Casa Alfonso, l’històric restaurant de Roger de Llúria a tocar de la plaça Urquinaona, celebrarà 90 anys el pròxim mes de setembre amb una festa. Tres generacions d’Alfonsos García han estat al capdavant de l’establiment des del 1934, i la quarta, Claudia García, filla de l’actual propietari, ja està escalfant per agafar el relleu. Hi ha restaurants més antics, però pocs que continuïn dirigits per la mateixa família fundadora. El cas de Casa Alfonso, un temple del pernil ibèric, les tapes i els esmorzars de forquilla, és excepcional i centra de nou l’atenció sobre la crisi dels locals emblemàtics de Barcelona, engolits per monocultius comercials que van de les botigues de souvenirs a les de carcasses per a mòbils; de franquícies i cadenes a restaurants fast food.
Aquesta crisi afecta tota mena de locals, no només els restaurants històrics. És una de les conseqüències de la globalització i de la importància creixent del turisme en les economies de les ciutats globals com Barcelona. El gran crític literari nord-americà George Steiner va escriure que “els bars, tavernes i cafès de les nostres ciutats han tingut un paper fonamental en la cultura occidental, sent els llocs on artistes i intel·lectuals de tota mena han conegut, discutit i madurat les idees a les quals més tard han donat forma literària en la soledat de les seves cambres”.
I és que, tal com diu Steiner, els bars i altres establiments comercials emblemàtics formen part del nostre patrimoni social i cultural. Aporten singularitat a l’espai públic i connecten amb la història i la cultura de la ciutat més enllà del seu valor arquitectònic. Paradoxalment, contribueixen a l’atracció que les ciutats exerceixen en el turisme, del qual molts acaben sent víctimes. És com una perversa evolució circular.
Difícilment les grans ciutats globals podran continuar competint entre elles pel turisme si comparteixen una oferta uniforme. Cal que Barcelona tingui una política decidida d’impuls als seus comerços emblemàtics. El 2016, l’Ajuntament va aprovar un pla especial de protecció de la qualitat urbana i va crear un catàleg que inclou 209 establiments protegits. Va ser un primer pas que ara cal estendre.
Difícilment les grans ciutats globals podran continuar competint entre elles pel turisme si comparteixen una oferta uniforme
Recentment, s’ha aprovat una nova i important mesura que veta a Ciutat Vella l’obertura de més locals de cànnabis, accessoris de telefonia mòbil i salons de pedicura i manicura, que estan colonitzant el districte. També s’han suspès totes les noves llicències a la Rambla. I és que el carrer més icònic de Barcelona s’ha contaminat des de fa anys de la uniformitat comercial i ha perdut tot l’interès per als barcelonins. Souvenirs i fast food dominen el paisatge del passeig i només el trepitgem per creuar del Raval al Gòtic o a l’inrevés. De locals històrics en queden menys que de dits a una mà. Ajuntament, Turisme de Barcelona i Amics de la Rambla s’han conjurat ara per capgirar aquesta situació. No serà fàcil revertir-la, però mai passarà si no s’actua.
L’Alfonso García, actual propietari de la tercera generació, creu que les administracions han d’anar més enllà en la protecció dels locals emblemàtics. Demana més reconeixement. Sosté que Casa Alfonso i altres establiments històrics també han participat a fer Barcelona i són part de la seva identitat; una identitat que s’ha de preservar. Per fer-ho, cal posar límits i desenvolupar plans d’usos que impedeixin monocultius comercials com els que ara es volen frenar a Ciutat Vella. “També som cultura i art”, afirma.
Al menjador principal de Casa Alfonso hi ha dues taules dedicades. Una placa recorda que una era la taula on seia l’avi Alfonso García, que va obrir la casa de menjars, com es deia aleshores. Una altra taula està dedicada a les tietes, a les germanes de l’avi. Aviat n’hi haurà més amb el nom d’altres clients il·lustres.
Aquest és un dels lligams efectius del restaurant amb la seva història. Com el terra, que encara és el mateix que es va trobar la família quan va agafar el local, que abans havia estat un magatzem de pells. Les cadires i les làmpades també són les mateixes del 1934, i la barra és la que va ampliar l’Alfonso García de la segona generació. Tots aquests són elements del temps i la memòria per a molta gent. La nostàlgia també és patrimoni.
Barcelona és molt més que Gaudí, el Barça i el barri Gòtic. Per sobre de tots hi ha un espai públic singular que els engloba. I els locals comercials també en formen part. És on la ciutat adquireix la seva escala humana, precisament gràcies, en bona part, als establiments comercials. Urbanistes com Jane Jacobs i Henri Lefebvre destaquen el valor de restaurants i altres locals en la dinamització de l’espai públic. Richard Florida va més enllà i parla de l’espai públic com a gran motor econòmic de les ciutats, perquè és on la interacció social fomenta la innovació i el creixement. És l’economia de la planta baixa. Per això cal tenir cura dels nostres locals emblemàtics. Són els que ens fan diferents.
