És possible una transició energètica sense pràcticament plaques solars i molins de vent? És difícilment imaginable, però aquest és el camí que està prenent l’àrea metropolitana de Barcelona. Pot semblar un contrasentit: consumir però no produir energia renovable. Amb tot, aquesta estratègia és un dels detonants de la proliferació de grans parcs eòlics i fotovoltaics en moltes comarques del país.
Per entendre-ho cal que ens ho mirem amb una mica més de distància. Fa molts anys que a la conurbació de Barcelona tenim un dèficit entre producció d’energia elèctrica i consum. Un 60% de l’electricitat que consumim prové majoritàriament de les centrals nuclears de les Terres de l’Ebre i de les hidroelèctriques del Pirineu. Però si importem aquesta electricitat no és per qüestions tècniques, sinó per decisions polítiques derivades d’un model radial amb centre a Barcelona que, com bé sabem, té les seves conseqüències.
En el cas de Catalunya, la més evident és la forta fractura territorial. Vivim en un país de realitats duals, de centres i perifèries amb comarques urbanes hiperdensificades i comarques rurals que pateixen severament el despoblament, el dèficit d’infraestructures i la pèrdua progressiva del sector primari. I per si això no fos prou, és en aquestes comarques on va a parar tot allò que la metròpoli rebutja, com per exemple les grans instal·lacions energètiques.
És en aquest context de fortes desigualtats territorials on hem de saber llegir com s’està implementant la transició energètica. Sembla obvi que si l’actual model energètic és eminentment radial, existeix el risc que la transició energètica segueixi els mateixos passos. I malauradament això és el que està passant. Una bona mostra és que d’ençà del desplegament del decret 16/2019 per impulsar les energies renovables ja s’han presentat més d’una setantena de projectes de grans parcs eòlics i fotovoltaics en moltes comarques, cap d’ells a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Correm el risc de convertir la transició energètica en una caixa de ressonància de les desigualtats territorials
A ningú se li escapa que aquests projectes que reprodueixen l’esquema radial responen a la forta demanda d’energia renovable de les zones més poblades del país, on hi ha un dèficit important de producció. Infraestructures que intensifiquen els processos de despoblament i de pèrdua de sòl fèrtil, biodiversitat i paisatge en els territoris on s’instal·len. No és estrany, doncs, que hagin sorgit moltes plataformes ciutadanes per aturar la construcció d’aquests grans parcs eòlics i fotovoltaics.
Per això, des d’una perspectiva metropolitana, és inevitable que ens preguntem pels impactes del nostre model de consum i per qui ho acaba pagant. I, sobretot, per les responsabilitats de la Generalitat i de molts ajuntaments, que per omissió han decidit que els impactes negatius de la transició energètica recaiguin sobre una part del país.
És cert que en un context de crisi climàtica cal que avancem ràpidament en la implementació d’energies renovables. Ara bé, en el debat sobre la transició energètica cal ponderar bé les seves repercussions per no caure en la temptació de creure que el fi justifica els mitjans. Perquè si no, correm el risc de convertir aquesta transició energètica en una caixa de ressonància de les desigualtats territorials i amplificar, encara més, el deute ecològic de l’àrea metropolitana de Barcelona amb la resta del país.
Avui ens trobem en un encreuament de camins pel que fa al model energètic i cal saber escollir bé per quin apostem. En clau metropolitana, els ajuntaments poden fer molt més per avançar cap a un sistema energètic renovable més local, autosuficient i cooperatiu que ens permeti començar a revertir les desigualtats territorials. I poden fer més perquè disposem de vent i de molts metres quadrats de teulades per produir la meitat de l’energia elèctrica que consumim, fent els nostres municipis menys dependents dels grans parcs eòlics i fotovoltaics. Potser hem perdut un temps d’or per avançar cap a aquesta transició energètica més descentralitzada i equilibrada territorialment. Però ara, sobretot, el més important és que no repetim els errors del passat.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
