Lucía Delgado

El 2020, en ple estat d’alarma i de crisi sanitària a Catalunya, es van desnonar 5.737 famílies, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Famílies vulnerables que en molts casos estan abocades a la més absoluta deixadesa per part de les administracions i al sálvese quien pueda. Famílies que, en la majoria de casos, un cop desnonades no saben on passaran la nit, que les envien a un hostal durant tres dies i després “busca’t la vida”. Situacions desesperants, d’angoixa i d’indefensió en un moment de la vida que et qüestiones què has fet malament per acabar així. I és que el sentiment de culpabilitat és molt gran en la majoria de les persones que es troben en risc de perdre la casa. Però realment, qui en són els culpables? La família que ha perdut la feina i que no pot pagar un lloguer de mercat o no pot continuar pagant la seva hipoteca? O bé les lleis i polítiques existents, que permeten que bancs i fons d’inversió que vam rescatar amb diners públics durant la crisi immobiliària del 2008 puguin continuar utilitzant l’habitatge com un producte financer per guanyar més diners sense importar-los per qui passen per damunt?

Aquest 2021 tenim l’oportunitat de poder revertir aquesta situació i exigir al govern de l’estat que escolti la ciutadania, que fa anys que proposem mesures concretes per deixar enrere els desnonaments i els talls de subministraments. Garantir el dret a l’habitatge s’ha de demostrar amb fets i lleis. Tenir eines ambicioses i vetllar pel seu compliment és el que esperem de les persones que estan a primera línia del govern. És per això que el mes de maig el vam acabar amb una moció aprovada a l’Ajuntament de Barcelona que insta el govern de l’estat a vuit punts de mínims per incloure a la primera llei d’habitatge estatal.

La llei ha de garantir el dret a un habitatge digne, assequible, accessible i adequat com a dret subjectiu, assegurant que aquesta protecció sigui efectiva i evitant que cap persona pateixi situació de sense llar. Cal aturar els desnonaments de persones vulnerables sense alternativa d’habitatge digne i adequat, així com fixar l’obligació de lloguer social estable per als grans tenidors i, en la resta de casos, reallotjament digne i adequat a càrrec dels poders públics.

Garantir el dret a l’habitatge s’ha de demostrar amb fets i lleis; tenir eines ambicioses i vetllar pel seu compliment

També cal assegurar i ampliar el parc públic de lloguer social, com a mínim fins a un 20% del conjunt d’habitatges en vint anys, plantant cara a l’emergència habitacional de forma prioritària, així com una regulació estatal de lloguers a preus adequats als salaris de la població a cada zona del territori. Modificar, també, la llei d’arrendaments urbans per donar protecció i estabilitat als llogaters del conjunt del país.

En la mateixa línia, cal garantir els subministraments bàsics d’aigua, llum, gas i accés a les telecomunicacions per evitar la bretxa digital com a part d’un habitatge digne. Volem que s’estableixi una segona oportunitat efectiva per a les llars amb deutes hipotecaris i arrendaticis, i que es desenvolupin mesures contra el sobreendeutament i els abusos financers i immobiliaris.

Per últim, cal una ampliació pressupostària per a habitatge social i polítiques socials d’habitatge fins a arribar a la mitjana europea de parc públic, destinant-hi com a mínim el 2% del pressupost estatal. Proposem assignar una part suficient dels fons europeus de recuperació a aquest objectiu. I exigim una participació activa de la població en tota la política d’habitatge i d’urbanisme.

Des de la ciutadania organitzada no defallirem fins a aconseguir-ho!

Lucía Delgado, portaveu de la PAH