Interruptors cremats, ploms fosos i panys esbotzats. Era el novembre del 2010 i en Miguel, un treballador a l’atur de la crisi que esclatà el 2008, se suïcidava al barri del Gornal de l’Hospitalet. Aleshores, la ministra socialista de Zapatero ja anunciava a qui li endossarien la factura, quan afirmava que «la crisi la pagaran els que no l’han provocat». Un d’ells, sobra dir-ho, era en Miguel, que es va llevar la vida enmig del carrer després de ser desnonat d’un pis buit. Desnonat d’un pis buit d’Adigsa, l’empresa pública de la Generalitat de Catalunya que formalment promou l’habitatge social. Corrien els darrers dies del segon tripartit i, disbarat rere despropòsit, la seva vídua encara va haver d’afrontar una denúncia judicial d’Adigsa, que li reclamava 9.000 euros en compensacions. Han passat més de deu anys i és com si seguíssim exactament al mateix dia i llegint la mateixa notícia maleïda. En altres carrers, en altres barris i en les perifèries de sempre.
Si fan memòria, els costarà poc revisitar dolors i vergonyes que palesen que no són casos aïllats, sinó la crònica no escrita d’una llarga continuïtat ininterrompuda. «Los nadies», diria Galeano. El 2016, la Rosa, una àvia de 81 anys, moria a Reus rere un incendi anunciat en els focs d’una pobresa energètica que afecta 800.000 persones a Catalunya. L’àvia devia només 250 euros a Gas Natural, que li havia tallat el subministrament. Va encendre espelmes. I l’espelma va encendre el pis. I l’incendi encara dura. En el detall sempre hi ha Déu o el diable: la llei aprovada l’any 2015 obligava la companyia a demanar un informe previ als serveis socials abans de procedir al tall. Gas Natural, participada per La Caixa, mai ho va fer. El que sí que va fer aquell any va ser obtenir 1.357 milions de beneficis nets. Després, l’empresa va ser multada per la Generalitat amb una sanció de 500.000 euros per infracció greu. Però aquest abril passat, el TSJC ha anul·lat la multa a la companyia –«la justícia», escrivia Monsenyor Óscar Romero, «és com la serp: només mossega els descalços». Del desembre passat, en aquest hivern que mai clou, queden les cendres oblidades de les cinc persones mortes –Baye, Fatoumata, Djoulde, Mame i Boubacar– rere l’incendi d’una nau al barri del Gorg de Badalona, habitada per persones sense llar.
L’OCDE diu que limitar els preus del lloguer pot afectar els llogaters: es veu que no limitant-los ens ha anat de faula
La llista extenua i desespera. El juny del 2018, en Jordi, un home de 45 anys, es va llançar per la finestra al passatge de les Camèlies de Cornellà de Llobregat quan els Mossos d’Esquadra van trucar a la seva porta per executar un desnonament instat pel Banco Popular, malgrat que l’informe dels serveis socials acreditava la situació de vulnerabilitat. El Popular l’havia adquirit ja el Santander, que havia constituït una societat mixta per a la gestió dels actius immobiliaris, on el 51% és propietat del fons voltor Blackstone. Temps de canalles, només en el primer trimestre d’aquell 2018 el Santander havia obtingut 2.054 milions d’euros en beneficis. Dilluns passat, lletania criminal, ho vam tornar a veure i viure: en Segundo, un home de 58 anys que havia perdut la feina a l’inici de la pandèmia i que era usuari de Càritas, es va llançar al buit quan anaven a executar el seu desnonament al carrer Bacardí de Sants. El TSJC va emetre un ràpid comunicat, em temo que més per desempallegar-se de responsabilitats que per maldar pel que havia passat, dient que no va validar l’informe de vulnerabilitat social que havia rebut perquè era incomplet. Modesta opinió, només calia que demanés informació ampliada per comprovar-ho. No ho escric per assenyalar culpables d’uns fets ja irreversibles –si n’hagués de pensar un, només diria el sistema que ho permet, més tots que ningú–, però sí per recordar que no hi ha res més dolorós i vergonyós que el patiment evitable. I aquest ho era. Per a tota la resta, sempre ens quedarà el moviment pel dret a l’habitatge –de la PAH fins al GHS de Sants, passant pels Sindicats de Llogateres–: no són suïcidis, són assassinats.
En les osques de les crisis que vivim, el recompte que no compta ni es conta és infinit. Com el procés tortuós, farcit d’impactes en la salut, pel qual tragina una persona que s’endinsa en la pobresa fins a triar, extremament, un final de cop i en sec. Mentrestant, quatre bancs i un fons voltor tenen a Catalunya 29.000 pisos buits. Mentrestant, la tarifa elèctrica ens enrampa perquè les elèctriques acabin guanyant durant el 2020 13,7 milions al dia: 5.004 milions en un any, un 36% més que el 2019. I això que són proveïdores de serveis bàsics. Mentrestant, també, l’OCDE diu que limitar els preus del lloguer pot afectar els llogaters: es veu que no limitant-los ens ha anat de faula. El mateix organisme, paradoxalment, alertava fa pocs dies que el 46% dels llogaters destinen més del 40% dels seus ingressos a tenir sostre. Y así no hay quien viva. Ha passat una dècada i acumulem una epidèmia de 268.159 famílies desnonades als Països Catalans. Sí: han tingut 10 anys per evitar-ho, no han volgut fer-ho i han fet tot el contrari. Sí que es pot, però no volen. Tant costa un Comissionat Nacional de Desnonaments que centralitzi, coordini i faci actuar totes les administracions davant el reguitzell diari de desnonaments que Catalunya continua liderant? Sobretot perquè quan acabi l’estat d’alarma arrencarà l’alerta d’una onada de desnonaments que s’estima en 26.000. I no ens hauríem de permetre ni un error més ni una vida menys.
Tant costa un Comissionat Nacional de Desnonaments que centralitzi, coordini i faci actuar totes les administracions?
Em costa no acabar amb dos detalls finals i antagònics, distants i contradictoris, i alhora evidents. A l’acte de dimecres passat del Cercle d’Economia, del qual tant se n’ha parlat i escrit, ni monarques, ni empresaris ni governs van dedicar una sola paraula ni al darrer suïcidi ni a l’emergència habitacional. Les paraules que no escoltaran ni de prínceps ni de suposats prohoms, les que mai diran, les trobaran en un llibre antic i vigent que l’editorial Virus acaba de treure, en versió catalana i traduïda per Alba Padrós: ‘El suport mutu. Un factor d’evolució’, escrit per Piotr Kropotkin l’any 1902. Està escrit fa 120 anys. Fem tard i hi ha danys irreparables, però encara podem aprendre coses d’un llibre que acaba dient-nos: «Van trobar els primers fidels entre els més pobres, en què el principi del suport mutu és el fonament necessari de la vida diària (…) En la pràctica del suport mutu, que podem remuntar fins als primers temps de l’evolució, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions ètiques. Podem afirmar que, en el progrés ètic de la humanitat, el suport mutu –no la lluita de tots contra tots– ha tingut el paper principal. Fins i tot en la nostra època trobem en l’extensió d’aquest principi la millor garantia per a una evolució superior de la nostra espècie». O això o continuaran saltant tots els ploms.
