escoltar-se a si mateixes, confiar en el seu poder per dir les coses pel seu nom i identificar els seus propis desitjos sense por ni culpa. Una autoritat que impliqui el dret a donar o no el consentiment, a posar límits clars i a defensar-se quan sigui necessari. L’empoderament és una eina fonamental per la reivindicació dels drets de les dones a viure sense por. Tot i que la realitat actual les obliga a cercar formes d’autoprotecció, la solució ha de ser integral.
Com bé diu el document en què ens hem basat, els espais públics són de totes. El silenci és violència. No podem apartar la mirada, i cal que tota la societat (incloent-hi també els agents policials, els socials, els educatius, els centres de salut…) se’n responsabilitzi i es posi en marxa per construir un món més segur, just i lliure per a totes les nenes, adolescents, joves i dones.
Ester Safont, docent
