David Fernàndez

«Ni els morts estaran segurs davant de l’enemic si aquest venç. I aquest enemic no ha cessat de vèncer»
Walter Benjamin, Sobre el concepte de la història

Ells sí que ho han tornat a fer. Per enèsima vegada. I ja n’he perdut el recompte fa mesos. De fet, fa anys. Però no he extraviat la vergonya que em provoca, que s’acreix més a cada nou atac. Els fets són coneguts i alhora silenciats, com un espasme periòdic. I sí, parlo de la vandalització reiterada del faristol contra l’oblit que, a tocar de la Via Laietana 43, recorda els dolors, els horrors i les tortures sistèmiques i sistemàtiques que va patir la resistència antifranquista, des del 1939 i fins als primers compassos d’una feblíssima democràcia, entre les parets fosques d’aquella Jefatura Superior de Policía. Cap d’aquests atacs, des que es va col·locar el faristol el març de 2019 fins al dia d’avui, ha estat mai esclarit i sempre ha restat en la més estricta impunitat, com impunes van quedar totes les salvatjades que allà s’hi van perpetrar sota la llarga nit franquista. El darrer atac, abans-d’ahir com qui diu, es va fer públic el 14 de novembre passat. Ho va denunciar públicament la Comissió per la Dignitat, tot exigint respostes a la delegada del govern més progressista de la història. Mutisme oficiós i silenci oficial. Encara estem així. Quaranta o tres anys després.

N’he perdut el recompte, però no la indignació impertorbable ni un detall inescrutable que no passa inadvertit i que, no per sabut, no caldrà deixar de dir. Aquell faristol trinxat, atacat o guixat està a molt pocs metres de l’entrada principal d’una comissaria central farcida de sistemes de videovigilància. L’altre dia, a simple vista, recomptava fins a set càmeres visibles de control monitoritzat i permanent de la zona. Comprendran que no són estris de nyigui-nyogui. Són les càmeres high tech de la Jefatura Superior de Policía. Alta tecnologia del Ministeri de l’Interior que, metàfora addicional, enfoquen sempre enfora, mai endins. Fins i tot una d’elles és d’aquelles de perímetre 360º que tot ho capten. Ho recomptava l’altre dia quan davant d’ella, el 20-N, es llegia un manifest on 177 organitzacions d’arreu del món donaven suport a la demanda que Via Laietana 43 esdevingui –i fa massa que fem tard– un espai de memòria, un centre d’interpretació de la repressió i la tortura. Ho sostenien fent costat a la demanda d’onze entitats –de l’Ateneu Memòria Popular a l’Amical de Mauthausen; de l’Associació Catalana d’Expresos polítics del franquisme a la Fundació Cipriano Garcia de CCOO; de la Comissió de la Dignitat a Òmnium Cultural, passant per la tasca del Centre per la Defensa dels Drets Humans IRIDIA.

A cap d’ells no els sobrava ni un gram de legitimitat democràtica acumulada, però tampoc cap bri de legitimitat institucional: l’Ajuntament de Barcelona, el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats ho han reclamat també, formalment, fa temps. De fet, per no mancar no els manca ni legalitat. Amb la nova Llei de Memòria Democràtica a la mà, Via Laietana ja és un espai de memòria. La paradoxa és si el ministre de l’Interior, Grande Marlaska, pensa complir –o no– la llei del seu propi govern i l’imperatiu ètic de la memòria. Ves quines coses. Marlaska o Memòria. Marlaska o August Gil Matamala, que quan valorava la tasca de la Junta de Valoració del Tardofranquisme impulsada per l’Ajuntament de Barcelona va dir-nos a tots: «Relegada al racó mental on amaguem allò que ens resulta desagradable o vergonyós, la tortura es converteix en un fet innombrable i, per tant, impensable: en definitiva, en un tabú. Però el cost social d’aquesta inhibició és enorme. Perquè el mal que no es reconeix no es pot curar». Allà estem encara.

L’angle cec de la democràcia sencera continua sent la impunitat del franquisme

En els plecs i replecs d’aquell dia –un altre 20-N més reclamant encara memòria, justícia i reparació– em van confirmar que sí, que la Jefatura havia respost, a desgana i no fa gaire, a les exigències d’aclariments dels atacs. Se’ls havia demanat els enregistraments de les càmeres en el moment de les destrosses. I es veu que van venir a respondre que, causalment o casualment, justament la zona del faristol quedava en una mena d’angle cec per a les càmeres de videovigilància que impossibilitava la identificació dels perpetradors. Uns perpetradors que, com que saben el que fan i on ho fan, es veu que sempre es disposen també contra les càmeres. Al capdavall de tot plegat, aquella resposta al detall, línia de fuga de la lenitat ultra, esdevé en realitat una resposta a l’engròs. L’angle cec de les càmeres serien els atacants del faristol. L’angle cec de la memòria urbana contra el franquisme seria encara aquella comissaria. I l’angle cec de la democràcia sencera continua sent la impunitat del franquisme. Els angles cecs d’un poder que mai s’investiga a ell mateix. No és sobrer afegir que som a la tardor del segle XXI. Any 2022. Barcelona.

Veient el potencial de la iniciativa civil, social i popular de Via Laietana 43, estic convençut que aquesta batalla per la memòria s’acabarà guanyant –però si em preguntessin quan i com, no sabria respondre-ho amb cap exactitud. Sí que sé dues coses que caminen paral·leles. La primera, una metàfora despullada, quan el temps és el polígraf més sever. Als anys 90, quan els pobles del conus sud-americà començaven a provar d’aixecar cos i cap contra les botes militars que els havien enfonsat en la infàmia de les dictadures, el discurs oficial del poder, amb deix neocolonial, reblava que Amèrica Llatina havia d’aprendre de «l’exemplar Transició espanyola». 40 anys després, la sinistra ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) és un centre de memòria, com ho és Villa Grimaldi o Londres, 38 a Xile. Centres de detenció, tortura i desaparició que han deixat de ser-ho i s’han convertit en espais democràtics de recuperació de la memòria i de dignificació de les persones represaliades. Tot s’ha capgirat i quatre dècades després resulta que és a la inversa i és el Regne d’Espanya qui hauria d’aprendre, ni que sigui una mica, de Xile i de l’Argentina a l’hora més que tardana de restituir, reparar i rememorar les víctimes.

La segona, estant convençut que queda un dia menys perquè Via Laietana 43 sigui reconvertida i resignificada com un centre de memòria contra l’horror, la certesa que mentre això no passi anirem tan cecs com l’angle de les càmeres de Via Laietana. Mentre això no passi, la memòria de Miguel Núñez, de Tomasa Cuevas, de Blanca Serra, de Jordi Carbonell, de Carlos Vallejo, dels germans Ferrándiz, de tantes dones i de tants homes anònims que es van deixar la pell en la pista de la vida i de la lluita per tots nosaltres no haurà estat encara rescabalada. I això aporta un gram de claredat contra les tones de tants angles cecs: mentre no ho aconseguim, la nostra dignitat –la seva, la pròpia, la col·lectiva, la futura– no haurà estat tampoc recuperada.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram