Barcelona és una ciutat de marcada tradició d’esquerres. Després de la fosca nit del franquisme, la ciutat democràtica va emergir, sota l’empenta d’un moviment veïnal fortament reivindicatiu i d’una societat civil vibrant, de la mà de successius governs progressistes, capaços d’entomar aquests anhels, modernitzar Barcelona i ressituar-la al món. Aquest ha estat el llegat innegable dels alcaldes socialistes. Un llegat que continua bategant en el record de la ciutat i davant del qual s’inclinen fins i tot alguns dels que en el seu dia s’oposaren als canvis, els menystingueren o els volgueren desvirtuar en nom d’interessos elitistes. En els seus millors moments, les esquerres han sabut combinar una gran projecció de Barcelona –tothom recorda l’etapa olímpica– amb la dignificació i la integració dels seus barris més humils. La nostra és una ciutat vertebrada per centenars d’equipaments municipals i serveis que han apaivagat els impactes de successives crisis, mantenint dinamisme i cohesió social.
Poc temps ha governat la dreta a Barcelona. Ho va fer durant un sol mandat, amb Xavier Trias com a alcalde. I el balanç fou ben trist: poques intervencions urbanístiques –concentrades a les artèries benestants–, privatització d’actius municipals… i còlera desfermada dels barris, colpits per la recessió i les retallades. Esgarrifa imaginar què significaria avui un retorn a aquelles pràctiques, amb l’agreujant d’inestabilitat que suposa la influència de Puigdemont.
La ciutat s’enfronta als reptes d’un veritable canvi d’època, amb una emergència climàtica que ningú pot negar, un esgotament de la globalització neoliberal i una guerra a l’Est d’Europa, després anys d’estrès social i d’oportunitats perdudes durant un Procés estèril. Un cop més, correspon a l’esquerra fixar un nou horitzó per a Barcelona i mobilitzar les energies de la ciutat. Però la ciutadania haurà de triar i referendar un clar lideratge entre dues tendències que avui condensen el debat en el camp progressista: una renovada esquerra socialdemòcrata, que encapçala Jaume Collboni, i el corrent representat per l’actual alcaldessa, que, malgrat el seu pas per les institucions, no pervé a desfer-se d’un marcat biaix populista.
Malgrat el seu pas per les institucions, l’alcaldessa Colau no pervé a desfer-se d’un marcat biaix populista
Per als socialistes, la transició ecològica determinarà el futur de Barcelona. Cal fer possible aquesta transició, abraçant-la en tota la seva complexitat i convertint-la en una nova embranzida de la ciutat. Per a l’enfocament populista, tot plegat esdevé un eslògan, anunciat amb aires de superioritat moral i poca efectivitat, que acaba deixant de banda la classe treballadora. Els debats recurrents sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat i les superilles resumeixen prou bé la controvèrsia entre les dues sensibilitats.
L’ampliació només es farà dins d’uns paràmetres de contenció dels impactes mediambientals. El cas recent de Doñana mostra que la UE vetlla per la preservació dels entorns naturals. Però l’oposició al projecte gairebé ha fet dels ànecs de la Ricarda l’emblema d’un no carregat de funestes conseqüències. Emoció en vena enfront de la raó. Barcelona necessita disposar de connexions intercontinentals que la relliguin a les ciutats, universitats i centres de recerca punters de la costa oest americana i d’Àsia si vol deixar enrere el model terciari i promoure una reindustrialització de l’àrea metropolitana. Girar l’esquena a aquesta infraestructura, per molta retòrica verda que es gasti, només faria perenne la dependència d’un turisme massificat i difícilment governable. La transició ecològica no pot pivotar sobre una economia de baixos salaris i activitats d’escàs valor afegit, ni tampoc esdevenir una recessió autoinfringida, com semblen imaginar alguns partidaris del decreixement.
Quelcom semblant succeeix amb els eixos verds. El canvi climàtic ja és una realitat. S’ha tornat imperatiu guanyar verd, reduir el trànsit rodat –promovent el transport públic– i aconseguir que deixi de ser contaminant –avançant en l’electrificació de la ciutat. Però si s’imposés la visió de l’alcaldessa, el cor econòmic i administratiu de Barcelona col·lapsaria. La reforma de Consell de Cent no es pot replicar ni resol el problema de la qualitat mediambiental. Això sí: la foto d’un carrer enjardinat i sense cotxes resulta encisadora i respon a l’imaginari d’alguns segments de població amb titulacions superiors i rendes mitjanes i altes que poden teletreballar o desplaçar-se en bicicleta. Tanmateix, Barcelona és més complexa. Ha de ser un lloc per viure-hi, però també per treballar-hi i generar riquesa. I no poca gent necessita moure’s, encara, en vehicle privat per accedir a un polígon del Baix Llobregat o del Vallès. Decididament, el nou temps que ha d’encetar Barcelona no vindrà de la mà d’un relat idíl·lic i irrealitzable, sinó d’una esquerra ambiciosa estratègicament, però alhora assenyada i pragmàtica en el curt termini.
Lluís Rabell, candidatura del PSC de Barcelona (Pla de Barris i Participació)
