Marc Cerdà

El consell de les expertes en mobilitat, si no ho recordo malament, diu que per molt que ampliem carrils a les autopistes més col·lapsades, més aviat que tard es tornaran a col·lapsar. És un fet senzill i força evident. Si s’amplia l’oferta, augmenta la demanda. I si a més l’alternativa al cotxe, el transport públic, per inacció política no és avui una alternativa real a moltes de les necessitats de desplaçament de la població, el col·lapse de les autopistes és un resultat esperable.

És cert que sempre hi ha hagut ampliacions de la capacitat de les carreteres i autopistes. Se n’han fet arreu, i podríem dir que quasi sempre amb el mateix resultat. A casa nostra, també. Fixeu-vos com de ràpid s’han saturat la C-58 o la recentment inaugurada plaça de les Glòries de Barcelona després de les respectives ampliacions. De totes maneres, convé destacar que l’actual debat sobre com de col·lapsada està l’AP-7 –potser oportunista, potser interessat– esclata en un moment no casual.

Hi ha diversos motius que permeten explicar la situació actual. El primer, i més rellevant, és l’eliminació dels peatges de l’AP-7. Un altre cop: més oferta, més demanda. El segon és una relaxació de la pandèmia, que s’ha traduït en una necessitat de la població amb capacitat per fer-ho –recordem-ho sempre– d’escapar de les zones més poblades del país els caps de setmana i dies festius. I el tercer, tot i que no l’últim, un transport públic –especialment el de la xarxa de Rodalies i Mitja Distància– insuficient i molt deficient. De fet, només fa un mes sabíem que el pressupost executat en la infraestructura ferroviària no superava el 23,9% dels 797,7 milions que Adif s’havia compromès amb Catalunya.

Si no hem acceptat ampliar l’Aeroport de Barcelona, per què hauríem d’ampliar l’AP-7, la C-32 o fer el Quart Cinturó?

Sigui com sigui, el resultat de tot plegat és quelcom que ja sabem i que vivim cada dia. I, malgrat tot, hi ha un consens social majoritari sobre la necessitat de disposar d’una xarxa de transport públic fiable, descentralitzada i accessible econòmicament per contraposar-la al model predominant del cotxe. Per això sorprèn l’anunci del govern central d’ampliar carrils a l’AP-7 i també la particular sordesa climàtica que envolta aquest debat.

Si no hem acceptat ampliar l’Aeroport de Barcelona, per què hauríem d’ampliar l’AP-7, la C-32 a Blanes o construir el Quart Cinturó al Vallès? Aquesta és la gran contradicció amb la qual es debat el Govern de la Generalitat i, especialment, Esquerra Republicana a menys d’un any de les eleccions municipals: entre el posicionament ideològic de compromís ecologista i climàtic de les seves bases i d’una gran part dels seus votants i el pragmatisme economicista que reclamen els grans estaments econòmics del país.

En aquest context, convé ser conscients que tota política de mobilitat del segle XXI hauria de tenir com a far i guia la crisi climàtica i ecològica. Si volem –i ho hauríem de voler– deixar de fer un pas endavant i dos enrere en termes de mobilitat, ampliar autopistes ja no té raó de ser. Les postures que ho defensen són avui una estampa anacrònica i una amenaça d’involució de la necessària transició ecosocial que hem de fer per adaptar-nos als efectes del canvi climàtic. El Govern de la Generalitat faria bé de pronunciar-se respecte d’aquest debat, però, a hores d’ara, impera un silenci eixordador. I en aquests casos, els silencis no són un bon auguri.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic