El districte de Ciutat Vella suporta una densitat turística de 14.000 visitants per quilòmetre quadrat, quan la mitjana de Barcelona és de 1.687. Aquest és un indicador que mostra que la pressió dels turistes als barris històrics és altíssima i que expulsa els barcelonins de punts considerats zones zero d’aquest fenomen, com ara la Rambla. Trobar un veí local transitant per aquest passeig sembla cada cop més com buscar una agulla en un paller.
Un article recent al diari britànic The Guardian insistia en aquesta qüestió. Ho feia l’escriptor Stephen Burgen. És clar que ell és resident a Barcelona i que el seu punt de vista ja és tan crític com el de qualsevol altre ciutadà local. Sigui com sigui, Burgen lamenta que els barcelonins es vegin abocats a evitar la massificada Rambla, però també altres punts com la platja de la Barceloneta o les zones dels voltants del Park Güell. Diu que Barcelona és cada cop menys ella mateixa i que la seva oferta l’ha transformat en una mena de gran departament de màrqueting.
No és estrany que a Barcelona creixi el rebuig al turisme. De fet, està sent com una mena d’inspiració per a altres ciutats que es volen allunyar del seu model, fins i tot al cercle polar àrtic. The New York Times va publicar el passat mes d’abril un curiós reportatge sobre la ciutat finlandesa de Rovaniemi, que s’ha fet un lloc cada cop més popular al mapa turístic mundial explotant la seva marca com a residència de Santa Claus. Avui, aquesta en altres temps modesta població escandinava s’ha convertit en un parc temàtic sobre el personatge nadalenc, i els locals comencen a estar tips de la permanent presència de visitants. I ho expressen dient públicament que no volen ser com Barcelona.
La turismofòbia és un fenomen que s’està fent global, i no només per les molèsties que la massificació està generant en moltes ciutats, sinó també perquè el negoci dels pisos turístics per part de plataformes com Airbnb està impactant directament en una altra crisi global, la de l’habitatge. Cada dia hi ha notícies a la premsa internacional sobre aquesta qüestió. Roma, una de les ciutats que lidera amb Barcelona la croada europea contra l’increment desorbitat que han experimentat els lloguers, ha decidit posar límits cada cop més restrictius als pisos turístics i erradicar els cadenats a les reixes amb què els propietaris van envair els carrers on guardaven les claus que els turistes havien d’obtenir a través d’un codi i que els permetien accedir a l’apartament.
A París, que també forma part del grup de ciutats per l’habitatge, igualment han pres mesures contra la proliferació dels pisos turístics. Ara bé, el fenomen no només afecta les grans ciutats. Per exemple, la petita població d’Annecy, a l’Alta Saboia, està patint els efectes dels apartaments de curta durada per gaudir d’un paisatge de pel·lícula emmarcat pels Alps i el riu Ròdan. Doncs bé, l’Ajuntament ha hagut de prendre mesures després que el 30% dels habitatges del centre històric siguin, avui, d’ús turístic.
Sense turistes, Barcelona entraria en fallida i tots els sectors econòmics, tots, en resultarien greument perjudicats
A Venècia tenen 13 milions de turistes anuals que almenys hi dormen una nit. Però el seu veritable problema són els altres 10 milions que hi van per un dia, que són els que massifiquen la ciutat dels canals i que, a més, gasten poc. Per limitar aquesta afluència, Venècia ha posat en marxa un peatge econòmic per accedir-hi, i per controlar-ho ha establert un sistema gairebé orwel·lià que, amb un codi QR, permet discriminar qui està exempt del tribut, com ara els residents, els treballadors i els estudiants. És un sistema que genera dubtes des d’un punt de vista democràtic, perquè proporciona dades de localització dels ciutadans més propis de règims autocràtics.
Uns dies abans que The New York Times donés a conèixer el reportatge sobre Rovaniemi, el mateix diari nord-americà publicava un ampli informe, a la seva edició internacional, sobre el greu problema que el turisme està generant a Barcelona, arran del que havia passat amb la casa Orsola, on els seus veïns estaven patint pressions per marxar-ne perquè els propietaris volien destinar els pisos al lloguer turístic. Una de les conclusions del reportatge era que els ciutadans de Barcelona no només estan perdent els seus habitatges, sinó també l’esperança.
S’ha de dir que cap ciutat afectada per les inconveniències del turisme massiu està prenent mesures com Barcelona. La crisi de la casa Orsola va acabar amb la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament, un avís a navegants i un missatge implícit que les operacions dels fons voltor per fer negocis d’aquesta mena a la ciutat no són benvingudes. I recordem que, de moment, ningú s’ha atrevit a prohibir els pisos turístics com aquí. A partir del 2028, 10.000 habitatges passaran al mercat residencial i les places d’allotjament quedaran limitades a les que ofereixen els hotels. Es posarà fi, així, a aquest pou sense fons que semblava convertir la capital catalana i els seus habitatges en un gran resort fins a l’esgotament d’existències. Ara cal deixar que el temps doni la raó, o no, a les polítiques de l’Ajuntament dirigit per Jaume Collboni.
I hi podem afegir, també, la taxa turística, que ja s’ha convertit en el tercer ingrés fiscal de la ciutat, després de l’IBI i de la plusvàlua. És cert que aquest impost perjudica els hotels, que acaben repercutint als seus clients un recàrrec que per persona i nit pot arribar a significar un increment sensible del preu per habitació que comercialitzen. Però també és veritat que la implantació de la taxa s’ha consolidat a totes les ciutats, i fins i tot en algunes, com Amsterdam, és superior. I al cap i a la fi, aquest import tampoc acaba de representar un impediment per al turista que decideixi allotjar-se en un hotel de Barcelona, malgrat que aquests ho percebin com una amenaça per al seu negoci.
Cal ordenar el turisme i intentar limitar els seus efectes en el dret a la ciutat de la població local, a Barcelona i a qualsevol altra capital, però el que tampoc s’hi val és generar incivisme i actituds agressives contra els turistes. Cal tenir en compte que avui el turisme representa el 14% del PIB de Barcelona. Els que promouen posar fi a aquesta activitat a la capital catalana no són prou conscients dels efectes que això tindria. Sense turistes, Barcelona entraria en fallida i tots els sectors econòmics, tots, en resultarien greument perjudicats. És fàcil de dir des d’una tribuna com aquesta, però cal trobar l’equilibri entre el dret al turisme –els mateixos que ens veiem damnificats a casa nostra pels turistes també fem turisme– i el de la ciutat. I això, per sort, també s’està convertint en un fenomen global arreu del món.
