Elisenda Alamany

Parlar d’orgull en una ciutat és parlar de la possibilitat que les coses passin: que hi hagi oportunitats de progressar, que la gent pugui satisfer els seus anhels i fins i tot tirar endavant els seus somnis al lloc on van néixer, créixer, que els va acollir. Al llarg d’aquests anys soc del parer que aquest orgull s’ha anat perdent. Evidentment això no és atzarós. Hi ha diversos elements que han contribuït en aquest desencís generalitzat. Un desencantament que fa inevitable pensar que el 2023 hauria de servir per iniciar una nova etapa. Però què explica que s’hagi perdut aquest orgull?

L’estat d’ànim de la ciutat no passa pel seu millor moment, i això és així perquè avui Barcelona, i especialment el seu govern, no té clar cap a on va. No és una valoració personal. Malauradament, avui és el sentiment comú de la major part dels barcelonins i les barcelonines. No hi ha rumb. I com deia Sèneca, cap vent no és favorable a qui no sap on va.

El 2015, Ada Colau va ser la resposta a les conseqüències de la crisi econòmica del 2008. Una proposta guanyadora que responia també al “descontrol” sobre la ciutat que va transmetre el mandat de l’alcalde Trias. Malgrat la il·lusió inicial, però, en aquests dos darrers mandats no hem vist un projecte de ciutat en termes substantius. Més enllà de propostes puntuals i, sobretot, de bones intencions, diria que hem vist pocs resultats. De fet, tot plegat tampoc s’ha traduït en un nou relat que dibuixés un horitzó i donés sentit a la ciutat.

Barcelona no ha trobat l’equilibri entre atendre la quotidianitat (és a dir, respondre les necessitats de la gent, contribuir a dinamitzar l’economia, mantenir una ciutat neta, etc.) i plantejar un rol clar i un horitzó d’il·lusió. La conseqüència és aquest desencís generalitzat que vivim, la fredor i el pessimisme respecte de l’evolució de la ciutat.

L’etapa que avui s’esgota es va iniciar amb un propòsit explícit de defensar i protegir els veïns davant de “l’èxit de la marca Barcelona”. “Protegir els veïns” dels costos d’aquest èxit i “recuperar la ciutat”. Malauradament, si fem un balanç honest d’aquests anys, el govern ha estat incapaç d’oferir solucions, seguretat i certeses davant les pressions constants que una ciutat com Barcelona rep. Només caldria prendre per exemple quantes propostes hi ha hagut per replantejar el model turístic, un dels cavalls de batalla quan els comuns van irrompre a l’Ajuntament. Des del govern, cap. I l’accés a l’habitatge, al marge de bons diagnòstics i implacables discursos, ha millorat o ha empitjorat? S’han cobert les expectatives generades?

L’accés a l’habitatge, al marge de bons diagnòstics i implacables discursos, ha millorat o ha empitjorat?

Avui la ciutat se sent fràgil, més conscient que mai dels impactes i de les pressions que ens envolten. I més preocupada que mai pel fet que aquestes “pressions” posen en perill què vol dir ser barcelonins i barcelonines. Barcelona és una ciutat amable i meravellosa on viure-hi, i el que està en joc és garantir la nostra manera de viure, allò que més valorem i que ens fa únics i especials.

Tenim una ciutat capdavantera en l’economia tecnològica. Tenim una ciutat referent en el món cultural, amb museus, centres artístics, festivals i exposicions que atrauen el bo i millor de la cultura. Som una ciutat esportiva, amb centenars de clubs als diversos barris i grans clubs de referència. Som referents en la investigació i la recerca gràcies a les diverses universitats (públiques i privades) i els centres d’educació superior que acull la nostra ciutat. I podríem allargar-nos encara amb molts més exemples que explicarien que hi ha motius per sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat.

I alhora hem d’admetre que podríem ser millors. Que podríem aconseguir que la nostra ciutat brillés encara més del que ho fa avui. Ho tenim tot per fer-ho possible, però cal endreçar les prioritats polítiques i pensar estratègicament quina ciutat volem per als pròxims vint anys. Quina Barcelona volem construir per als anys vinents s’ha de decidir aviat. I l’actitud ha de ser molt més oberta i propera per part dels governants envers la societat. O ens posem al costat dels immensos actius i capacitats que tenim, del seu talent i de la seva capacitat d’innovació per explotar tota la nostra potència com a ciutat, o no ens en sortirem.

Davant la falta de lideratge i el neguit actual sobre el futur, la ciutat necessita un nou rumb que ens permeti gestionar els costos de l’èxit de la ciutat i defensar i protegir els barcelonins i barcelonines. Necessitem un govern que posi les bases de la nova Barcelona. Una Barcelona oberta i ambiciosa. Una Barcelona d’oportunitats, preparada per als reptes dels nous temps. Una Barcelona que sintonitzi també amb els nous lideratges generacionals que ja estan prenent el relleu en molts sectors del nostre país.

En definitiva, hem d’avançar cap a una Barcelona que recuperi el seu orgull. L’orgull que les coses passin i que ara no passen. L’orgull d’una Barcelona que garanteix oportunitats a tothom. L’escenari on les il·lusions i els somnis puguin fer-se realitat.

Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB