Oriol Lladó

Aquest mes acabarà amb un nou ple d’investidura a Badalona. La ciutat n’haurà viscut cinc en els darrers sis anys… No em puc imaginar un indicador més eloqüent de la inestabilitat de la política local i de la precarietat de la gestió administrativa que n’ha acabat derivant. Badalona està des d’almenys fa tres anys en parada tècnica.

Aquest article defuig volgudament l’imprevisible fil de l’actualitat per fer una mirada enrere: un exercici que, espero, pot ser d’utilitat per entendre present i futur. A continuació, un breu repàs de les diferents alcaldesses i alcaldes des de la recuperació de la democràcia l’any 1979 a Badalona. Un recorregut que permet repassar alguns elements clau que expliquen on som avui.

Màrius Díaz (PSUC | 1979-1983): l’alcalde ‘estimat’, en Mario, el llegat del qual és cobejat avui per diferents organitzacions malgrat que només va tenir la vara un sol mandat, i que va deixar, paradoxalment, en un moment bo de popularitat. Els seus quatre anys van ser els de la gestió de la il·lusió, amb un crèdit del qual ja no disposarà cap altre batlle i que va aprofitar per administrar gestos (com l’enderroc d’un edifici fora de llicència) i, principalment, per començar a construir el nou imaginari de ciutat (reimpuls de les Festes de Maig, reforç dels mitjans locals…).

Joan Blanch (PSC | 1983-1999): … però la transformació urbanística i econòmica acaba recaient en Joan Blanch, l’antítesi d’en Mario. El PSC aprofita el trencament del PSUC per arribar a l’alcaldia, en un relleu que deixarà fondes cicatrius durant anys (dècades, de fet) en l’esquerra badalonina, i una ferida en les confiances necessàries per generar un mínim consens sobre el model de ciutat. És el moment en què molts ajuntaments catalans fan la seva gran transformació i, encara que Badalona aborda temes pendents com la descontaminació de la zona industrial, la progressiva recuperació del front marítim i el desplegament del mapa d’equipaments, s’entrebanca amb grans desavinences al voltant de l’urbanisme (el port, la vall de Betlem, etc.). Joan Blanch articularà el seu govern combinant picades d’ull a Convergència i Unió i Iniciativa, però els problemes els tindrà a casa. De fet, acabarà trencant amb els seus, enmig d’una crua guerra interna, primer indicador d’una debilitat orgànica del projecte socialista que, aviat, serà aprofitada per un ‘jove regidor’ situat al marge de la centralitat política. Però no avancem esdeveniments.

Maite Arqué (PSC | 1999-2008): el PSC torna a sortir del despatx amb Maite Arqué, la Maite, amb una sòlida cartera social (seva és en bona part la transformació dels serveis socials municipals, durant molt de temps referència arreu) i amb projecte a llarg (la Badalona dels desitjos) que, tanmateix, no aconsegueix fixar. La degradació progressiva del PSC a nivell local li enfanga la gestió fins a ser rellevada a mig mandat per un home de l’aparell…

Jordi Serra (PSC | 2008-2011): un relleu fallit, que porta el PSC a la primera derrota en anys en mans d’aquell ‘jove regidor’ que apuntava unes línies més amunt. A Jordi Serra, que es torna a tancar al despatx, li toca pilotar la inversió milionària del pla Zapatero (és el cant del cigne abans de la gran crisi immobiliària), però no n’obté rèdit. No és estrany. La política ja no va de ‘fets’ sinó d’emocions:

Xavier Garcia Albiol (PP | 2011-2015 – 2020-?): l’any 2007 Albiol assaja la seva fórmula lepenista i el seu equip, en què ja brilla des del 2007 un jove Ivan Redondo, detecta com ningú la frustració i el desemparament d’una part de la ciutadania en un món en què la desigualtat s’imposa i un capitalisme desbocat trenca els grans consensos de l’estat del benestar. Albiol és el primer indignat, un indignat de dretes, s’entén: allà on altres ofereixen reformes i canvis de fons, ell hi contraposa estigmatització, simplificació i un sentit de comunitat que es declina a la contra. El PP troba una fórmula màgica que el 2011, coincidint amb el 15-M, obté l’alcaldia de la tercera ciutat del país, amb la complicitat tàctica de CiU. Albiol se sent més còmode presidint un equip de campanya que una junta de govern… I certament la seva aposta d’alta polarització li assegura un creixement fulgurant el dia de les eleccions, però l’aïlla al ple.

Dolors Sabater (Guanyem | 2015-2018): la nova política salta de les places als plenaris, i Dolors Sabater, activista social i cultural a Badalona amb llarg i indiscutible full de serveis, surt un maig de 2015 a peu de plaça per oferir la vara d’alcaldessa a la ciutadania. Presideix un govern republicà, amb la complicitat i impuls també d’ERC i d’ICV-EUiA. Aquell govern de canvi es veu abocat a confrontar amb la realitat d’una insuportable càrrega d’expectatives sense el crèdit de l’enyorat Mario. Els fets de l’octubre de 2017 tensionen l’aposta —en realitat un experiment valuós de síntesi— fins a fer-la impossible. “Menys del que haguéssim volgut, (potser) més del que ens pensem”. El final abrupte de l’aventura no hauria d’amagar la llavor que queda d’aquella aposta.

Àlex Pastor (PSC | 2018-2020): moció de censura en un marc de resposta a l’1-O, i en què PSC, PP i Cs no dubten a prémer el botó de desallotjament, en ple 155. Finalment, un govern precari i acorralat, a qui se li fa molt llarg l’any que li queda fins a les eleccions municipals. Però per abrupte el final d’un Àlex Pastor que el juny de 2019 havia revalidat l’alcaldia amb el xantatge ‘o jo o Albiol’, tot i quedar tercer darrere de la suma d’ERC i Guanyem en coalició. Un any després és detingut per saltar-se el confinament i és obligat a dimitir. Posteriorment, un ple vergonyós, en què la degradació de les relacions dins de les esquerres acaba amb la vara en mans de qui ni tan sols s’ho esperava: Xavier Garcia Albiol.

Garcia Albiol passa de la sorpresa al somriure confiat en pocs segons, però en realitat li dura poc. De seguida queda atrapat en la mateixa teranyina que va immobilitzar el govern Pastor: el col·lapse de la maquinària municipal és ja insostenible i la inestabilitat al plenari una bomba de rellotgeria.

El darrer pressupost de l’Ajuntament es fa en el govern de Guanyem, ERC i ICV-EUiA, tot i que s’aprova el 2019. D’aleshores ençà, cap govern ha aconseguit tirar endavant uns comptes. Un exemple de l’enorme repte del govern que haurà d’agafar el relleu a Albiol i que, a la vista de la magnitud del desastre, haurà de ser d’unitat. La ciutat s’hi juga massa.