Dolors Sabater

La vida no fa pas vacances, i menys els problemes, però l’estiu deixa empremta, i sigui com sigui sempre es respira un aire de reempresa quan encetem setembre. La sensació d’obertura de curs ho envaeix tot, i aquest 2021 l’horitzó del nou curs polític té dues dates imminents amb un fort poder tractor, l’11 i el 19 de setembre. Dues convocatòries de mobilització, d’organització i de poder popular que s’alcen per posicionar contrapoder republicà i rupturista i per vèncer el feixuc llast dels mesos que anem passant. Mesos dominats per la sensació que això no desplega, que les expectatives han quedat encallades dins l’autonomisme oligàrquic i que, més que avançar, anem enrere. D’oportunitats per mobilitzar-nos i organitzar resistències en tenim cada dia, cada mes, aturant desnonaments, confrontant la repressió i defensant el territori de continuades agressions extractives. Però tot just passat el mes més vacacional del calendari, aquestes dues convocatòries de setembre s’albiren com a grans oportunitats per socialitzar i expressar protesta. Encara sota les restriccions prudents a les quals obliga la pandèmia, sí, però amb l’aprenentatge que respectar-les no impedeix mobilitzar-se. La de la Diada, primer, i la contrària a l’ampliació de l’Aeroport del Prat, després. Sumades fan un bon binomi del moment polític que viu el país i exemplifiquen la necessitat de lluites compartides que fan indissociable la reivindicació dels drets nacionals i dels drets socials. Perquè volem exercir la sobirania i ser independents per governar-nos en unes condicions econòmiques, socials i ecològiques molt més justes, lliures i equitatives que les que patim ara sota el règim del 78 espanyol. I les reivindicacions de la Diada i les del ‘no’ a l’ampliació de l’Aeroport contenen molts dels vectors del model de país que va votar la majoria social del Principat català en les darreres eleccions: cap a la independència i cap a l’esquerra.

Aquests dies de ritme estival, passejant per diferents indrets del país, he comprovat que vagis on vagis, parlis amb qui parlis, el país transmet desconcert, falta de confiança en la política, tristesa, desànim, ràbia o abatiment. I és cert que no es pot menystenir el paper que hi ha jugat, en aquest estat d’ànim, el trasbals immens que ha suposat la pandèmia i la seva gestió. No es pot passar per alt ni l’impacte emocional, ni el desbaratament econòmic ni el desmantellament social provocats per la Covid-19. Però és més que això, el que ens passa. Ve de més lluny. Farà quatre anys que vam protagonitzar l’1 i el 3 d’octubre, i ara mateix som on som. La impressionant força que va aglutinar l’independentisme popular per avançar en una voluntat col·lectiva de lluita rupturista tangible, la pèrdua de por, la immensa il·lusió i la capacitat d’organització i de desobediència civil proactiva han quedat desdibuixades, en cert aspecte congelades. La repressió no s’atura –aviat el judici farsa pel muntatge d’estat contra les detingudes del 23S– i no s’albira una ruta clara a seguir. Ni tan sols és hegemònic l’optimisme de la voluntat. Altra vegada domina la picabaralla i la falta de solidesa en els plans de l’independentisme majoritari. Altra vegada el maltractament, menyspreu, persecució i violència de l’estat espanyol en contra dels sentiments, voluntat i drets de la majoria del poble català. Altra vegada la sospita de connivència política amb les elits i les oligarquies per tancar per dalt el que el poble va obrir per baix. I altra vegada les elits catalanes fent pinça amb les polítiques estatals per perjudicar la vida de la majoria social treballadora i dedicada al sosteniment de la vida. Som on som, i aquí no podem quedar-nos-hi!

Alguns encara riuen les gràcies als farsants del règim autonòmic i s’ajupen a llepar les molles escampades pels grans factòtums al poder

L’estat es consolida com el gran mutilador de drets, governi qui governi. Un dia és la negativa rotunda a regular el preu màxim dels lloguers, un altre és la negativa rotunda a regular el preu màxim de la llum enfilat fins a rècords històrics. Ara que si una reforma de pensions que retalla drets retallats, ara que si el president de l’estat ni tan sols s’asseurà a la taula dels monòlegs dita de diàleg… I, mentrestant, l’ampliació de l’Aeroport del Prat com a esquer, intentant fer-nos caure a la trampa de l’autonomisme, de la reactivació econòmica que només salva les elits, i a la trampa de la protecció ambiental incrementant emissions i contravenint tots els acords per la lluita contra el canvi climàtic. I en això, des del Govern del Principat català –uns més que altres, però tant d’ERC com de Junts– alguns encara riuen les gràcies als farsants del règim autonòmic i s’ajupen a llepar les molles escampades pels grans factòtums al poder. Tot plegat cansa de forma extrema, molt. Però no ens podem rendir.

Fa pocs dies, darrere unes lamentables declaracions del sinistre exministre Illa en què banalitzava la violència, les morts i totes les víctimes de les dictadures i les cruentes guerres espanyoles, s’escolava l’autèntica veritat del seu despropòsit discursiu: al règim del 78, a les oligarquies i a les elits que el sostenen només hi ha una cosa que els faci por: el poder popular independentista capaç d’acabar amb les estructures que mantenen la farsa de l’estat espanyol que el franquisme va deixar tan lligat i ben lligat. Aquest regne d’Espanya extractiu que maltracta els seus súbdits i els nega el pa, l’habitatge i la llibertat mentre engreixa sens fi les selectes classes privilegiades. Tot plegat cansa de forma extrema, molt. Però no ens podem rendir.

Que ens cansem i desistim és el que pretenen. Que ens fastiguegem i deixem de lluitar, que ens rendim, esgotades totes les forces, la paciència i la capacitat de compromís. I és això precisament el que no els podem regalar. Per això aquestes dues cites al calendari són dues convocatòries per despertar setembre a la consciència de lluita i de no rendició. Perquè són dues cites que exemplifiquen en si mateixes com són d’indestriables la lluita nacional i la social. I perquè volem la independència per no repetir els errors del règim que ens oprimeix per tots costats.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram