Una caminada popular en defensa dels camins públics, el pròxim 6 d’abril a Canyet, posa de nou al centre del debat ciutadà la necessitat de protegir i ordenar la Serralada de Marina. Aquesta acció simbòlica evidencia alguns dels grans reptes pendents que afecten l’espai natural més emblemàtic de Badalona.
El focus de la reivindicació torna a la Serralada de Marina, el gran pulmó verd del nord de l’àrea metropolitana. I és una bona notícia. Ho fa gràcies a la convocatòria ciutadana del pròxim 6 d’abril, quan, coincidint amb el Dia Internacional dels Camins Públics i dels Camins Ramaders, es farà una caminada popular i la lectura d’un manifest davant de l’associació de veïns de Canyet, convocada per diferents entitats del municipi, entre les quals la FAVB i les principals entitats excursionistes de la comarca. L’acte vol posar en valor el paper dels camins com a connectors ecològics i com a peces essencials del patrimoni cultural, i denunciar l’estat d’abandonament i la falta de polítiques per atenuar la pressió constant i desordenada que pateixen aquests espais. L’inventari aprovat recentment per l’Ajuntament de Badalona ha exclòs vies d’ús històric consolidat, “fet que podria facilitar la seva privatització i degradació”. I això que els camins –com recull el manifest– “són essencials per garantir una mobilitat sostenible, facilitar l’accés al medi natural i preservar el patrimoni històric i cultural”.
El cas dels camins és un indicador d’una problemàtica més general i que, de fet, reflecteix un mal endèmic que afecta el gran capital natural de la tercera ciutat del país: la Serralada de Marina. La muntanya, a tocar del teixit urbà de Badalona, és un espai d’un valor enorme, tant pel que fa a la seva funció verda com a la seva funció social (no sempre és fàcil equilibrar-les). Però també és un àmbit de fragilitat creixent: el seu caràcter de sòl majoritàriament no urbanitzable –definit pel Pla General Metropolità del 1976 i mantingut i reforçat amb el nou Pla Director Urbanístic Metropolità, ara en fase d’aprovació– ha frenat, en part, una especulació descontrolada, però la manca d’un projecte integral ha propiciat una acumulació d’intervencions fragmentades, sovint desconnectades entre elles i alienes als valors ambientals, culturals i socials del territori. Aquesta era una de les conclusions del Pla Director de la Serralada de Marina, fruit d’un procés participatiu iniciat l’any 2006, i elaborat pel Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya, sota la direcció del catedràtic Joaquim Sabaté Bel i que, malgrat que es va presentar el maig del 2010, va ser aprovat en sessió plenària sense cap vot en contra el 20 de desembre del 2011.
Aquest informe dibuixava tot un seguit de modificacions de planejament per reconduir el que qualificava de “notable edificabilitat potencial”, afavorint un debat complex sobre els usos i l’endreça del sostre edificable perquè tingués el mínim impacte sobre els valors naturals i patrimonials del conjunt. Es recollia aleshores que molts espais, especialment els més accessibles des del nucli urbà, “han anat acollint usos marginals o il·legals –abocadors, barraques, activitats periurbanes– que degraden progressivament el territori. Altres zones, en canvi, han estat objecte de plans i projectes que, sense una visió de conjunt, han acabat funcionant com a ‘condensadors urbanístics’ en punts molt concrets, generant desequilibris d’ús i d’equipaments”. Aquesta diagnosi es va quedar en això, en diagnosi, i malgrat els més de 15 anys passats, encara és tristament vigent.
L’espai es troba actualment en risc de degradar-se fins a esdevenir un territori residual
Sant Jeroni, des del coll de la Vallensana. Fotografia de l’autor
És veritat que s’han fet coses, especialment en els anys 2015-2018, com ara les reformes a Can Miravitges, l’arranjament de la coberta a la Torre Codina, la millora de la carretera de Can Ruti per afavorir l’accessibilitat i la mobilitat a peu, el desplegament del pla de Can Colomer que implicava la reducció del sostre residencial per damunt de la B-20, la preservació d’espais de transició com el Turó de l’Enric i el Torrent de la Font o l’habilitació pressupostària de diferents projectes en el pressupost participatiu del 2016, malauradament no continuats per altres governs (per exemple, el projecte de recuperació de la Font del Pop, l’accés al parc des de Montigalà, la dignificació del Turó d’en Boscà o el berenador de Can Ruti). Però no és menys cert que ha faltat, i continua faltant, una visió territorial clara i consistent en el temps. L’impuls del pla director de Sant Jeroni de la Murtra, explorant la compra pública del que és un dels grans patrimonis de la ciutat (una proposta que seria interessant tornar-se a plantejar) i la inexcusable protecció de les zones amenaçades per diferents projectes urbanístics al voltant de les pistes de Can Ferrater són algunes de les grans assignatures pendents (i urgents!).
Malgrat la bona tasca dels responsables del Parc de la Serralada de Marina –limitada, però, a un àmbit de competències parcial–, l’espai es troba actualment en risc de degradar-se fins a esdevenir un territori residual. Això contrasta amb el seu enorme potencial com a connector ecològic, espai de lleure i element clau de la identitat col·lectiva del territori. Només cal passejar-hi un dissabte o un diumenge al matí per comprovar-ho.
La manca –o directament l’absència– de senyalització, el mal estat de conservació de nombrosos camins, inclosos els més freqüentats, la difícil convivència d’usos en diversos punts, la situació de deixadesa del poblat ibèric del Turó d’en Boscà o la precarietat i l’aïllament amb què operen molts projectes cooperatius o agrícoles que busquen usos sostenibles i compatibles amb l’entorn són alguns dels símptomes que evidencien l’estat crític d’aquest espai.
Per això és important la convocatòria del 6 d’abril per reclamar camins públics: d’una banda, perquè és una reacció a un perill evident i, de l’altra, perquè assenyala els reptes pendents estructurals que afecten tot el conjunt. Cal anar més enllà dels pedaços i recuperar la mirada global que s’apuntava al Pla Director, un instrument que, naturalment, cal posar al dia. És imprescindible que la ciutat es doti d’una eina com aquesta, perquè fa falta planificació a mitjà i llarg termini, i ser proactius.
Que la reivindicació del dia 6 sigui un pas important per a l’empenta necessària per passar del model defensiu i reactiu actual a una proposta de ciutat activa, inclusiva, estructurada i amb consens amb la ciutadania. La Serralada de Marina és, al cap i a la fi, un patrimoni en disputa i un territori a l’espera d’un projecte de ciutat a l’altura del seu potencial.
