Albert Alexandre Línia

Permetin-me començar amb una invocació a la meva joventut. Corria l’any 2000, eren les primeres vegades que sortia de festa i els meus amics i jo, uns adolescents benestants de mares i pares metges, enginyers, mestres, advocats i personal de La Caixa, no en teníem cap dubte: Gràcia era el barri en el qual calia ser, allà on passaven coses. Vivíem a prop de la Sagrada Família, en un barri burgès que aleshores encara no era tan burgès com ho és ara –ni tan turístic–, i passàvem de la quadriculació vertiginosa de l’Eixample a la sinuositat del barri popular en què cada carrer sembla tenir una història. Ens hi sentíem a gust.

Era el temps anterior a les lleis del civisme. A les places es muntaven uns sidrals que després no s’han repetit sense que hi aparegui la Guàrdia Urbana per desallotjar la festa. Ens ho passàvem bé. Deambulàvem de plaça en plaça bevent llaunes de cervesa i, morts de gana, acabàvem la nit al crosentero, aquell home que a través d’una porta fosca venia brioixeria com si fos droga.

Amb els anys he conegut persones que, com jo, anaven de l’Eixample a Gràcia atretes per motius similars als meus. Amb tot, també n’he conegut d’altres que venien de contextos socials diferents. Gent de Sarrià, de Nou Barris, de Mollet, de Sant Cugat, de l’Hospitalet, de Sant Adrià… Uns deien que Gràcia era un barri de fills de papà, mentre que altres el titllaven d’antre de hippies que no es dutxen. Sigui com sigui, tots eren allà de festa. Totes les classes socials es trobaven els divendres i els dissabtes a Gràcia.

Semblaria que estic donant per bona aquesta situació. Que nego que hi hagués conflictes i desigualtats en la Barcelona de la meva primera joventut. Que afirmo que Gràcia era una arcàdia feliç sense rics ni humils. Tot el contrari. Només poso en solfa l’existència d’espais compartits entre classes (o almenys d’algunes persones d’aquestes classes). Una existència que cada vegada em sembla més difícil de trobar en una ciutat que, segons l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), és cada cop més desigual.

Què tenia aquell barri que el feia ser un lloc de confluència? M’atreviria a dir que dues coses interrelacionades. Per una banda, el seu caràcter popular nascut a través de les lluites veïnals i la conformació d’un fort teixit social i, per l’altra, la seva situació intermèdia des d’un punt de vista econòmic, que es plasmava en l’existència d’una veritable classe mitjana. A ningú el mirarien malament per ser d’un lloc o d’un altre.

És aquest ideal de classes mitjanes el que cal rescatar; calen barris més iguals i sobren excepcions

L’escriptora del llibre Lista, guapa y limpia, Anna Pacheco, afirmava en una entrevista que no hi ha barri més aspiracional que Gràcia. La seva novel·la parla de com una noia d’un barri humil de Barcelona entra en contacte amb altres joves benestants. “A les meves amigues i a mi ens encantava Gràcia, vam escriure una carta de motivació en què esmentàvem que volíem viure a Gràcia per poder anar als Verdi per veure cinema en versió original. Ara m’estiraria els cabells”, deia Pacheco a l’entrevista. En part, les seves declaracions descriuen el barri que avui coneixem i infamem: com diria la meva àvia, un barri de modernus.

Un altre escriptor, Kiko Amat, parla de la moralitat de la classe mitjanera (no mitjana) per referir-se a aquella petita burgesia catalana poruga que ha emprat la cultura com a element d’apoderament social, que quan venen mal dades vota la dreta i que sovint mira per sobre de les espatlles qui té menys capacitat adquisitiva. Quan molta gent pensa en el barri de Gràcia avui, es refereix a aquests conceptes. Un barri de classe mitjanera, de persones que s’encanten per anar al cinema a veure pel·lícules poloneses o iranianes i que discuteixen sobre vins o sobre la millor manera de prendre un gintònic.

Amb tot, no és aquesta la classe mitjana que va fer de Gràcia el punt de trobada de la ciutat fa dècades i que, encara ara, per moltes crítiques que li puguem fer, continua sent. Tot i que avui dia viu una transformació profunda –no ens enganyem–, segueix sent un espai intermedi en una metròpoli tan desigual com la de Barcelona. Costa de creure-ho, si caminem pels seus carrers, ja que les botigues de sempre estan deixant pas als bars de moda i els preus dels pisos s’enfilen fins a quotes de vergonya. Allà on hi havia el crosentero ara hi ha un take away de pizzes.

Malgrat això, si ens fixem en les dades, descobrim que a Gràcia els índexs de riquesa són similars a la mitjana barcelonina. Així, mentre que el 2018 la renda disponible de les llars per càpita a la ciutat se situava en els 21.484 euros, a Gràcia era de 22.757. En altres barris com Pedralbes era de 35.361 euros, i en algunes zones de Nou Barris o Ciutat Vella girava entorn dels 12.000. Pel que fa a l’atur, passa el mateix: actualment el percentatge d’aturats al barri de Gràcia se situa en el 5%, mentre que a Barcelona és del 6%. A Pedralbes és del 3,7% i a Nou Barris del 8,4%.

És aquest ideal de classes mitjanes el que cal rescatar. Cal reivindicar barris com Gràcia, Sant Antoni, Sant Andreu, Sants, el Guinardó, la Vall d’Hebron o el Poblenou –tots amb rendes quasi calcades a la renda mitjana de Barcelona–. Reivindicar no vol dir gentrificar. Cal fer-ho des d’una perspectiva materialista i no aspiracional. Calen barris més iguals i sobren excepcions com Pedralbes, les Tres Torres o Sant Gervasi i, malauradament, el Besòs i el Maresme, Ciutat Meridiana o Torre Baró.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram