Barcelona és una de les ciutats més cares de l’Estat. Un informe de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona del 2021 ja apuntava que, aleshores, viure-hi costava un 20,9% més que la mitjana estatal i gairebé un 30% més que en ciutats com Múrcia. Aquesta diferència s’ha agreujat per l’encariment de l’habitatge i per la pressió turística sobre els preus.
A més, segons l’Informe de Salaris de l’Ajuntament de Barcelona del 2023, la capacitat adquisitiva dels barcelonins ha caigut un 4% des del 2010, malgrat un augment nominal del 19% del salari mitjà.
Es calcula que el salari de referència per viure dignament a la ciutat de Barcelona és de 1.638,56 euros nets mensuals (uns 26.000 euros bruts anuals), però més del 40% dels treballadors cobren per sota d’aquest llindar. Aquest fet afecta especialment sectors com l’hostaleria (20.034 euros bruts anuals), els serveis socials (20.532) i el comerç (23.067), on predomina la precarietat laboral i les feines feminitzades.
És cert que l’augment del salari mínim interprofessional (SMI) fins als 16.576 euros bruts anuals ha suposat una millora per a les rendes més baixes, però continua sent insuficient en ciutats amb un cost de vida elevat com la nostra. A més, segons la Carta Social Europea, el salari mínim hauria d’equivaldre al 60% del salari mitjà per combatre desigualtats salarials.
Establir un salari mínim barceloní reforçaria el paper de Barcelona com una ciutat justa, equitativa i habitable
Des d’ERC Barcelona fa anys que reclamem que aquest concepte es materialitzi. Sabem que l’SMI és una competència estatal, però existeixen mecanismes per establir salaris mínims territorials. Diverses ciutats de països com els Estats Units, la Xina o l’Índia han implementat aquesta mesura sense efectes negatius en l’economia local. Per tant, Barcelona podria avançar en aquest sentit amb eines com clàusules salarials en la contractació pública i les subvencions municipals, o a través de la negociació col·lectiva entre sindicats i patronals amb la mediació de l’Ajuntament. A més, en el cas de Barcelona, aquesta mesura beneficiaria especialment les dones, els migrants i les persones en situació de vulnerabilitat, que veurien millorada la seva vida.
Per als més porucs, cal dir que un salari mínim de ciutat en cap cas provocaria efectes adversos, com ara una deslocalització d’empreses, ja que Barcelona té un teixit econòmic basat en el sector serveis; activitats que es desenvolupen directament a la ciutat i que no poden traslladar-se fàcilment. De fet, experiències com la de San Francisco han demostrat que aquesta mesura redueix desigualtats i millora les condicions laborals sense augmentar la desocupació ni generar una inflació desmesurada.
L’impacte real en els preus seria limitat, ja que l’increment de la inflació a Barcelona es deu principalment a l’encariment de l’habitatge i als efectes del turisme, no als sous. A més, l’augment gradual del salari mínim evitaria altres possibles efectes negatius. I, en tot cas, la implementació d’aquesta mesura també hauria d’anar acompanyada d’una inspecció laboral més gran per evitar fraus, com ara falsos contractes a temps parcial que amaguin jornades completes.
En definitiva, establir un salari mínim de ciutat permetria garantir unes condicions laborals més dignes per a milers de treballadors i treballadores i reforçaria el paper de Barcelona com una ciutat justa, equitativa i habitable. Per aconseguir-ho, només cal un compromís polític ferm i la implicació de tots els agents socials. Esperem que aquest govern tingui la valentia per implementar-lo d’una vegada per totes.
Jordi Castellana, portaveu del Grup Municipal d’ERC a Barcelona i regidor metropolità
