Marc Cerdà

Fa molts anys que la deficient qualitat de l’aire és una qüestió sense resoldre a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fins i tot diria que és un tema recurrent que té alts i baixos. En períodes electorals guanya presència a l’esfera pública. Algunes formacions polítiques en fan bandera amb mesures per combatre-la i d’altres, menys interessades, hi passen de puntetes. I fora de campanya se’n parla poc. Segurament no interessa esbombar gaire les conseqüències sobre la salut dels elevats nivells de contaminants atmosfèrics.

No en va més de set milions de persones moren prematurament cada any arreu del planeta a conseqüència de la contaminació atmosfèrica. A l’Estat espanyol aquesta xifra s’eleva fins a les quaranta mil, i a l’àrea metropolitana de Barcelona són aproximadament unes dues mil. Xifres difícils d’assumir i a les quals hem d’afegir els problemes cardiovasculars, respiratoris i les afectacions en el desenvolupament dels infants que provoca respirar un aire tòxic.

És innegable que en els darrers anys la qualitat de l’aire ha millorat en comparació amb les dades de principis de segle. I això ha estat així perquè com a societat hem pres consciència i hem forçat els governs a trobar solucions a un greu problema de salut pública. A més, circumstancialment, el confinament de la pandèmia va ajudar a avançar cap a aquest objectiu amb la reducció dràstica de l’ús del vehicle privat, així com per les actuacions de pacificació dels carrers.

Així i tot, i tal com indica l’Anuari de la contaminació a Barcelona 2021, la tendència observada en el darrer any és de creixement dels nivells de contaminants atmosfèrics. Fet i fet, l’oasi ambiental que va dibuixar el confinament ha estat un miratge, i per això és lògic que ens preguntem si les actuals polítiques de qualitat de l’aire són suficients per atacar l’arrel del problema. I a la llum dels resultats podríem dir que no.

Posar pedaços per reduir la contaminació només serveix per esquivar l’arrel del problema: l’ús massiu del cotxe

La Zona de Baixes Emissions ha resultat ser una mesura amb un baix impacte sobre els nivells de contaminants atmosfèrics, però molt efectiva per renovar el parc automobilístic. El percentatge de carrers a l’àrea metropolitana transformats en zones de vianants és, malauradament, anecdòtic i l’ús del transport públic se situa un 20% per sota dels valors anteriors a la pandèmia, alhora que l’ús del cotxe continua creixent a Barcelona des de l’inici de la pandèmia.

Això coincideix, a més, amb la decisió de l’Organització Mundial de la Salut de reduir pràcticament a la meitat el topall de contaminants atmosfèrics per sobre dels quals la contaminació té impacte sobre la salut. Un fet gens menyspreable que deixa l’actual legislació en matèria de qualitat de l’aire, molt menys exigent, en fora de joc, i el més important: ens fa adonar que l’aire que respirem arreu de l’àrea metropolitana i especialment a la ciutat de Barcelona és més perjudicial per a la nostra salut del que crèiem.

No existeixen receptes màgiques, com tampoc mesures senzilles, per millorar la qualitat de l’aire a les nostres ciutats. Però hem de ser conscients que posar pedaços per reduir la contaminació atmosfèrica només serveix per esquivar l’arrel del problema, que no és cap altre que l’ús massiu del cotxe. Hi ha molta feina a fer. Així i tot, la recepta és evident: menys cotxes, més transport públic i més salut. I, sobretot, governs amb compromís als ajuntaments que apliquin i no utilitzin electoralment les mesures de qualitat de l’aire. Mentrestant, continuarem esperant aquest moment respirant un aire que a poc a poc ens va emmalaltint.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic

WhatsAppEmailXFacebookTelegram