Com diu la dita anglesa, “old habits die hard” [“els vells costums tarden a morir”]. I quan semblava que la Covid almenys hauria servit per accelerar alguns canvis en positiu (noves modalitats de treball, revalorització de l’espai públic, oportunitats en la digitalització d’algunes empreses, reconeixement social dels serveis essencials…), malauradament el món va assemblant-se més al que ja era abans de la pandèmia mundial en els elements més negatius. Que tot canviï perquè res canviï? Aïllant el soroll, la veu dels joves sempre em sembla clau per prendre’n consciència. Una alerta que les receptes antigues amb què vam sortir de la crisi del 2008 no valen per ara i poden trobar-se de nou amb un cicle contestatari al carrer si no estem disposats a oferir noves respostes des de les institucions per garantir un futur digne. Estic convençuda que no ens hem de resignar a tornar enrere. Almenys quatre apunts breus ens haurien de servir per no repetir els errors del passat i construir un nou futur.
Primer apunt
Som davant una acceleració de canvis que necessita modernitzar la governança
Fa més de vint anys que s’estan produint canvis que s’acceleren amb les crisis que hem viscut. Una mostra en són els canvis en l’àmbit productiu o del treball, que venen de més enrere arran dels impactes de la globalització o el canvi tecnològic. Així, hem arribat a una societat més heterogènia i amb trajectòries més diverses i complexes. Les nostres institucions públiques encara avui són rígides i pensades per oferir respostes homogènies. Malauradament, estan més centrades a controlar processos que no pas orientades als resultats o a l’avaluació de l’impacte de les seves polítiques. Unes institucions amb menys recursos i capacitat per fer front als reptes i les urgències dels nous temps han de fer una reflexió profunda sobre si la seva organització, basada gairebé exclusivament en la verticalitat, la jerarquia i el control de processos, és útil, eficaç i eficient per al segle XXI. Cal una nova configuració a l’administració pública on es treballi de manera més descentralitzada, en xarxa i col·laboració. Especialment, això és important per a les administracions més properes a la ciutadania, com les locals.
Segon apunt
La gent no ha perdut l’interès per la política, s’ha tornat més exigent
Els darrers anys s’ha recuperat l’interès pels assumptes comuns, encara que la tendència vagi de la mà de la pèrdua de confiança en unes institucions pensades des de paràmetres socials, econòmics i culturals d’una altra època. Especialment, la gent jove a nivell europeu, estigmatitzada durant la pandèmia, va incrementar la seva participació i implicació en nombroses xarxes de suport sorgides arran de la Covid, un fenomen molt semblant al que va passar després del 15-M. La nostra societat, fortament individualitzada, des del 2008 ha après la importància del múscul comunitari i del capital social. Això ha permès que apareguin nous actors, que s’articulin respostes comunitàries o que es puguin plantejar noves formes de governança que, com deia en el primer apunt, vagin més enllà de l’àmbit institucional.
Tercer apunt
Es demostra la utilitat dels poders públics per protegir-nos i el lideratge creixent que han de tenir
Sortim d’una pandèmia i ja hi ha hagut temptacions d’abocar-nos de nou a un model fallit i obsolet. Ho hem vist amb la decisió d’alguns partits respecte a l’operació immobiliària i l’ampliació de l’aeroport que plantejava Aena, o bé amb les temptacions de liberalitzar horaris comercials o de privatitzar l’espai públic a Barcelona. Si cal aprendre res de la pandèmia és que vam començar a enterrar el mite del tot poderós “Mercat” i de les bondats exagerades de les privatitzacions i del mercat privat.
La sortida de la crisi del 2008 va estar marcada per la limitació dels pressupostos públics en serveis essencials i el desmantellament d’àmplies àrees de l’estat del benestar. Aquelles polítiques d’austeritat s’han vist superades per l’emergència sanitària que hem patit, i hem trobat a faltar aquells recursos que vam perdre per culpa de la disciplina pressupostària. El terratrèmol d’aquesta pandèmia ha esquerdat les premisses imposades al llarg d’aquesta última dècada. Aquesta serà una oportunitat per un impuls inqüestionable dels serveis públics i el reforçament de les institucions públiques. Però amb recursos no n’hi haurà prou: tot plegat ha de venir de la mà d’una profunda renovació i modernització d’estructures (com he assenyalat en els anteriors punts), d’agendes de temes (nou model energètic, model turístic, reptes en mobilitat, aposta per sectors emergents com el biomèdic i l’audiovisual, regulacions de les noves pressions i usos que reben les ciutats…) i maneres de fer (molt més properes i empàtiques).
Quart apunt
Adaptar l’agenda política connectant amb els nous referents generacionals
En una entrevista a Eduard Farelo sobre la seva filla, Bad Gyal, ell deia que no entenia moltes vegades el que feia la seva filla, però que havia desistit de fer-ho i reconeixia: “A nosaltres no ens toca dibuixar la societat dels pròxims trenta anys. Ja n’hem tingut l’oportunitat, se’ns ha acabat el temps, ja està”. La relació entre la Covid i la salut planetària, com diuen els experts, és fruit d’un context global de negligència. Som davant d’un context generalitzat de canvis, un canvi d’època, que afecta principalment la gent jove (noves maneres de viure, desigualtats del model econòmic, transició energètica, formes avançades de democràcia global i multinivell…). Necessitem crear aquests espais on l’agenda del futur sigui present a les institucions (agenda verda, feminista, drets digitals, interculturalitat…) i on la gent jove sigui un actor real del canvi. En definitiva, on deixem pas a noves maneres de fer i d’entendre el món.
Lideratge dels poders públics, modernització de la institució i pacte intergeneracional a molts nivells. Com a societat tenim reptes pendents i toca fer el que no vam ser capaços de fer el 2008. Està en joc la nostra credibilitat i legitimitat davant d’una ciutadania cada vegada més exigent. No ens podem permetre el luxe de tornar a pagar el preu dels errors. I encara menys que el paguin els de sempre.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
