Estació de Sants, de Granollers o de Vic. Són les vuit del matí d’un dia laborable i desenes de persones s’amunteguen a les andanes i davant de les pantalles d’informació del servei de Rodalies. S’anuncien retards de 15 a 20 minuts, sempre ampliables, i s’anul·len combois sense previ avís. Fa temps que les usuàries hem entès que les afectacions a les Rodalies són diàries i no les provoca una vaga de les treballadores, sinó la deixadesa i l’apatia institucional.
Cada any uns 120 milions de viatgers agafen, en alguna del centenar d’estacions de l’àrea metropolitana de Barcelona, un tren de Rodalies per anar a treballar, a estudiar, a visitar un familiar o anar al metge. L’augment de la mobilitat ha estat vertiginosa en les últimes tres dècades. La població cada cop viu més lluny d’on treballa i això ha facilitat que el nombre de viatgers es multipliqui per tres. Tanmateix, la xarxa per on circulen els trens de Rodalies, incomprensiblement, és la mateixa que fa quaranta anys.
Més viatgers en la mateixa infraestructura ens porta a la progressiva saturació de la xarxa i a l’envelliment de les instal·lacions. Qualsevol que agafi un tren s’adona de l’estat deplorable de Rodalies, encara més si ho comparem amb els Ferrocarrils de la Generalitat. I aquesta percepció, aquesta sensació, no és subjectiva. Només un 13% dels 4.300 milions d’euros que el govern de l’Estat espanyol hi va comprometre l’any 2015 s’ha executat, i de la pluja de milions de Mariano Rajoy només n’ha arribat un 7%. Aquest mes, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat un nou Pla de Rodalies que preveu una inversió de 6.300 milions d’euros, però ara mateix tot són bones intencions en un paper que tot ho suporta.
Disposar d’una xarxa ferroviària de qualitat i segura és un dret, però sobretot una necessitat per a milers de persones
Les conseqüències d’aquests incompliments les vivim cada dia a les andanes. Quan no hi ha incidències oficials, patim retards crònics no comptabilitzats que poden ser de més de deu minuts. Quan hi ha incidències, els retards es multipliquen, desapareixen trens i, el més important, la informació a peu d’andana és molt limitada o inexistent. Però el dèficit d’inversió en la xarxa ferroviària també té conseqüències més greus i fins i tot mortals, com malauradament vam veure a la línia R4 a Vacarisses.
És possible mantenir un servei operatiu i segur en aquestes condicions? Molt probablement, no. Segons els indicadors de qualitat percebuda de Renfe, la valoració de les usuàries de Rodalies a Barcelona el 2019 era de 6,03, mig punt menys que fa sis anys i un punt menys que la mitjana de la resta de serveis homòlegs a l’Estat espanyol. Amb aquest context és més fàcil entendre per què el nombre de viatgers a Rodalies s’ha estancat en uns 120 milions anuals quan altres serveis com Ferrocarrils de la Generalitat o els autobusos urbans segueixen creixent.
És cert que, tot i que la titularitat de Rodalies la té la Generalitat, la infraestructura (vies, catenàries, senyals…) és propietat d’Adif i, per tant, és responsabilitat de la Moncloa mantenir-la en condicions òptimes. Amb tot, el Govern català i els partits que el conformen han practicat una política de deixadesa durant massa anys davant els successius incompliments de Madrid amb Rodalies.
Aviat farà ja dotze anys que les usuàries de Rodalies, esgotades i fartes dels retards, van tallar les vies a Montcada i a Sant Celoni com a protesta davant les constants manques d’inversió i els incompliments. Va ser una experiència incipient, certament, però un símptoma de desesperació, perquè no hem d’oblidar que disposar d’una xarxa ferroviària de qualitat i segura és un dret, però sobretot una necessitat per a milers de persones. Per això, si les administracions no són capaces de garantir aquest dret, més tard o més d’hora les usuàries tornaran a protestar tallant les vies. I quan això passi, ningú podrà fer-se el sorprès.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
